A Manija BTT

Triatló de la Vila

2011-07-18T10:15:00.000+02:00

Comença el dia i, tot i que tenia la bossa preparada del dia anterior, m’aixeco a les 5.20.

Com sempre un bon esmorzar: cereals, llet i galetes.

Agafo les coses, i vaig al metro. La ruta que he decidit és: metro fins a Marina i baixar pel carrer Marina fins a la Vila olímpica. El transbord Urquinaona queda completament descartat ja que és molt pesat i em trobaria a totes les persones que tornen de festa.

Baixo lleuger i a mida que m’atanso vaig veient més i més gent descarregant els cotxes, amb bosses grans i amb acompanyants. Passo a una persona que baixa, com jo, amb la bici i la bossa i veig que és una Btwin acabada de comprar. Al llarg del dia veuré a varies persones que s’han compra’t aquest model de bici per poder fer la prova.

Finalment arribo a la zona del guarda-roba i em preparo el que necessito i la resta ho vaig deixant dintre de la bossa. M’entres jo em preparo l’Speaker sembla haver pres cafè de més aquest matí i ens recorda que és una zona de oci i que nosaltres fem un sacrifici per estar allà. O alguna cosa per l’estil!

És dir això i apareix un grup de noies (Mexicanes diria jo) que m’entres em canvio em pregunten que estem fent allà i em donen conversa. Es troben visiblement begudes i em molesten, i jo, en la meva línia els contesto de manera molt seca.

Seguim! Deixo la motxilla i allà trobo a la gent del Trienjoy amb un amic d’un amic que pertany al grup. Comentem les sensacions i m’indica que ja està apuntat a la SailFish de Berga. Saludo al Toni Peris que suposo que farà un bon temps com és habitual en ell.

Entro i de seguida és veu un Box immens fet per a 2.000 persones. Vaig preparant les coses i m’he n’adono que és molt aviat. Encara són les 7.15 i surto en el segon grup!!!

L’Speaker anuncia que la meva sortida és a les 8.20 i que la Creu Roja està molt preocupada per la Mar de Fons. La veritat és que, davant la meva inexperiència en el Mar, m’estic començant a preocupar... ens indica que el traçat ha estat modificat. Tothom comenta la jugada i pel que entenc els canvis afecten al següent:

Es sortia de darrera de l’espigó i, desprès de rodejar-lo et dirigies nedant en diagonal a l’extrem oposat de la platja. Ara es surt des de la mateixa platja i és dibuixa un quadrat. Segons l’Speaker hem perdut uns 50 mtres tot i que no ho té clar; jo igual que molta altra gent pensem que hem perdut bastant més.

Finalment m dedico a gaudir de les vistes m’entres espero al Box i em dedico a memoritzar per on puc entrar i com localitzar ràpidament la bici. Estan molt però que molt juntes les unes de les altres i sé, per experiència, que la pots perdre amb facilitat. Una mirada més al port i vaig a la platja amb calma. Has de caminar fina a l’altre extrem ja que arribes per on entraràs al Box. A mida que m’aproximo veig als participant del primer torn com gairebé estan preparats i enfilant la sortida. Jo em dedico a estirar i fer unes braçades a l’aigua que està bastant freda a aquestes hores. De moment no plou i el dia és ideal ja que no fa calor!

Surten els del gorro vermell i vaig cap a la sortida. Estic a tercera fila i la gent està neguitosa, com és normal. Finalment és dóna la sortida i tot és torna confús, molt cops, poc espai... avancem molt lentament i sense marge de maniobra. M’està costant molt i no puc visionar cap carril per fer més de cinc braçades seguides. Combino crol i braça per veure alguna cosa i rebo cops a la cara que fan que les ulleres es moguin i entri una mica d’aigua, que era el que més volia evitar. Piquen els ulls però segueixo. Sense adonar-me arribem a la boia i el gir torna a ser un caos!

Desprès d’això aconsegueix separar-me i començo a nedar (ja era hora!!!) vaig bé i no entenc el tema de mar de fons ja que és pot avançar i el mar no em dóna la sensació que arrossegui especialment.

Finalment arribada i faig el camí corrent. La gent sembla anar més ofegada.

Arribo a la meva bici i fai el canvi el més ràpid que puc, com sempre. Les ulleres de sòl em juguem una mala passada i quan porto tres metres es suïciden i un dels vidres es surt. Para recull el vidre i el tornes a ficar... ufffffff... lest!

