Triatló de la Vila

Comença el dia i, tot i que tenia la bossa preparada del dia anterior, m’aixeco a les 5.20.

Com sempre un bon esmorzar: cereals, llet i galetes.

Agafo les coses, i vaig al metro. La ruta que he decidit és: metro fins a Marina i baixar pel carrer Marina fins a la Vila olímpica. El transbord Urquinaona queda completament descartat ja que és molt pesat i em trobaria a totes les persones que tornen de festa.

Baixo lleuger i a mida que m’atanso vaig veient més i més gent descarregant els cotxes, amb bosses grans i amb acompanyants. Passo a una persona que baixa, com jo, amb la bici i la bossa i veig que és una Btwin acabada de comprar. Al llarg del dia veuré a varies persones que s’han compra’t aquest model de bici per poder fer la prova.

Finalment arribo a la zona del guarda-roba i em preparo el que necessito i la resta ho vaig deixant dintre de la bossa. M’entres jo em preparo l’Speaker sembla haver pres cafè de més aquest matí i ens recorda que és una zona de oci i que nosaltres fem un sacrifici per estar allà. O alguna cosa per l’estil!

És dir això i apareix un grup de noies (Mexicanes diria jo) que m’entres em canvio em pregunten que estem fent allà i em donen conversa. Es troben visiblement begudes i em molesten, i jo, en la meva línia els contesto de manera molt seca.

Seguim! Deixo la motxilla i allà trobo a la gent del Trienjoy amb un amic d’un amic que pertany al grup. Comentem les sensacions i m’indica que ja està apuntat a la SailFish de Berga. Saludo al Toni Peris que suposo que farà un bon temps com és habitual en ell.

Entro i de seguida és veu un Box immens fet per a 2.000 persones. Vaig preparant les coses i m’he n’adono que és molt aviat. Encara són les 7.15 i surto en el segon grup!!!

L’Speaker anuncia que la meva sortida és a les 8.20 i que la Creu Roja està molt preocupada per la Mar de Fons. La veritat és que, davant la meva inexperiència en el Mar, m’estic començant a preocupar... ens indica que el traçat ha estat modificat. Tothom comenta la jugada i pel que entenc els canvis afecten al següent:

Es sortia de darrera de l’espigó i, desprès de rodejar-lo et dirigies nedant en diagonal a l’extrem oposat de la platja. Ara es surt des de la mateixa platja i és dibuixa un quadrat. Segons l’Speaker hem perdut uns 50 mtres tot i que no ho té clar; jo igual que molta altra gent pensem que hem perdut bastant més.

Finalment m dedico a gaudir de les vistes m’entres espero al Box i em dedico a memoritzar per on puc entrar i com localitzar ràpidament la bici. Estan molt però que molt juntes les unes de les altres i sé, per experiència, que la pots perdre amb facilitat. Una mirada més al port i vaig a la platja amb calma. Has de caminar fina a l’altre extrem ja que arribes per on entraràs al Box. A mida que m’aproximo veig als participant del primer torn com gairebé estan preparats i enfilant la sortida. Jo em dedico a estirar i fer unes braçades a l’aigua que està bastant freda a aquestes hores. De moment no plou i el dia és ideal ja que no fa calor!

Surten els del gorro vermell i vaig cap a la sortida. Estic a tercera fila i la gent està neguitosa, com és normal. Finalment és dóna la sortida i tot és torna confús, molt cops, poc espai... avancem molt lentament i sense marge de maniobra. M’està costant molt i no puc visionar cap carril per fer més de cinc braçades seguides. Combino crol i braça per veure alguna cosa i rebo cops a la cara que fan que les ulleres es moguin i entri una mica d’aigua, que era el que més volia evitar. Piquen els ulls però segueixo. Sense adonar-me arribem a la boia i el gir torna a ser un caos!

Desprès d’això aconsegueix separar-me i començo a nedar (ja era hora!!!) vaig bé i no entenc el tema de mar de fons ja que és pot avançar i el mar no em dóna la sensació que arrossegui especialment.

Finalment arribada i faig el camí corrent. La gent sembla anar més ofegada.

Arribo a la meva bici i fai el canvi el més ràpid que puc, com sempre. Les ulleres de sòl em juguem una mala passada i quan porto tres metres es suïciden i un dels vidres es surt. Para recull el vidre i el tornes a ficar... ufffffff... lest!

Corrent fins la línia de sortida i fico la cala esquerra, la dreta i arrenco m’entres veig que un noi davant meu a dos metres no aconsegueix aclarir-se i està fent esses m’entres intenta clavar la bota. Li faig un crit, ens toquem, gira bruscament, em demana perdó i sento com cau! Em giro i el veig al terra i jo amb cara de EPIC WIN! Mig Gel i a rodar!

Comença el tema i vaig fort. Molta gent a ritme “trote cochinero” i una part amb la MTB del Decathlon que van a pas de tortuga. Els km em passen volant i anar per un lateral de la Ronda amb tràfic tallat és un luxe. Passo a molta gent i ningú aconsegueix seguir-me; veig que vaig a 30’s i veig algun 40 al Cateye. Arribem a la zona del túnel i segueixo ràpid. Faig el gir , que és tancat, i veig a molta gent que té problemes per plegar-se. Petita pujada del túnel i un altre cop recta on segueixo adelantant gent; desviament a dreta per l’altra banda del lateral i girem de seguida per fer la segona volta. La tònica és la mateixa i hem sento molt bé, tot i que vaig al màxim. El pulsòmetre no funciona des de l’aigua i no agafa la senyal però segur que estic per sobre de 160.

Al final de la segona volta i, sortejant a molta gent, agafo roda de dos ciclistes que van a ritme molt alt i que em serveix per acabar l’últim km a tota pastilla!

Entro a boxes i faig canvi de sabatilles. Començo a bon ritme i PAM! Apareix el resol i la calor al meu cos. No porto més que un km i el ritme em baixa. Em costa molt arribar fins al final de la recta tot i que no perdo posicions. Passo la pujada del parc de la platja nudista de la Marbella i encaro recta pel gir. Passa una del meu gimnàs i em despisto una mica... concentració de nou, gir i, amb patiment, faig els últims dos km. La entrada es espectacular en quant a muntatge, molta gent i lo zona d’avituallament amb fruita i begudes. Em quedo recuperant líquid i estirant i veig altre cop a la del Gym mmmm.... En fi, torno a la zona de boxes, em canvio i tots esperem a l’últim participant. A tot això són les 10.05i arriba i la gent comença a cridar i aplaudir. La noia està avergonyida i al·lucinada. Allò sembla “Carros de Fuego” i quan surt del Box recuperem les bicis i tothom a casa.

Bon dia, bona cursa i una altra cosa feta!

Pedals de foc Non Stop by Raúl

Antes de nada, tochazo que viene y sin fotos, las fotos están en el post anterior de Marc Nogué.

Cuidado con lo que deseas, se puede hacer realidad. Esta frase podría resumir la Pedals de foc non-stop. Lo deseaba y se hizo realidad…pero que precio, y habrá que esperar si la factura es mayor por la rodilla…

Pero bueno, empecemos por el principio, viernes 24 de junio y 4 amanijas cogemos nuestros bártulos (Victor con los bártulos de Cesc, asi que éramos 5 en espíritu) y para Vielha, la que se puede decir que es como si segunda casa de tantas veces que voy.

El sábado la salida, 5h de la mañana y de noche salimos del centro de Vielha, nos esperan unos 220km con 6000m de desnivel positivo por delante, dos objetivos claros: pasar el corte, llegar a Espot (150km 4300+) en menos de 14horas…y pasar con la suficiente fuerza como para volver a Vielha.

