Els representants d'aManija Una bona caravana després i molt cansats arribem finalment a Cabezón de la Sal on realment comencem a sentir l'esperit d'aquesta increible cursa... ambientazo per recollir dorsals! Ens hi estem una estona i anem a sopar i dormir, que dissabte a les 5.30 (si, si, 5.30) toca diana!
Primer tastet de l'ambientazo, ja en la recollida de dorsals.Dissabte ens aixequem (amb la mateixa mandra que sempre), esmorzem, trastos i cap a la cursa! ens costa aparcar i perdem una mica de temps preparant les bicis, total que arribem a la sortida 15 minuts abans per descobrir que entre més de 3000 ciclistes, estarem dels 200 / 300 últims... mal rollo!
8.00, se sent el chupinazo que dona la sortida (des d'on erem no se sent el Highway to Hell d'AC/DC), nervis a tope (120 ppm estant parat), 15 minuts després ens podem moure, comença l'infern!
Els primers kilometres són molt suaus, plens de gent animant, mentre intentem mantenir-nos en grup (en Victor, en Marc i jo, perquè en Sergio i n'Edu ja han marxat "a cuchillo"). Aconseguim avançar a bastanta gent sense perdre'ns durant els primers 10 kilometres (plans i de pujada suau), però a partir del km 10 comença una suau baixada d'uns 5 km on perdo el contacte amb en Marc i en Victor (massa gent pel mig)... confio en poder atrapar-los en el primer avituallament, la idea és intentar seguir-los en grup el major temps possible. Cap al km 20 (després del port de San Antonio, curt però intens) apareix el primer avituallament (Caviedes) on entre la marabunta de ciclistes no localitzo en Marc/Victor. Em resigno a que ja els he perdut per la resta de la cursa, el dia serà molt llarg, agafo un parell de platans, un aquarius (el primer dels 8 o 10 que em vaig fotre) i segueixo... pregunto a un ciclista de la zona si ja ha fet la prova i xerrem una estona mentre ens apropem al principi de la pujada del Soplao on realment comença l'infern.
La pujada del Soplao té un inici espectacular, un kilometre a una pendent brutal, que no puc fer montat. La gent que està mirant la prova anima un munt als que intenten pujar montats, brutal l'ambient, la gent no para d'animar, començo a notar que és l'esperit del Soplao i perquè realment és diferent aquesta cursa. Xino-xano, xerrant amb gent, aconsegueixo pujar fins a les coves del Soplao on la calor comença a passar factura, segon avituallament i segueixo per una baixada curta però bastant perillosa (on perdo el bidó i he de parar per recuperar-lo). Al final de la baixada, tram curt de carretera (on la gent s'amontega per seguir animant) per empalmar amb el següent port, el Monte Aa (curiós el nom), on ens esperen trams del 20% de desnivell! La calor m'està matant, però la gent no para d'animar i això ajuda.
Pujant aquest port, arriba un moment que en una curva rellisca la roda i he de posar el peu a terra per no caure, agafo aire (amb la calor i els nervis vaig alt de polsacions) i intento arrencar, amb la mala sort que patino i caic de costat! La gent m'anima perquè m'aixequi i fem broma, però he tingut la mala sort de caure sobre el meu desviador, l'he torçat o mogut, em comencen a saltar els pinyons alts de la bici i no puc donar dos pedalades seguides amb aquest desenvolupament... salten les alarmes! són els que més necessitaré!
Tot just al tercer intent de continuar amb la bici així passa el quad dels mecànics (hi ha uns quads de mecànics passant cada cert temps per arreglar averies, increible l'organització!). Crido al mecànic i ens ho mirem, m'ho intenta ajustar una mica però cau un altre noi al costat i es fa mal... l'atenció del mecànic deixar de ser la meva bici (normal), així que intento continuar... a partir d'aquí un calvari psicològic la resta del monte AA, no em funcionen els pinyons alts, per tant he d'anar amb el plat petit amb el tercer pinyó com a mínim en un port que té un 10% de mitja. Aconsegueixo coronar-lo completament fos i psicològicament molt cascat (amb la bici malament, sense contacte amb el grup, tenint en compte que encara hem queden els 3 grans ports i més de 100km, la primera opció és la retirada). Per suposat en aquest moment tinc clar que m'esborro de la Non-Stop...