Corrent fins la línia de sortida i fico la cala esquerra, la dreta i arrenco m’entres veig que un noi davant meu a dos metres no aconsegueix aclarir-se i està fent esses m’entres intenta clavar la bota. Li faig un crit, ens toquem, gira bruscament, em demana perdó i sento com cau! Em giro i el veig al terra i jo amb cara de EPIC WIN! Mig Gel i a rodar!

Comença el tema i vaig fort. Molta gent a ritme “trote cochinero” i una part amb la MTB del Decathlon que van a pas de tortuga. Els km em passen volant i anar per un lateral de la Ronda amb tràfic tallat és un luxe. Passo a molta gent i ningú aconsegueix seguir-me; veig que vaig a 30’s i veig algun 40 al Cateye. Arribem a la zona del túnel i segueixo ràpid. Faig el gir , que és tancat, i veig a molta gent que té problemes per plegar-se. Petita pujada del túnel i un altre cop recta on segueixo adelantant gent; desviament a dreta per l’altra banda del lateral i girem de seguida per fer la segona volta. La tònica és la mateixa i hem sento molt bé, tot i que vaig al màxim. El pulsòmetre no funciona des de l’aigua i no agafa la senyal però segur que estic per sobre de 160.

Al final de la segona volta i, sortejant a molta gent, agafo roda de dos ciclistes que van a ritme molt alt i que em serveix per acabar l’últim km a tota pastilla!

Entro a boxes i faig canvi de sabatilles. Començo a bon ritme i PAM! Apareix el resol i la calor al meu cos. No porto més que un km i el ritme em baixa. Em costa molt arribar fins al final de la recta tot i que no perdo posicions. Passo la pujada del parc de la platja nudista de la Marbella i encaro recta pel gir. Passa una del meu gimnàs i em despisto una mica... concentració de nou, gir i, amb patiment, faig els últims dos km. La entrada es espectacular en quant a muntatge, molta gent i lo zona d’avituallament amb fruita i begudes. Em quedo recuperant líquid i estirant i veig altre cop a la del Gym mmmm.... En fi, torno a la zona de boxes, em canvio i tots esperem a l’últim participant. A tot això són les 10.05i arriba i la gent comença a cridar i aplaudir. La noia està avergonyida i al·lucinada. Allò sembla “Carros de Fuego” i quan surt del Box recuperem les bicis i tothom a casa.

Bon dia, bona cursa i una altra cosa feta!

Pedals de foc Non Stop by Raúl

2011-07-01T10:21:00.001+02:00

Antes de nada, tochazo que viene y sin fotos, las fotos están en el post anterior de Marc Nogué.

Cuidado con lo que deseas, se puede hacer realidad. Esta frase podría resumir la Pedals de foc non-stop. Lo deseaba y se hizo realidad…pero que precio, y habrá que esperar si la factura es mayor por la rodilla…

Pero bueno, empecemos por el principio, viernes 24 de junio y 4 amanijas cogemos nuestros bártulos (Victor con los bártulos de Cesc, asi que éramos 5 en espíritu) y para Vielha, la que se puede decir que es como si segunda casa de tantas veces que voy.

El sábado la salida, 5h de la mañana y de noche salimos del centro de Vielha, nos esperan unos 220km con 6000m de desnivel positivo por delante, dos objetivos claros: pasar el corte, llegar a Espot (150km 4300+) en menos de 14horas…y pasar con la suficiente fuerza como para volver a Vielha.

Las previsiones meteorologicas este año no son malas del todo, no dan lluvia, aunque parece que vamos a pasar mucho calor (el garmin de Marc llegó a marcar 37ºC y el polar de Victor 40ºC)

Salimos, los primeros km son de subida muy dura (rampas de hasta el 20%) por una pista de asfalto y luego de tierra y ahí mismo empieza a torcerse el dia. Apenas llevamos 2km y el cambio no funciona, si pongo el 2º o 3er piñon salta el cambio, asi que tengo que subir con el piñón más grande o bajar 3 piñones…comienza la rallada…

También en la salida otro de los grandes fallos de la carrera, hacía tanto tiempo que no hacía una carrera con el Team Berguedà que no me acordaba de lo kamikazes y suicidas que son ^^, subida a más de 180 pulsaciones, una burrada cuando te faltan 18-19 horas hasta acabar.