Las previsiones meteorologicas este año no son malas del todo, no dan lluvia, aunque parece que vamos a pasar mucho calor (el garmin de Marc llegó a marcar 37ºC y el polar de Victor 40ºC)

Salimos, los primeros km son de subida muy dura (rampas de hasta el 20%) por una pista de asfalto y luego de tierra y ahí mismo empieza a torcerse el dia. Apenas llevamos 2km y el cambio no funciona, si pongo el 2º o 3er piñon salta el cambio, asi que tengo que subir con el piñón más grande o bajar 3 piñones…comienza la rallada…

También en la salida otro de los grandes fallos de la carrera, hacía tanto tiempo que no hacía una carrera con el Team Berguedà que no me acordaba de lo kamikazes y suicidas que son ^^, subida a más de 180 pulsaciones, una burrada cuando te faltan 18-19 horas hasta acabar.

Llegamos a la carretera, y haciendo un esfuerzo pillamos a un grupo numeroso al empezar el túnel (unos 5km siempre picando hacia arriba) pero en vez de mantenernos ahí resguardando forma, rompemos el grupo junto con algún loco más y nos vamos hacia delante, siendo unos 5-6 comenzamos a adelantar a gente, voy a rueda y sufriendo muchísimo, el cuenta marcando 19-20km/h y a 180 pulsaciones. Pienso que esto es una puta locura, no es el ritmo que debería llevar, a 3km del final del túnel pasamos a otro grupo y decido quedarme ahí, no es que vaya mucho más despacio (+-17km/h) pero algo más cómodo voy, y al menos por fin empiezo a ir a mi ritmo, tranquilo, xino-xano. Al final salimos del tunel en 50’ (8’ menos que el año pasado, menuda burrada).

Llega la bajada, y me comienza a pasar gente por todos lados, aunque en muchos cruces los alcanzo y adelanto, es lo bueno de conocerse el camino, jeje.

Llego a Vilaller sin incidentes, con algo más de confianza en las bajadas, y viendo que he tardado menos que el año pasado, parada rápida para quitarme el cortavientos, el buff y los manguitos y comerme medio plátano.

Después de Vilaller empieza el puerto de Serreres, un puerto duro pero muy corto ya que la dureza se concentra básicamente en 2km, justo al coronar el puerto alcanzo a Marc.

Ahí empieza un tramo pestosísimo, sendero muy estrecho con mucha piedra, escalones y barro en el que hay que bajarse continuamente de la bici, pero poco a poco parece que va quedando atrás hasta que justo al final, a unos 300m de acabar y volver a coger la carretera segundo traspiés del dia y al suelo, en el momento un dolor brutal en la rodilla derecha, me levanto con ayuda y le digo a Marc que vaya tirando que ya lo cojo para el avituallamiento de Gotarta, y empiezo a cojear con la bici, me paro un momento, me duele muchísimo, pero poco a poco el dolor remite, acabo el tramo y empiezo la carretera. Parece que puedo pedalear, pero si me pongo de pie en la bici me duele bastante más, así que sentado. Como el cambio no funciona bien, tiro de plato mediano en esta subida aprovechando que es por carretera, a mitad de subida alcanzo a Marc y le paso, hasta que en Gotarta nos reunimos.

Aquí llega el tercer gran traspiés de la pedals, si el cambio y la caída fueron jodidos, este fue decisivo, con el recuerdo del dolor de estómago del año pasado aquí, y de hace poco en el Ironcat al ver que hay bocadillos, decido no comer geles y tirar de bocadillos…lo pagaría muy caro más adelante cuando demasiado tarde me diera cuenta que el cuerpo se había quedado sin energia.

Salimos juntos de Gotarta, bajada rápida y a pie de Peranera, aquí Marc se para un momento a quitarse ropa de abrigo y yo voy tirando, es el puerto que más disfruto siempre, quizás porque los de después voy fundido xD. Aunque este año no lo hago tan bien como el pasado, 2 minutos más, el cambio aquí si que es determinante, apenas puedo jugar con él para pedalear cómodo, así que tengo que alternar entre molinillo total o ir algo atrancado, y eso en un puerto tan duro y con tanta piedra como éste pasa factura, ya no sé si física, pero puedo asegurar que sí psicológica. Corono y me dejo ir mientras me pasa la gente en la bajada, bajo con desgana, sin pedalear, sin ilusión, realmente a partir de aquí ya me notaba vació mentalmente, todavía tenia fuerzas pero mentalmente estaba apagado, sin ganas de competir, de pedalear, de nada…estar así cuando te quedan 150km…es para echarse a llorar.

Bajada muy lenta hasta Les Esglesies donde nos volvemos a juntar Marc y yo. Más bocadillos para el buche, sacian mi hambre pero poca energia aportan…

Salimos, y encaramos el Col d’Oli, una calor brutal, una desgana increíble, y ahora ya sin apenas fuerzas encima, sigo sin poder jugar con el cambio, me cuesta seguir a Marc y a dos más, voy haciendo la goma en el grupito de 4 que subimos juntos el Col, coronamos y acaba la pesadilla para empezar el infierno.

Hasta ahí la rodilla me respeta, puedo pedalear, pero el tramo final del Col d’Oli hay que hacerlo casi todo a pata (casi 15’) y apenas puedo caminar, para que no me duela tengo que arrastrar la pierna derecha y la bici, esquivando piedras, un engorro, una putada. Llego con el grupo hasta el punto donde empieza la bajada (técnica, con muchos tramos de caminar) donde se me van todos y me pasan otros cuantos, si alguna palabra se puede describir mi estado es desquiciado.

Por fin, llego a la carretera, bajada rápida y por primera vez el tramo de carretera en ligera subida hasta Espui no se me hace un infierno, esto me da algo de moral para empezar el Triador, pienso que el año pasado iba peor aquí.

Pero he seguido sin alimentarme bien, y hasta aquí han llegado las piernas, a mitad del triador o así ya no tengo fuerzas, acabo coronando no muy lejos de Marc. Parece que lo peor ha pasado, pero lo peor solo ha empezado, en el tramo más “fácil” exploto del todo, un tramo de unos 30km de falso llano y bajada final, que si vas bien vuelas…pero si no vas es la muerte, me pasan constantemente corredores, el Marc se me va nada más empezar y no tengo fuerzas para nada, voy parado, a 6-7km/h en llano, más lento que subiendo el Triador, una vez llega la bajada es hasta peor, no consigo lanzarme, me pasan como balas todo el mundo, es frustrante, voy parado en la bajada :SSS

Llego a Espot, 12h50’…22’ más que el año pasado, que triste pienso, Marc me ha metido más de media hora en este último tramo, me comentan que ha estado esperándome pero al final ha tirado por Victor porque le han dicho que no va muy bien. Está claro que no vuelvo a cogerlos, jeje.

Con un único pensamiento salgo, quedan 50km hasta Pla de Beret, he de hacerlos como sea. Salgo de Espot y mientras ando en la subida al siguiente pueblo, recibo el SMS de Marc Nogué, está a 25’, pienso que pronto me pilla, hay que ir avanzando para ver si luego puedo aguantarle.

Poco a poco voy tirando, a pie las subidas duras, intentando avanzar bastante en los tramos de carretera, disfrutando en el camí del calvari, sufriendo en las subida final para salir del cami del calvari, casi no puedo salir de aquí, como no me puedo impulsar con la pierna derecha, en una subida tan vertical y con la bici a cuestas llega un momento que no puedo, me tengo que parar y a la segunda consigo subir yo y arrastrar la bici, lo consigo a costa de elevar el desquiciamiento a cotas insospechables, en ese momento hubiera tirado la bici por un barrando y hubiera sido feliz viendo como se despeñaba.

Antes de llegar a la carretera que lleva a Alós de Isil un par de trialeras más andando, pienso que es increíble que todavía no me haya cogido Marc (llegó a Alós de Isil 5 minutos después que yo, conforme llegaría solo 1 o 2’ después que yo saliera).

El tramo de carretera/pista lo hago mucho mejor, veo que las medias van saliendo, los km van cayendo, ya hace tiempo que he empezado a tomar geles y parece que la energia vuelve, pasado Bordes de Isil veo a Marc a lo lejos, debe estar a unos 5’, quedan unos 8km para Montgarri, me mentalizo a llegar antes que me coja, para luego poder hacer el resto juntos. Lo consigo, llego y me pongo la ropa de abrigo y la luz cuando llegar Marc, le digo que voy tirando que no voy ni para atrás, asi que me va a coger, quedan 4km hasta Pla de Beret, 4km hasta que se acabe…o eso pensaba yo, y empezar a bajar.