Moment de crisis, tu i jo hem de parlar...Faig el cor fort i em dic a mi mateix que aguanti fins el següent avituallament (66km) que tot és baixada i allà ja veuré. Continuo de baixada del Monte AA, atravesant pobles i camins on la gent no para d'animar (en aquest moment m'ajuda moltissim la calor de la gent). Arribo a l'avituallament del km.66, just abans del Moral, on decideixo parar una estona per veure que faig. Agafo entrepà, dues taronges, dos plàtans, aigua i els aquarius de rigor. M'asento a l'ombra, menjo tranquilament mirant-me la bici... que dimonis! porto un munt de temps esperant això i ara em retiraré? decideixo seguir fins que la bici o jo petem, no vé d'aqui. Amb el cor fort i la panxa plena, començo el Moral (12Km de port al 8-9% la seva majoria), la calor és brutal i no hi ha ni un arbre... veig els primers grups de bicis que giren cua i es retiren, però segueixo pujant fins que noto que alguna cosa no va bé, vaig fós (amb el desarrollo de la bici no m'estranya), pols alt i la panxa plena... veient el perill d'agafar un cop de calor, paro als 4km de port en una mínima ombra, només són 5 minuts però aconsegueixo normalitzar el cos... Per guanyar la batalla al meu cap decideixo treure la càmera de fotos, posar-me-la al maillot i provar de fer alguna foto de tant en tant, així trenco la rutina del meu cap. Recuperat, reinicio l'ascenció al Moral amb la sorpresa que canvia la dinàmica de la cursa fins el moment, atrapo en Marc! està pujant caminant un troç perquè se li han pujat els bessons i em diu que el Victor està a cinc minuts (Déu meu! els he tingut com a molt a 10 minuts tota l'estona! no vaig tant malament!). Li explico que tinc problemes al canvi i que vaig tirant per no tallar-me el ritme, que potser no el podria recuperar, quedem d'esperar-nos al següent avituallament. Cap al final del Moral comencem a creuar-nos als primers que inicien la tornada (Deu meu! ens treuen més de 60km de diferencia!).
Pujant el Moral per primer cop... en plena guerra psicologica contra el meu cap
Inici del Coll de Fuentes, els pocs arbres que ens trobarem...Avituallament del kilometre 113, arribem molt justos de forces i personalment amb molt d'esquena, no sé perquè nassos he carregat la camelback si no usaré rés del que hi ha, però bueno, a aquestes que a en Marc li agafa la paranoia que no acabem a les 12 de la nit, quan són les 19h i queden 50km i només un port important!. Breu descans i encarem el camí cap a una baixada cap al peu del Moral molt ràpida però molt i molt perillosa (pista amb molts bonys i clots, on el Marc que va davant meu té algun susto), a mitja baixada, la pista es converteix en una carretera amb paelles enormes on, gràcies a Déu, anàvem amb pre-avís, perquè sino alguna curva la fem recta! al final de la baixada, troç de carretera suau fins al peu del Moral on fem l'últim avituallament important abans d'encarar l'últim port del dia, el Moral pel darrere. Justos de forces però molt més animats comencem l'escalada, mentalment em conjuro per no posar un peu a terra en tota la pujada, sé que em costaria recuperar el ritme... xino-xano, anem pujant els tres, patint però la calor comença a afluixar mínimament i la visió de la meta més aprop fa que la pujada es vagi superant poc a poc (adelantant a bastanta gent que va caminant). 10km de patiment després coronem el Moral, es dibuixen els primers somriures a les nostres cares, els primers signes de victòria... en Victor i jo xerrem una estona amb gent que està seguint la cursa mentre esperem que arribi en Marc que s'ha despenjat una mica (lo de la gent animant és increible, no em cansaré de repetir-ho com ells no es van cansar d'animar).
Últims metres de la segona pujada al MoralÚltim Aquarius del dia, i baixada elèctrica fins al peu del Moral on adelantem a molta gent anant a velocitats molt elevades, en alguns llocs el terreny és complicat (jo crec que les rodes van punxar més de 3 cops almenys... visca el tubeless!). Al peu del Moral només queden 10km suaus fins a la meta, comencem a felicitar-nos, mentre posem un ritme endimoniat cap a la meta (és increible quin és el limit del cos i quin és el limit de la ment... d'on van sortir aquelles forces?). Amb les últimes llums del dia encarem els 4 últims kilometres per carretera fent relleus amb un grup que se'ns enganxa al final, però afluixem a l'entrar a Cabezón de la Sal, volem arribar els tres junts en grup. Ho fem 13h, 165km i 4500m+ després de l'inici del repte, davant de més de 500 persones que no paren d'aplaudir i felicitar els ciclistes que van arribar com si haguessim guanyat el Tour, increible l'ambient, increible aquesta cursa.
We win! What's next?PD: un 10 d'Organització i l'ambient senzillament insuperable, és una prova inovidable, l'any que vé cal repetir-la! mereix la pena el tute de viatge.
Marc N.
0 comentarios:
Publicar un comentario en la entrada