Llegamos a la carretera, y haciendo un esfuerzo pillamos a un grupo numeroso al empezar el túnel (unos 5km siempre picando hacia arriba) pero en vez de mantenernos ahí resguardando forma, rompemos el grupo junto con algún loco más y nos vamos hacia delante, siendo unos 5-6 comenzamos a adelantar a gente, voy a rueda y sufriendo muchísimo, el cuenta marcando 19-20km/h y a 180 pulsaciones. Pienso que esto es una puta locura, no es el ritmo que debería llevar, a 3km del final del túnel pasamos a otro grupo y decido quedarme ahí, no es que vaya mucho más despacio (+-17km/h) pero algo más cómodo voy, y al menos por fin empiezo a ir a mi ritmo, tranquilo, xino-xano. Al final salimos del tunel en 50’ (8’ menos que el año pasado, menuda burrada).

Llega la bajada, y me comienza a pasar gente por todos lados, aunque en muchos cruces los alcanzo y adelanto, es lo bueno de conocerse el camino, jeje.

Llego a Vilaller sin incidentes, con algo más de confianza en las bajadas, y viendo que he tardado menos que el año pasado, parada rápida para quitarme el cortavientos, el buff y los manguitos y comerme medio plátano.

Después de Vilaller empieza el puerto de Serreres, un puerto duro pero muy corto ya que la dureza se concentra básicamente en 2km, justo al coronar el puerto alcanzo a Marc.

Ahí empieza un tramo pestosísimo, sendero muy estrecho con mucha piedra, escalones y barro en el que hay que bajarse continuamente de la bici, pero poco a poco parece que va quedando atrás hasta que justo al final, a unos 300m de acabar y volver a coger la carretera segundo traspiés del dia y al suelo, en el momento un dolor brutal en la rodilla derecha, me levanto con ayuda y le digo a Marc que vaya tirando que ya lo cojo para el avituallamiento de Gotarta, y empiezo a cojear con la bici, me paro un momento, me duele muchísimo, pero poco a poco el dolor remite, acabo el tramo y empiezo la carretera. Parece que puedo pedalear, pero si me pongo de pie en la bici me duele bastante más, así que sentado. Como el cambio no funciona bien, tiro de plato mediano en esta subida aprovechando que es por carretera, a mitad de subida alcanzo a Marc y le paso, hasta que en Gotarta nos reunimos.

Aquí llega el tercer gran traspiés de la pedals, si el cambio y la caída fueron jodidos, este fue decisivo, con el recuerdo del dolor de estómago del año pasado aquí, y de hace poco en el Ironcat al ver que hay bocadillos, decido no comer geles y tirar de bocadillos…lo pagaría muy caro más adelante cuando demasiado tarde me diera cuenta que el cuerpo se había quedado sin energia.

Salimos juntos de Gotarta, bajada rápida y a pie de Peranera, aquí Marc se para un momento a quitarse ropa de abrigo y yo voy tirando, es el puerto que más disfruto siempre, quizás porque los de después voy fundido xD. Aunque este año no lo hago tan bien como el pasado, 2 minutos más, el cambio aquí si que es determinante, apenas puedo jugar con él para pedalear cómodo, así que tengo que alternar entre molinillo total o ir algo atrancado, y eso en un puerto tan duro y con tanta piedra como éste pasa factura, ya no sé si física, pero puedo asegurar que sí psicológica. Corono y me dejo ir mientras me pasa la gente en la bajada, bajo con desgana, sin pedalear, sin ilusión, realmente a partir de aquí ya me notaba vació mentalmente, todavía tenia fuerzas pero mentalmente estaba apagado, sin ganas de competir, de pedalear, de nada…estar así cuando te quedan 150km…es para echarse a llorar.

Bajada muy lenta hasta Les Esglesies donde nos volvemos a juntar Marc y yo. Más bocadillos para el buche, sacian mi hambre pero poca energia aportan…

Salimos, y encaramos el Col d’Oli, una calor brutal, una desgana increíble, y ahora ya sin apenas fuerzas encima, sigo sin poder jugar con el cambio, me cuesta seguir a Marc y a dos más, voy haciendo la goma en el grupito de 4 que subimos juntos el Col, coronamos y acaba la pesadilla para empezar el infierno.

Hasta ahí la rodilla me respeta, puedo pedalear, pero el tramo final del Col d’Oli hay que hacerlo casi todo a pata (casi 15’) y apenas puedo caminar, para que no me duela tengo que arrastrar la pierna derecha y la bici, esquivando piedras, un engorro, una putada. Llego con el grupo hasta el punto donde empieza la bajada (técnica, con muchos tramos de caminar) donde se me van todos y me pasan otros cuantos, si alguna palabra se puede describir mi estado es desquiciado.