Andando en las rampas más duras, y en medio de una oscuridad absoluta, casi, solo se ven puntos de luz, llego a la carretera, se acabó pienso, solo queda bajar…y otra vez me vuelvo a equivocar, no se ha acabado, el dolor solo ha empezado.

Me doy cuenta que no puedo bajar, el cuerpo ha dicho basta, la mente lo dijo hace tiempo, solo hay que dejar que la bici vaya sola, pero empiezo a temblar, tengo mucho frío…recuerdo esta sensación, el frio en los huesos, las ganas de cerrar los ojos y tumbarte en algún lado, de que todo sea una pesadilla, son recuerdos de Carros de Foc, lo paso fatal, creo que nunca había tenido tanto frío. Pienso que no voy a llegar, solo es bajar por carretera!!! Marc me va esperando, estoy convencido que sino me hubiera ido esperando no hubiera llegado, me hubiera parado en cualquier lado.

Casi 1hora para hacer 20km de carretera en bajada, es triste, pero es la realidad, pero al final llego, no siento ni un ápice de alegria, pero al menos ya no tengo frío y puedo irme a dormir, previa ducha de agua caliente, me salen las lágrimas, pero no son de alegría o de satisfacción, son de puro dolor. Lo he pasado demasiado mal. Todo ha ido mal desde el principio, el cambio, la caída, el calor, la mala alimentación, menudo infierno!!

Eso si, finisher!!! Conseguido!!!

Como ya he dicho al empezar, hay que tener cuidado con lo que se desea, que se puede hacer realidad.

En el post anterior Marc Nogué ha colgado su crónica con fotos, como es tontería repetirlas, quien quiera verlas están ahí!!

P.D: Encima, ahora 1 semana después todavía me duele la rodilla, en fin, algún día volveré a Pedals a quitarme este mal sabor de boca que me ha dejado.

By Raúl

Pedals de Foc Non-Stop 2011 (Or)

Un any sencer amb ganes d'escriure aquesta crònica i la veritat és que ara no sé ni com començar-la… així que anirem per feina i ens deixarem de preliminars que ja us podeu imaginar (tota la setmana pensant en la prova, en els temps de pas, en com alimentar-se, en què portar, en els nervis, en que la metereologia no ens jugués una mala passada com l'any passat, tot el dia anterior comentant la jugada amb els aManija, preparació de bicis, bieffring, parlar amb els amics i coneguts, etc, etc…).

Vielha, 25 de Juny de 2011, 5AM… tot llest per enfrontar-se a més de 220km i uns 6500m+ sense parar, per pistes, senders, trialeres i algun tram de carretera pel Pirineu. L'objectiu? no pot ser un altre que acabar l'Or, el temps m'és indiferent mentre passem el tall d'Espot (km.150/4500m+ en 14h màxim).

A la sortida amb la resta d'aManijas (Victor, Marc i Raúl) i la resta de bojos que anem per la prova. En el meu cap només sentiment d'anar per parts, que el dia és enormement llarg i que qualsevol excès passarà enorme factura. Es dona la sortida i immediatament perdo la resta de l'equip, evidentment ja m'ho esperava i sabia que la prova per mi, seria pràcticament en solitari. Xino-xano enfrontem la primera broma del dia, pujar de Vielha cap al túnel per unes rampes molt dures. Als pocs metres sento pel darrere en Jordi d'El Vilosell que em saluda i fem la pujada plegats, anant xerrant de la prova i de la temporada (l'animal quan acabi aquesta, ha d'enfrontar-se a la Transpyr! sort!). Just abans de sortir de les pistes i entrar a la carretera em perd i va uns metres més endavant, tot i això apreto una mica i al començament del túnel l'atrapo i fem aquest tram plegats. A les 6.02AM sortim del túnel (8' per sota dels meus comptes per passar Espot en 13h30m), tot va bé de moment. Ràpidament per això, durant la baixada cap a Vilaller em torna a perdre i ja no el veuré a la resta de la prova (al final em traurà 2h! abusón!). De baixada cap a Vilaller, tram que em conec perquè ja he fet diverses vegades la ruta, així que de grupet en grupet vaig guiant gent que ha de mirar el roadbook més sovint. Sense massa incidències i amb molt de compte de no caure a les zones trialeres, arribo a Vilaller per fer un pit-stop de només 3 minuts per agafar aigua i menjar una mica de fruita.

A les 7.20AM surto de Vilaller, ara sol, per enfrontar-me a Sarreres, el primer dels 4 ports que porten a Triador. Aquest port, tot i tenir alguna rampa dura, és el més còmode de tots, cosa que em permet pendre-m'ho amb energia i pujar relativament ràpid (comparat amb mi, no amb la resta de corredors :)). Fins ara tot va sobre rodes i, tret dels problemes amb el fre de darrera que vibra massa, tant la bici com jo anem força bé. Pujant em passen un parell de corredors, amb els que xerro i segueixo una estona però que quan veig que van massa forts, els deixo anar. Dalt de Sarreres, fora manguitos i fora xaleco, s'ha acabat el fred i comença el llarg dia de calor (només son les 8.00AM i ja es comença a notar,… la que ens espera al Coll de l'Oli, penso). El següent tram fins el poble de Coll, es per un senderó molt trialer que faig mig a peu, mig en bici amb dos nois bascos que tampoc les tenen totes en alguns trams. Arribats a Coll em junto amb un grup de 8 ciclistes per fer el tram d'escales fins al peu d'Iran.

Començo a pujar Iran sobre les 8.45AM, bé de temps, uns 10-15' per sota del temps calculat. La pujada d'Iran la torno a fer agrupat amb dos nois, un dels quals comença a patir de les cames, ups, ens queda una miqueta encara, nois! Passat Iran, em despenjo dels dos i marxo forçant el ritme per passar el coll de Sant Salvador i arribar a Gotarta, el primer gran control de firma on veig que la resta d'aManijas em porta entre 40 i 60 minuts ja… glups, només portem 55km! Intento no desanimar-me perquè vaig bé pels meus càlculs, així que esmorzo bé, recarrego aigua i començo el descens per pista fins el peu de Peranera (al poble de Malpàs he de parar per veure el fre de darrera perquè continua donant problemes amb les vibracions).

Pujant el port de Peranera comença la guerra psicològica perquè el cos comença a estar cansat… penso, venga aquest és el pitjor port (pel terreny), després suportar l'Oli i després pensar només en el Triador… la primera part del port la faig amb un noi que em comenta que anava amb un altre que ha partit la tija i s'ha retirat, buf! A mitja pujada sento el primer missatge el mòbil, això vol dir que algun aManija ja ha arribat a Les Esglèsies… o sigui que em porta una hora i mitja aproximadament. Tot i la calor i el terreny del port, aconsegueixo superar-lo amb menys problemes del que preveia amb el marge de 15' sobre els càlculs, passo Sas i supero el seu coll de nou amb un grup de 3, els quals fem embalats la baixada fins Les Esglèsies on arribo sobre les 12h en punt. Avituallament, firma (efectivament la resta em porta entre 1h i 1h30m) i cap al Coll de l'Oli.

El Coll de l'Oli es fa el moment més dur de tota la prova, tot just passada la famosa granja que inicia la pujada (vertical) cap al port, paro per intentar recuperar-me de la calor (arribarem a 37ºC), posar-me crema solar (una promessa que vaig fer a n'Anna) i intentar hidratar-me. Pujar el port se'm fa terriblement dur, la calor, les ganes de vomitar cada cop que bec alguna cosa (el cos no sembla assimilar massa bé l'esforç) i el cansament em comença a passar factura. El cap fa amagos de fallar i passo els moments de dubtes més durs de la prova… venga! porto tot l'any esperant per estar aquí! ho he de provar! Poc a poc, vaig retrobant el ritme i aconsegueixo anar passant grups de ciclistes que pugen caminant o descansen a l'ombra… finalment abandono la pista per fer el Coll de l'Oli (s'ha de caminar un km per terreny pedregós). Aprofito el tram per desconnectar i xerrar amb altres ciclistes, aconsegueixo refer-me mentalment i poc a poc faig l'enorme trialera que baixa del coll… La recompensa arriba a la cascada que hi ha just a l'acabar on literalment poso el cap a sota, renovo l'aigua i sento de nou la vitalitat i la força tornar al cos…

Sense perdre massa temps, agafo el tram de carretera que baixa a la Torre de Cabdella a tota velocitat i encaro la pujada a Espui (5km al 4-5% que es fan eterns) per arribar al peu del Triador, a les 14h 10m. Allà comprovo que la resta continua amb marge entre 1h i 1h 30m, o sigui que descarto ajuntar-me amb ells en la segona part de la ruta (a partir d'Espot). Dino la pasta, sense passar-me massa per evitar les ganes de vomitar, o pitjor un tall de digestió, en ple Triador. A les 14h 25m començo la pujada, acompanyat de dos nois, un de Tarragona (únic "supervivent" d'un grup de 3) i un de Lleida. Els primers 2/3km dels 12km (i quasi 1000m+) del port els faig amb ells, però he d'afluixar el ritme i deixo que marxin, cadascú al seu ritme. La calor és insoportable i he de parar en un parell de cascades del camí a remullar-me, apart les ganes de vomitar tornen puntualment, però en general, apart de cansat, no estic malament. El meu cap divideix el Triador en dos parts (les que indica el Roadbook), en 7,5km i en els 5km següents, així que només em centro en la primera part descomptant metres per arribar a aquest punt… només 4km, només 3km, només 2km… ups, he de caminar una mica, miro enrera com puntets de ciclistes van pujant, cadascú amb la seva guerra particular, cadascú perseguint el seu somni,… venga, 1km… fet! ja he arribat al km 7,5, ja tinc més de la meitat, ara falta el més dur, els darrers kilometres que no s'acaben mai (literalment perquè si mires adalt veus ciclistes molt i molt lluny). Faig el cap fort i penso en altres coses i poc a poc m'apropo al final, coronant finalment el Triador sobre les 16h10m, un altre cop 20' per sota de les previsions.

Curtísima parada per signar i avituallar i a enfrontar-se als 20km que es fan a més de 2000m d'alçada, primer cap a la Portella Blanca i després cap a la Creu d'Eixol. Aquest tram sempre se m'ha donat bé, suposo perquè superar el Triador és un "cleck" al cap. Amb forces renovades aconsegueixo passar un parell de grups de ciclistes i arribar a la Portella sobre les 17h, queden 2h per tancar el tall d'Espot i estic bastant aprop! a tota velocitat vaig a la Creu d'Eixol però un parell de sustos al pneumàtic de darrere em fan temer per un moment en rebentar-lo i haver d'abandonar… tanco els ulls, aguanta! aguanta! i la bici aguanta! no hi ha danys! així que seguim! Passo un corredor que va en pàjara i intento animar-lo, almenys aconsegueixo que torni a pedalar, sort! Finalment, un cop pujada (a pota) la rampa de la Creu d'Eixol apareix davant meu l'estació d'esquí d'Espot… comença la baixada!

Aquest any la baixada tenia una variant de pujada mínima, però en general continúa sent molt i molt ràpida… això fa que els meus problemes amb els frens s'agudeixin i hagi de parar a mitja baixada per deixar-los refredar una mica… aprofito per revisar els missatges i veig que en general tots porten la mateixa distància, excepte en Raúl que sembla que té problemes perquè només està a 30' meu. Reprenc la marxa i acabo el descens per la nova trialera del tram, perdent això si el pal que subjecta el roadbook… ups! problemes! agafo el roadbook que ha caigut i me'l guardo al maillot per acabar la baixada fins Espot on arribo a les 18h10' (20' menys del que esperava i quasi 1h sota el tall)… objectiu número 1 del dia superat!

Avituallo, menjo una mica, demano unes brides per aguantar el roadbook i, sense pensar-m'ho massa surto cap a Vielha, queden 80km però estic convençut que ho aconseguiré! envio sms a la resta de l'equip i a l'Anna… "Espot 18.15 continuo"

Pregunto si algú continua, però tota la gent que està allà diu que és de la Plata o bé que necessiten descansar… sabent que el pitjor que em pot passar es refredar-me, surto amb certa pressa… tot per adonar-me que he posat el roadbook al revés i que he de mirar les pàgines al revés :S, vaja un crack! No obstant, com gran part del que queda m'ho conec segueixo sense tornar a canviar l'invent… pujo primer a Estais on just abans d'agafar el GR tinc el moment "ridícul" del dia. Passo una familia que m'anima i em saluda, els saludo i girant per entrar al camí em desequilibro i no puc treure la cala, total! al terra! m'aixeco, amb alguna rascada al genoll però que només és un cop, comprovo, creuant els dits, que la bici no té rés i segueixo pel sender que acaba a la carretera de Jou a Son, passo el poble, faig el tram per pista entre els pobles i arribo a Son, sobre les 19:30h.

Allà em trobo al noi de Lleida que havia iniciat el Triador amb mi, amb dos ciclistes més. M'ajunto amb ells amb l'intenció d'acabar la prova tots plegats (ara el temps ja no importa i la companyia és molt ben rebuda quan les cames ja no responen). Fem el camí del calvari, on disfruto moltissim del sender i de la nova companyia que acabo de fer. La veritat és que és genial l'ambient d'aquestes curses, on tots perseguim un objectiu personal, però a l'hora amb esperit de camaderia únic entre nosaltres.

Finalitzem el camí del calvari i baixem fins la carretera on arribem a Sorpe, sobre les 20h. Aquí un tram molt pessat de carretera fins Alòs d'Isil, sempre amb suau pujada però que amb les cames com estan semblen parets… no obstant, la companyia fa que el cap se n'oblidi i gaudeixi del recorregut (un cop passat Espot la pressa per passar el tall desapareix i l'objectiu ja només pot ser arribar). Passem Isil i arribem a Alòs, sobre les 20:30h on comprovo que en Raúl només està a 5 minuts. Triguem en avituallar, així que penso que en algun moment, al ritme que anem potser l'atraparem sobre Montgarri o just després.

La part fins el Montgarri es torna a fer eterna (12km més de "suau" pujada ara per pistes), però en grup l'anem fent, parlant de la cursa, de l'esport de la BTT, de la familia, etc. Poc a poc el sol comença a minvar i just entrant a la Val d'Aran es comença a fer fosc. Jo he de parar a posar el llum de la bici mentre la resta tira suaument uns metres endavant… al fi, arribem a Montgarri just quan la llum s'acaba.

Allà trobo en Raúl que sembla que ha tingut problemes d'alimentació i està patint la segona meitat de la cursa, no obstant, amb dos pebrots, ha continuat i està/estem apunt d'aconseguir el somni. Mentre avituallo, ell marxa perquè comenta que va més fluix, ja l'atraparé abans de baixar. Per la meva part surto una mica enrera del grup que anava (els quals ja no tornaré a veure fins l'arribada, perquè intentaré baixar amb en Raúl, per ajudar-nos mútuament). Les primeres rampes després de Montgarri, sense llum natural i sense força, es fan eternes, tot i això, amb la companyia dels mosquits que venen a saludar-me acabem de fer la rampa dura i entrem al Pla de Beret.