Por fin, llego a la carretera, bajada rápida y por primera vez el tramo de carretera en ligera subida hasta Espui no se me hace un infierno, esto me da algo de moral para empezar el Triador, pienso que el año pasado iba peor aquí.

Pero he seguido sin alimentarme bien, y hasta aquí han llegado las piernas, a mitad del triador o así ya no tengo fuerzas, acabo coronando no muy lejos de Marc. Parece que lo peor ha pasado, pero lo peor solo ha empezado, en el tramo más “fácil” exploto del todo, un tramo de unos 30km de falso llano y bajada final, que si vas bien vuelas…pero si no vas es la muerte, me pasan constantemente corredores, el Marc se me va nada más empezar y no tengo fuerzas para nada, voy parado, a 6-7km/h en llano, más lento que subiendo el Triador, una vez llega la bajada es hasta peor, no consigo lanzarme, me pasan como balas todo el mundo, es frustrante, voy parado en la bajada :SSS

Llego a Espot, 12h50’…22’ más que el año pasado, que triste pienso, Marc me ha metido más de media hora en este último tramo, me comentan que ha estado esperándome pero al final ha tirado por Victor porque le han dicho que no va muy bien. Está claro que no vuelvo a cogerlos, jeje.

Con un único pensamiento salgo, quedan 50km hasta Pla de Beret, he de hacerlos como sea. Salgo de Espot y mientras ando en la subida al siguiente pueblo, recibo el SMS de Marc Nogué, está a 25’, pienso que pronto me pilla, hay que ir avanzando para ver si luego puedo aguantarle.

Poco a poco voy tirando, a pie las subidas duras, intentando avanzar bastante en los tramos de carretera, disfrutando en el camí del calvari, sufriendo en las subida final para salir del cami del calvari, casi no puedo salir de aquí, como no me puedo impulsar con la pierna derecha, en una subida tan vertical y con la bici a cuestas llega un momento que no puedo, me tengo que parar y a la segunda consigo subir yo y arrastrar la bici, lo consigo a costa de elevar el desquiciamiento a cotas insospechables, en ese momento hubiera tirado la bici por un barrando y hubiera sido feliz viendo como se despeñaba.

Antes de llegar a la carretera que lleva a Alós de Isil un par de trialeras más andando, pienso que es increíble que todavía no me haya cogido Marc (llegó a Alós de Isil 5 minutos después que yo, conforme llegaría solo 1 o 2’ después que yo saliera).

El tramo de carretera/pista lo hago mucho mejor, veo que las medias van saliendo, los km van cayendo, ya hace tiempo que he empezado a tomar geles y parece que la energia vuelve, pasado Bordes de Isil veo a Marc a lo lejos, debe estar a unos 5’, quedan unos 8km para Montgarri, me mentalizo a llegar antes que me coja, para luego poder hacer el resto juntos. Lo consigo, llego y me pongo la ropa de abrigo y la luz cuando llegar Marc, le digo que voy tirando que no voy ni para atrás, asi que me va a coger, quedan 4km hasta Pla de Beret, 4km hasta que se acabe…o eso pensaba yo, y empezar a bajar.

Andando en las rampas más duras, y en medio de una oscuridad absoluta, casi, solo se ven puntos de luz, llego a la carretera, se acabó pienso, solo queda bajar…y otra vez me vuelvo a equivocar, no se ha acabado, el dolor solo ha empezado.

Me doy cuenta que no puedo bajar, el cuerpo ha dicho basta, la mente lo dijo hace tiempo, solo hay que dejar que la bici vaya sola, pero empiezo a temblar, tengo mucho frío…recuerdo esta sensación, el frio en los huesos, las ganas de cerrar los ojos y tumbarte en algún lado, de que todo sea una pesadilla, son recuerdos de Carros de Foc, lo paso fatal, creo que nunca había tenido tanto frío. Pienso que no voy a llegar, solo es bajar por carretera!!! Marc me va esperando, estoy convencido que sino me hubiera ido esperando no hubiera llegado, me hubiera parado en cualquier lado.

Casi 1hora para hacer 20km de carretera en bajada, es triste, pero es la realidad, pero al final llego, no siento ni un ápice de alegria, pero al menos ya no tengo frío y puedo irme a dormir, previa ducha de agua caliente, me salen las lágrimas, pero no son de alegría o de satisfacción, son de puro dolor. Lo he pasado demasiado mal. Todo ha ido mal desde el principio, el cambio, la caída, el calor, la mala alimentación, menudo infierno!!

Eso si, finisher!!! Conseguido!!!