Son poc més de les 22h, és de nit i les estrelles es comencen a veure al cel, mentre el darrer resol s'amaga a l'horitzó… aquí tinc el meu moment místic i decideixo baixar de la bici i caminar, completament sol en la foscor (apart de les llums de la meva bici) per pensar en el que estic apunt d'aconseguir… m'ho començo a creure, només queden un parell de kilometres de semi-pla fins el parking de la pista d'esquí de Baqueira i d'allà uns 20km de baixada fins Vielha (com és de nit per carretera). Inconscientment començo a tatarejar la cançó que sempre he associat a aquest darrer tram de la cursa…

A dustland fairytale beginning

Just another white trash county kiss

In '61, long brown hair and foolish eyes

Finalment estic aquí, apunt d'aconseguir aquest gran somni…

He looked just like you'd want him to

Some kind of slick chrome American prince

Després de mesos d'entrenaments i preparació…

A blue jean serenade, and moon river,

what you do to me

I don't believe you

i diferents proves i reptes, però sempre amb la mirada posada en aconseguir algun dia acabar aquesta prova

Saw Cinderella in a party dress

But she was looking for a nightgown

I saw the Devil wrapping up his hands

i no ho aconseguiré sol, sinó que tots els aManija ho farem…

He's getting ready for the showdown

I saw the minute that I turned away

I got my money on a palm tonight

… només un esforç més, munto a la bici, començo a pedalar...

Change came in disguise of revelation,

set his soul on fire

she says she always knew he'd come around

Arribo i passo en la foscor el parking de l'estació, trobo la carretera

And the decades disappear like sinking ships

But we persevere, God gives us hope

But we still fear what we don't know

Atrapo en Raúl, li dic que fem la baixada junts, a poc a poc, ja no importa el temps, conta només arribar

The mind is poison

Castles in the sky sit stranded, vandalized

A drawbridge is closin'

Sempre amb un ull pendent d'en Raúl, baixem Beret… la Val d'Aran s'ilumina davant nostre

Saw Cinderella in a party dress

But she was looking for a nightgown

I saw the Devil wrapping up his hands

L'animo, m'anima, l'espero al creuament de la carretera de Vielha, queden 13km, aguanta!

He's getting ready for the showdown

I saw the ending when they turned the page

I threw my money and I ran away

Straight to the valley of the great divide

Sembla que es recupera, baixem poc a poc…

Out where the dreams are high

Salardú…

Out where the wind don't blow

Unha…

Out here, the good girls die

Gessa...

And the sky won't snow

Arties…

Out here, the bird don't sing

Garos...

Out here, the field don't grow

Casalrilh…

Out here, the bell don't ring

Out here, the bell don't ring

Escunhau…

Out here, the good girls die

Betren… ja és veu Vielha, m'emociono i no puc reprimir les llàgrimes…

Now Cinderella, don't you go to sleep

It's such a bitter form o refuge

Baixem pel carrer principal de Vielha…

Oh don't you know, the kingdom under siege

And everybody needs you?

Corredors ja arribats ens aplaudeixen...

Is there still magic in the midnight sun

Or did you leave it back in '61?

una curva més…

In the cadence of a young man's eyes

entrem a la plaça on hi ha l'arribada…

I wouldn't dream so high

The Killers - A dustland fairytale

Els aplaudiments i els crits d'alegria d'en Marc i en Victor que ens esperen ens fan adonar que ja hi som… els só de lectura del xip ho confirma!

Somni aconseguit, finishers de la Pedals de Foc Non-Stop en categoria OR! (18h 50m)

La resta us ho podeu imaginar, abraçades de l'equip i mil noves batalletes per explicar, però el més important és que tots ho hem aconseguit! portàvem molt temps darrera d'aquesta prova i finalment ja la tenim al sac!

Ara a disfrutar del repte i recuperar-se!

Felicitats a tots els participants de la prova, siguin finishers o no, siguin de plata o d'or, s'han de tenir molt ben posats per estar a les 5AM a la línia de sortida per enfrentar-se a aquesta prova.

Felicitats molt especials a en Victor, Marc, Raúl d'aManija i en Jordi de Vilosell.

Dades Garmin: http://connect.garmin.com/activity/95322906 (manquen 7km en ruta per mogudes amb el sensor i uns 4km al final perquè es va acabar la bateria del GPS)

Algunes fotos: https://picasaweb.google.com/marcnj/20110625PedalsDeFocNonStop2011Or

by Marc Nogué

TransCatalunya 2011

Aquest cap de setmana hem disputat la TransCatalunya 2011, una prova de llarga distància en BTT que comença a la cota 1400 de La Molina, puja per les pistes d'esquí de la Masella fins dalt de tot i d'allà… bé, tornar fins a Barcelona… vora 200km i quasi 3800m+ de desnivell… casi na! A sobre el fang farà la cursa més dura… però bé comencem pel principi:

Dissabte en Victor, en Xavi (que s'enfronta a la seva primera gran prova) i un servidor carreguem trastes als autocars de Probike per iniciar aquesta aventura. Amb les bicis molt ben protegides gràcies al material que ens subministra Probike (un 10 a l'organització en tots els sentits) comencem el nostre viatge, entre riures i "somnis de grandeza" pensant no en la bogeria que anem a fer, sinó en quines seran les següents :S


Un cop arribats a La Molina, comilona de campeones, preparació de bicis (Victor, sin comentarios XD) i bieffring de la ruta. Després a sopar, mentre pensem en quina roba ens posarem perquè sembla que farà força fred al sortir (5ºC) i hem de pujar les pistes fins dalt on n'hi farà més, tot i això sabem que després la temperatura pujarà ràpid a mesura que anem baixant i acabarem patint calor… Algunes revisions d'última hora a les màquines, brometes a l'habitació, suportar la tele que tan amablement en Xavi ens deixa posada (eh! con temporizador! XD) i a intentar dormir… resum, com sempre em passa, només aconsegueixo dormir una horeta.

A les 3.30h diana! trastets, roba, intentar esmorçar una mica i a per les màquines que fem tard! Baixem al parking, agafo la meva màquina, arrenco i… ups… que raro va això, se'm frena la roda… Dios! veig que li ha sortit al pneumàtic de darrera un munyon de la mida d'una pilota de golf! és tan gran que al roda toca el quadre… em posso nerviós, que faig ara? Baixem fins la sortida on ja estan cridant per sortir en 10 minuts, mig desesperat busco un mecànic i fem un all-in, punxem la roda amb la única eina que trobem, un "quita-grapas"… creuo els dits perquè el líquid ho selli bé i ja tinc la por al cos que no aguanti, però ja no hi ha volta enrera, ja fem la sortida… així que arriscarem, que sigui el que Deu vulgui!

La sortida és semi-controlada i va de La Molina a Masella per carretera, tot i això poc a poc el grup (de 400!) es va estirant. Evidentment en Victor ha pirat al seu ritme i en Xavi i jo sortim a conservar. L'espectacle de veure tanta llumeta a les 5.00AM del matí és increible! El primer tram el fem tranquils, fins arribar al parking de Masella, on aprofitant una parada per girar el roadbook comprovo que la roda sembla aguantar, bé! endavant! La part de La Masella és espectacular, pujar pistes d'esquí vermelles amb una BTT és tot un repte, però ho aconseguim i amb menys temps del que pensava, aconseguim arribar a la part de dalt de Masella, on les primeres llums del dia ens descobreixen unes vistes brutals de la Cerdanya. Sense perdre massa temps (fa molta rasca!) comencem a anar cap a la banda sud de la muntanya pujant un petit tram asfaltat fins que descobrim una imatge d'aquelles que se't queden gravades tota la vida, la vista de tot Catalunya sota una mar de núvols de la qual només sobresurten algunes muntanyes… brutal!



Aquí comença la baixada, primer per tram asfaltat, però després per uns camins completament trencats i amb trams perillosos, un total de 14km de baixada (1300m-) que a les 6.30-7.00 del matí poden ser matadors. A mitja baixada, el meu fre de darrere comença a fallar i fa que el quadre vibri (suposo que les pastilles i/o el disc estan contaminats i calents), així que vaig baixant més a poc a poc del normal per conservar material. Finalment arribem al Control 1, on agafem forces i sense perdre massa temps, arrenquem direcció La Pobla de Lillet on comença la segona gran pujada del dia per creuar la serra del Cadí per aquesta part.

Aquest tram es extremadament maco pel paissatge i per la vegetació, però poc a poc l'acumulació de fang cada cop més evident, va endurint la ja de per si dura pujada. En aquest punt (aprox. 40km) fallo de cap, em començo a rallar pensant lo poc que he entrenat i comento amb en Xavi que estic completament convençut que acabaré la prova però que no estic preparat per Pedals Non-Stop (el proper repte)… de fet, durant el dia vaig pensant convençut que renuncio a correr-la. Tornant a la cursa, mentre anem superant la pujada, els canvis comencen a fallar per acumulació de fang ("sort" que varem haver de creuar tres rius, amb aigua a nivell de genoll, on varem poguer "rentar" les bicis, sinò no arriben). Amb més pena que glòria arribem al segon control, on teòricament el més dur està superat.


El següent tram son 40km de falsos plans de baixada que ens haurien de servir per recuperar temps. Tot i això els primers 20 son per camins on el fang torna a ser el protagonista i la mitja de km/h no és gaire elevada (i on tornem a patir problemes amb els canvis i ara també amb el portamapes que ha sortit rana…:S). Superat el trangol, el primer tram tranquil de la cursa, quasi 20km per una carretera que baixa fins a Santa Maria de Merlès, on hi ha el control de dinar (tot i que arribarem a l'hora de fer el vermut XD). En el tram de carretera en Xavi s'escapa inicialment, però poc a poc vaig recuperant-li terreny fins tornar-nos a agrupar i tirar fort, superant alguns grups de ciclistes, fins el Control 3.

A Santa Maria, dinem fort i descansem una mica abans de sortir, just quan veiem… en Victor? Ha tingut problemes més greus que els nostres amb la mecànica i ha trencat canvi i cadena… el pitjor és que els mecànics no han pogut arreglar del tot els problemes del canvi i no pot continuar… una autèntica pena perquè estava rodant dins del grup dels 50 primers! Quin crack! Acabem de parlar amb ell i reprenem la marxa, que encara ens queden més de 100km fins Barcelona! El següent tram comença amb forta pujada per convertir-se amb un tram més o menys pla fins el següent control, als voltants d'Artès. Allà fortes pujades inicials per baixar després i creuar Artès per agafar el següent control, just abans d'entrar a la Serra de l'Òbac, en la seva cara nord. El creuar la serra de l'Òbac se'm fa molt i molt dificil i aquí en Xavi ha de tirar de mi, perquè pateixo de nous forts problemes amb el canvi (més i més fang de nou) i sobretot ni el cos ni el cap no acaben de funcionar bé, així que aquí he d'agrair sincerament a en Xavi que tirés i em fés seguir-lo (i és la seva primera carrera!). El creuament de la Serra de l'Òbac el fem força lent pel meu ritme, però el fem amb un grup nombrós de ciclistes que sembla que ens unificat i ens estem seguint "de facto". Finalment arribem a Sant Llorenç Savall, control 6 (el millor de tots amb diferència!) on reposem forces i comencem a veure el final de la prova més aprop… "només" estem a uns 50-60km de l'arribada però de desnivell no queda rés.


Amb els ànims més forts sortim de nou i aquí comença per mi el tram més divertit de tota la carrera, amb la idea de no parar (només per fitxar) al control 7 anem apretant el ritme per intentar entrar a la Plata (14h)… tot i que estem força fora de temps, ens dona per apretar per intentar-ho. Total, un grup de 2 ciclistes de Cerdanyola, un veterà (que guanyarà la seva categoria!), en Xavi i jo, imprimim un ritme frenètic, aprofitant que quasi tot és baixada. Aquí disfrutem com enanos i, si no fós per parar per girar roadbook, la baixada hagués estat per emmarcar.

De totes formes, quan ens adonem que ja no entrem en temps per la plata i ens hem de conformar amb el bronze (es compleixen les 14h exactes entre Sabadell i Cerdanyola), afluixem el ritme i ja disfrutem de l'objectiu que estem apunt d'aconseguir i de la companyia que hem fet, amb el grupet de 6-8 ciclistes que som ara. Finalment sobre les 14h 20m (classificats Xavi-219/Marc-220 de 353 finishers + 50 retirats) arribem al darrer control cronometrat de Cerdanyola. Abraçades i satisfació, però encara resten 15km per arribar a la meta final de La Mar Bella.

1 horeta més tard, sobre les 20.15h del vespre, després de baixar pel riu Besós amb vent en contra, arribem a La Mar Bella on ens reben entre aplaudiments de la gent que està allà i sobretot, per l'Anna que m'espera i en Victor, Marc i Eli que també hi són!


Satisfacció brutal per haver superat la prova, però encara amb la idea d'abandonar non-stop. Amb tot el grup reunit, un cop dutxats i netejades les bicis (que tot i els problemes, s'ha comportat com una campeona perquè ha aguantat prou bé el fang i sobretot, sobretot, el munyón de la roda de darrera), anem explicant batalletes i m'animen a no deixar estar non-stop…

El final de la història suposo que l'imagineu, sobretot els que hem coneixeu, al dia següent dia de reflexió fent una paella amb els amics a la platja… evidentment, gràcies als ànims de la meva impagable Anna, torno a agafar confiança i que dimonis, si hem de jugar, jugarem!

Next chapter: 25 de Juny, Pedals de Foc non-stop… Triador! Here we go!

PD: Algunes fotos i dades del Garmin:

https://picasaweb.google.com/marcnj/20110612Transcatalunya2011
http://connect.garmin.com/activity/92224158

PD2: Moltíssimes felicitats a en Xavi que, no només ha superat la seva primera gran prova en BTT, sinò que m'ha hagut de remolcar! gràcies nanu!

PD3: Victor, si no fuese por la mala suerte, estaría haciendote reverencias... vaya tiempazos que estabas marcando! la siguiente es nuestra!

by Marc Nogué

Ironcat 2011

A las 4.45 suena el despertador, llevo desde las 4h semidespierto, mirando cada poco el
reloj, así que me levanto rápido. Hoy ha de ser un gran día pienso.

Bajo a desayunar, y a mirar que tal día hace, parece que las previsiones aciertan y no se
aprecia nada de viento, perfecto, después de lo del año pasado casi cualquier clima seria
mejor…pero si no hace nada de viento perfecto.

A las 7h la salida de natación, salida limpia sin golpes, es lo bueno de que no seamos
muchos (+-170). La mar está totalmente calmada, parece una piscina, esta vez las gafas
no me dan problemas y no me entra agua durante ningún momento.

En general se puede resumir la natación como relajada, sin forzar en exceso, tirando de
brazos y sin mover las piernas para tenerlas descansadas para lo que les quedaba por
delante.

Salida del agua

Salida en 1h09, mejor de lo previsto!!! la cosa marcha J. Transición sin prisas, pero
más rápida que el año pasado y a pedalear.

Sigue sin haber viento, se nota que este año he salido más delante de la natación que
apenas adelanto a gente, eso si tampoco me adelantan…de vez en cuando alguno con
cada bici…solo las ruedas ya valen más que mi bici xD…

Pasan las vueltas y voy cumpliendo tiempos, sobre los 56-57 minutos por vuelta
(30km). Las dos últimas vueltas ya se levanta el viento y se nota sobretodo en la última,
pero por fortuna el viento es en la dirección contraria que el año pasado, lo que quiere
decir que los últimos 10km son con viento favorable y psicológicamente la diferencia es
un mundo, voy mentalizado a llegar al 170 para luego volar hasta el final.



Final de la bici en 5h48’…1 hora menos que el año pasado!!! Y acabando bastante más
entero (bueno era difícil no acabar más entero que el año pasado)

Comenzando la maratón

Y la maratón…7 horas de prueba y todavía queda una maratón…bueno a por ella
pienso, a intentar correr lo máximo. Las sensaciones son mejores que el año pasado
aunque comienzo a sentirme bloqueado de estómago, voy tirando ya preocupado y a
ver hasta donde llego sin tener que andar. Sobre el km 10 paso a la segunda chica y
me voy, pero sobre el km 14 me alcanza y a partir de ahí decido ir al ritmo que marque
ella, e intentar regular el máximo, el ritmo es bastante constante, sobre 6’ el km pero
según avanzan los km a la mente le es más difícil convencer al cuerpo para que corra y
en el km 28 empieza el martirio…del 28 al 31 empiezo a andar/correr y parece que voy
tirando, pero cada vez con el estómago peor, con tantas ganas de vomitar que paro y lo
intento.

En la maratón se tuvo que beber mucha agua

Malas sensaciones, no queria nada de nada

Por desgracia no lo consigo, al intentar vomitar lo único que consigo es toser de una
manera que parece que me este dejando la vida. A la que consigo volver a respirar sin
toser empiezo a andar, intento correr pero tengo que parar porque me mareo, me pongo
a andar, a ratos con los ojos cerrados, con el único pensamiento de avanzar, ya no es una
carrera contra el crono es pura supervivencia, llegar a meta da igual si dentro de 1 hora
o dentro de 2. En este estado acabo la 5ª vuelta, km 35, últimos 7km en 1h03’…gente
ya recibiendo el masaje, sé que si no paro aquí acabaré la prueba y vuelvo a probar
correr.

Ahora si, parece que el estómago se ha asentado algo y puedo correr, no rápido y no
constante pero al menos a trozos, decido hacer 1’30” corriendo y 1’ andando y así
vamos avanzando, recibiendo fuerzas de mis supporters (mis padres y Jes) que son
como un empujón hacia la meta. En esta última vuelta vuelvo a “disfrutar”, en el sentido
que ya veo que voy a volver a ser finisher y que el final se acerca, ahora si.

Llegada!!!

Medalla que vale su peso en oro

Al final 11h37’01”, 1h20’ mejor que el año pasado, y si exceptuamos la 5ª vuelta de
correr con sensaciones mucho mejores que el año pasado.

Como siempre, durante la prueba los pensamientos típicos: No hago nunca más un
Ironman, el año que viene solo medios, porque cojones no seguiré jugando a futbol
que si estás cansado pues pides el cambio y ya está!!, pero al acabar la prueba los
pensamientos varían y ya pienso en el del próximo año, en volver a ser finisher y en
entrenar, entrenar, entrenar, el año que viene a por el sub11h!! Y espero que con Cesc (que no ha podido venir a esta edición por una lesión) y Victor!!

Gracias a mis supporters, sin ellos seguramente no habría acabado!!

Y ahora, a pensar en lo siguiente, Pedals de foc non-stop, quedan 6 semanas para
acumular el máximo de bici y de desnivel posible.

Previa Ironcat

Ya está aquí el primer gran objetivo del año. El que engloba las tres disciplinas que me tienen atrapado, u obsesionado según quien opine jeje…

Atrás queda ya el invierno y todos los meses de preparación desde que la temporada empezó de “forma oficial” a principios de octubre una vez superada la lesión de rodilla que me tuvo traumatizado el verano pasado.

En general se puede decir que la preparación ha ido muy bien, he hecho bastante más volumen que el año pasado y creo que voy mucho mejor preparado este año.

Durante estos meses las competiciones “menos importantes” que he ido haciendo de preparación se puede decir que ha habido de todos los colores, un pequeño resumen:

Duatló de Viladecavalls: Primer abandono de la temporada, empezamos mal!!!! Una gastrointeritis, gripe intestinal, virus o yo que se hace que me levante con vómitos y diarreas…aun así, con espíritu kamikaze decido ir a la prueba y salir, pero al acabar la primera parte de carrera tengo que abandonar e ir directamente al lavabo…xD. Después de eso 2 dias KO…

10km pista: Esta se puede decir que fue bien y fue mal. Fue bien porque conseguí mi marca personal en 10km (40’34”) pero mal porque realmente esperaba mejor marca, las sensaciones en carrera nunca fueron buenas tampoco. Otra vez será.

Duatló Cabrils: Una de mis mejores duatlones, además al hacerla ya por 3er año se puede comparar la mejoría, los tramos de carrera tanto el primero como el segundo encontrándome muy bien, y en la parte de bici disfrutando de las subidas, adelantando a mucha gente (gente que me adelantaba en las bajadas…) pero bueno, la técnica en las bajadas no es mi fuerte y no quise arriesgar nada, que una mala caída te deja fuera (y ya venia de una caída con la bici de carretera que me dejó una semana casi sin poder entrenar)

Duatló de Vallirana: También mejorando al año pasado, pero las sensaciones no fueron tan buenas como en Cabrils, aún así bastante contento, en este caso sobretodo por el circuito de bici, que era muy técnico y donde vi muchas caídas y en general me defendí muy bien.

Mitja de Barcelona: Probablemente la mejor carrera en asfalto que he hecho nunca, no solo por el tiempo, marca personal en media 1h28’30”, sino porque no tenia pensado correrla (mi idea era buscar marca la semana siguiente en Granollers) y no la preparé nada, los 3 días anteriores entrené fuerte con lo que llegaba tocado, e incluso durante la carrera no forcé mucho (pulsaciones medias sobre 170, cuando en las anteriores medias estaban sobre las 175). Pero a pesar de todo eso las sensaciones y el ritmo fueron mucho mejores de lo esperado. J

Mitja de Granollers: Pues si en Barcelona todo fue mejor de lo esperado, aquí todo fue peor de lo esperado. Esta si que descansé los días previos, si que lo di todo (pulsaciones medias de más de 175) y la carrera me venció. No conseguí mejorar la marca de Barcelona, hice 1h28’38” que no está mal teniendo en cuenta el desnivel pero las sensaciones fueron horribles durante toda la carrera, sobretodo al final y encima acabé lesionado. Nada más terminar la carrera y parar me di cuenta que apenas podía andar y que tenia el tibial de la pierna izquierda jodido. Y tan jodido como que me tuvo 17 días sin poder correr…y claro tocaba la maratón.

Marató de Barcelona: Como se puede prever después de Granollers, mi idea era hacer un par de semanas con tiradas largas para preparar la marató, no las pude hacer…apenas si pude correr la semana de antes y no es la mejor forma de correr una maratón. Aun así en la salida para intentar conseguir acabarla y mejorar marca. La cosa no fue bien y ya desde el km 6 notaba molestias en el tobillo lesionado en Granollers. El ritmo no era mal y predecía una media sobre 3h15-3h20, lo cual era marca personal, pero en el km.28 decidí parar ya que el dolor del tobillo cada vez era mayor y no quise arriesgarme y sufrir otra lesión que me dejara sin poder entrenar para el Ironcat.

226TT: Por calendario no pude hacer la triatló de Banyoles y no me apeteció hacer el triatló de Terres de l’Ebre porque había que pasar el fin de semana allí. Así que mi gran test para el Ironcat ha sido solo de bici: 233km contrarreloj con unos 2100m de desnivel. Realmente muy contento del resultado, predije sobre las 8h e hice 8h01’ a pesar de que el tiempo fue muy pestoso, lluvia al principio y mucho viento de cara a la vuelta. Teniendo en cuenta que la gente que había participado en ediciones anteriores hizo de media unos 40’ más. Pero sobretodo, la importancia como test fueron las sensaciones. En el avituallamiento del km 180 me sentía con fuerzas, nada que ver con como acabé el año pasado la bici en el Ironcat. E incluso al acabar la prueba creo que podría haberme defendido corriendo. Muy buen test que me da confianza para hacer un gran crono en la parte de la bici.

Este ha sido un resumen de lo que ha sido hasta ahora mi temporada, el gran lunar la maratón que se puede considerar objetivo importante y fue un fracaso, pero contento con los entrenamientos con los que llego al Ironcat. En los últimos 6 meses he hecho más de 1200km de carrera, más de 4000km de bici y más de 200km de natación. Los deberes están hechos, ahora solo falta demostrarlo el día del examen, y ya que estamos voy a mojarme con lo que creo que puedo rendir:

La previsión está basada en que no llueva y que no haga un vendaval claro, porque si las condiciones del día son muy malas solo quedará sobrevivir y llegar como sea.

Natación: El año pasado hice 1h17’, creo que estoy mejor que el año pasado, pero es una disciplina que no se me da especialmente bien y en la que tampoco voy a ir a tope ya que mejor dejarse un par de minutos aquí y llegar descansado. Espero un tiempo entre 1h10 y 1h15’.

Bici: En la que mejor llego, la que mejor se me da y en la que seguro más espero disfrutar (Eolo respétanos!!!!) El año pasado en medio de un vendaval hice 6h49’, este año a poco que respete el viento creo que puedo bajar de las 6h incluso: Espero un tiempo entre 5h30 y 6h

Carrera: La incógnita, los tiempos de entrenos son mejores que los del año pasado pero claro..es una maratón después de 180km de bici y de la natación, la verdad es que me gustaría bajar de las 4h…pero…

Resumiendo, si cumplo las previsiones mi tiempo debería estar entre 11h y 11h30. Lo cual se traduce entre 1h30 y 2h mejor que el año pasado…vamos que si lo logro ya se puede decir que la temporada ha sido un éxito haga lo que haga en los próximos objetivos…que ya explicaré en otros posts!!

El domingo os cuento que tal ha ido!!!

Checkpoint I: Barcelona - Montserrat - Obac - Barcelona

Després d'un parell de setmanes tornant a agafar ritme després de la lesió, ahir tocava la primera prova de foc per veure el meu estat de forma, tocava provar de fer Barcelona - Montserrat i tornar a Barcelona... però pujant la serra de l'Òbac, vamos una ruta de 140km/3500m+ per començar a escalfar motors per les marxes que es presenten.

Faré un resum ràpid del dia, tampoc faré una super crònica, que també he d'agafar la forma en això de tornar a fer resums de les marxes :S (que per cert, no sé si hi ha gaire gent que se les mira :))

Per començar, tornada als bons hàbits, aixecar-te a les 5.30, sortir de casa de nit encara, anar per la diagonal mentre la gent encara està de marxa... bé, la història habitual :). A les 6.30h reunió amb el Team Berguedà i pujada suau fins la carretera de les aigües per trobar-nos amb en Xavi i en Raúl que venen de Sta.Coloma. A les 7.00h reunió, xarrera, molta broma i comentaris de que xxxx estem fent aquí... un parell de fotos i comença la ruta:

Busqueu les set diferències... una pista, le llamaban Toad

La ruta fins Montserrat serà la versió més senzilla, seguint sempre que sigui possible, i ciclable, el GR. La primera etapa per Collserola és fins l'ermita de Puig Madrona, és a dir, quasi 20km de puja baixa més o menys constant que es van fent bé (suposo que pel joc mental de que només acabem de començar). Per la seva part, en Xavi que s'enfronta amb la primera sortida "aManija-like" segueix a bon ritme, conservant com tots perquè el dia serà llarg.


Després d'esmorzar al peu de Puig Madrona, baixada i troç de carretera al voltant de Rubí per tornar agafar de nou el GR per pista (aquest tram l'hauriem d'intentar evitar en properes sortides). Des de Rubí, el primer tram és bastant pla, fet que ens permet anar xerrant tranquilament, de moment tots anem força bé. Fins l'arribada a Olesa de Montserrat, camí clàssic amb majoritariament pista, però també troços de senders força macos i alguna trialera trenca-cames. A Olesa tornem a menjar una mica, abans d'encarar el tram final fins a Monistrol, que es fa per una pista que personalment m'agrada molt, tot i això, comença a fer una calor d'infart que, per ser primers d'Abril, comença a ser abusiva.


Arribem a Monistrol, sembla que en Xavi comença a tenir alguns problemes per continuar (fins aquí ja portem una bona tirada, més de 60km i més de 1500m+). Sense parar massa (ens trencaria molt), comencem a pujar Montserrat per carretera (8,3km/600m+), amb una calor asfixiant (el GPS em marca una màxima de 37ºC durant la pujada, a ple sol)... En Marc, Victor i Raúl tiren al seu ritme, jo al meu, en Xavi darrere al seu. Personalment els dos primers kilometres se'm fan horribles, pel que queda i per la calor, però aconsegueixo tornar a agafar la tècnica d'enganyar el cervell, i posar metes molt parcials... Primer marco la meta del 25% (el marca la segona curva d'esquerres que no queden a la vista), un cop superat, marco el següent objectiu, el 50% que és aproximadament quan la carretera canvia de direcció i hi ha un petit tram a l'ombra, just abans de la font. Fins aquí pujo a un ritme molt constant del 8,5km/h i 70rpm (no és cap maravella, però vaig còmode)... no perdo massa de vista en Marc i en Victor i això ajuda, no obstant, no veig en Xavi per darrere...


A la font, en Marc i en Victor paren per carregar bidons i continuo tirant al meu ritme, arribant a Montserrat, després de l'interminable parking en 1h clavada de pujada. Trobo en Raúl que ja ha dinat :S i mentre arriba la resta, dino jo també... Al poc d'arribar en Marc i en Victor, veig que en Xavi ha trucat, el truco per veure que ha hagut de parar als pocs kilometres i que es retira (tornarà en FGC). La veritat és que té molt mèrit haver-ho intentat, perquè li sortirà una ruta de ben bé 70km i uns quasi 2000m+, per ser la primera bèstia, està molt bé! (apart respectarà el mite que cap aManija puja a Montserrat a la primera!).


Després de dinar i lliutar contra les ganes de baixar i agafar directament FGC de tornada també, decidim rependre la marxa, a les 15h direcció la serra de l'Obac. Baixem mitja carretera fins agafar la desviació que baixa per pista fins el peu de Montserrat, allà curt tram de carretera (on ens perdem una mica) fins arribar a La Farinera, on tornem a agafar les pistes i camins per anar xino-xano cap a les muntanyes de nou (si veieu les gràfiques que hi ha als links del peu, veureu que la calor més bestia la patim sempre pujant, :S).


Els camins inicials son prou còmodes, tot i que amb la calor, els kilometres que portem i després de dinar i descansar, no senten massa bé inicialment, no em trobo fi. Poc a poc, per això vaig agafant de nou el ritme i em sento cada cop millor (també cal dir que ens hem alimentat molt bé, a poques quantitats, però constantment).

A les afores de Rellinars el premi a la sortida, una font on ens refresquem i omplim d'aigua tot just quan ens estem quedant secs (en tota la jornada, vaig consumir fins 8l d'aigua). Sortint de Rellinars un troç força incomode per una pista on acaben de podar els arbres i hi ha força restes de fusta al terra, no obstant de seguida el deixem i continuem (mirant sempre l'altitud per veure que queda de pujada). Aquí trobo un aliat amb la meva cadena, és nova i durant el matí no he pogut forçar-la massa, el pinyó gran saltava, però ara ja està una mica més donada i puc tornar a fer "molinillo" de tant en quant! Al final la pujada és d'uns 20km, amb un pendent mig del 5%... és pesada però acabem fent-la, bastant cansats però sense grans agonies (millor del que esperava).


Un cop adalt, toca una trialera, majoritàriament ciclable, molt divertida i de baixada. La resta de la ruta ja és sempre de baixada i, un cop superada la trialera (3 o 4 km) ja és molt còmode, amb la única ansietat d'intentar arribar dins de l'hora prevista a Barcelona (20h).

El tram final consisteix en anar baixant primer fins Matadepera, i d'allà per pistes molt còmodes i maques fins els voltants de Sabadell, on anem a busar el riu Ripoll per anar seguint-lo fins a Montcada (aquí, treient forces no se sap ben bé d'on, imposem un ritme constant d'entre 25 i 28km/h i cadencia estable sobre els 80rpm... un extra de qualitat a l'entrenament!). Finalment, a les 20.30h arribem a Sta. Coloma, pels pèls no hem hagut de montar els frontals!

Foto final de família amb la satisfacció d'haver superat aquesta prova a aquestes alçades de temporada i, sobretot, amb la calor brutal que ens ha acompanyat (que estem a 9 d'Abril!).


PD: Molts ànims a en Xavi, que s'ha enfrontat a la primera sortida bèstia amb prou nota... ja veuràs com a la pròxima l'acabes!

Per més info, fotos i dades, dades, dades:

+ Fotos: https://picasaweb.google.com/marcnj/20110409BarcelonaMontserratObacBarcelonaBTT
+ GPS i dades (incloses les de la calor!): http://connect.garmin.com/activity/78258511

by Marc Nogué