Como ya he dicho al empezar, hay que tener cuidado con lo que se desea, que se puede hacer realidad.

En el post anterior Marc Nogué ha colgado su crónica con fotos, como es tontería repetirlas, quien quiera verlas están ahí!!

P.D: Encima, ahora 1 semana después todavía me duele la rodilla, en fin, algún día volveré a Pedals a quitarme este mal sabor de boca que me ha dejado.

By Raúl

Pedals de Foc Non-Stop 2011 (Or)

2011-06-28T23:27:00.011+02:00

Un any sencer amb ganes d'escriure aquesta crònica i la veritat és que ara no sé ni com començar-la… així que anirem per feina i ens deixarem de preliminars que ja us podeu imaginar (tota la setmana pensant en la prova, en els temps de pas, en com alimentar-se, en què portar, en els nervis, en que la metereologia no ens jugués una mala passada com l'any passat, tot el dia anterior comentant la jugada amb els aManija, preparació de bicis, bieffring, parlar amb els amics i coneguts, etc, etc…).

Vielha, 25 de Juny de 2011, 5AM… tot llest per enfrontar-se a més de 220km i uns 6500m+ sense parar, per pistes, senders, trialeres i algun tram de carretera pel Pirineu. L'objectiu? no pot ser un altre que acabar l'Or, el temps m'és indiferent mentre passem el tall d'Espot (km.150/4500m+ en 14h màxim).

A la sortida amb la resta d'aManijas (Victor, Marc i Raúl) i la resta de bojos que anem per la prova. En el meu cap només sentiment d'anar per parts, que el dia és enormement llarg i que qualsevol excès passarà enorme factura. Es dona la sortida i immediatament perdo la resta de l'equip, evidentment ja m'ho esperava i sabia que la prova per mi, seria pràcticament en solitari. Xino-xano enfrontem la primera broma del dia, pujar de Vielha cap al túnel per unes rampes molt dures. Als pocs metres sento pel darrere en Jordi d'El Vilosell que em saluda i fem la pujada plegats, anant xerrant de la prova i de la temporada (l'animal quan acabi aquesta, ha d'enfrontar-se a la Transpyr! sort!). Just abans de sortir de les pistes i entrar a la carretera em perd i va uns metres més endavant, tot i això apreto una mica i al començament del túnel l'atrapo i fem aquest tram plegats. A les 6.02AM sortim del túnel (8' per sota dels meus comptes per passar Espot en 13h30m), tot va bé de moment. Ràpidament per això, durant la baixada cap a Vilaller em torna a perdre i ja no el veuré a la resta de la prova (al final em traurà 2h! abusón!). De baixada cap a Vilaller, tram que em conec perquè ja he fet diverses vegades la ruta, així que de grupet en grupet vaig guiant gent que ha de mirar el roadbook més sovint. Sense massa incidències i amb molt de compte de no caure a les zones trialeres, arribo a Vilaller per fer un pit-stop de només 3 minuts per agafar aigua i menjar una mica de fruita.

A les 7.20AM surto de Vilaller, ara sol, per enfrontar-me a Sarreres, el primer dels 4 ports que porten a Triador. Aquest port, tot i tenir alguna rampa dura, és el més còmode de tots, cosa que em permet pendre-m'ho amb energia i pujar relativament ràpid (comparat amb mi, no amb la resta de corredors :)). Fins ara tot va sobre rodes i, tret dels problemes amb el fre de darrera que vibra massa, tant la bici com jo anem força bé. Pujant em passen un parell de corredors, amb els que xerro i segueixo una estona però que quan veig que van massa forts, els deixo anar. Dalt de Sarreres, fora manguitos i fora xaleco, s'ha acabat el fred i comença el llarg dia de calor (només son les 8.00AM i ja es comença a notar,… la que ens espera al Coll de l'Oli, penso). El següent tram fins el poble de Coll, es per un senderó molt trialer que faig mig a peu, mig en bici amb dos nois bascos que tampoc les tenen totes en alguns trams. Arribats a Coll em junto amb un grup de 8 ciclistes per fer el tram d'escales fins al peu d'Iran.

Començo a pujar Iran sobre les 8.45AM, bé de temps, uns 10-15' per sota del temps calculat. La pujada d'Iran la torno a fer agrupat amb dos nois, un dels quals comença a patir de les cames, ups, ens queda una miqueta encara, nois! Passat Iran, em despenjo dels dos i marxo forçant el ritme per passar el coll de Sant Salvador i arribar a Gotarta, el primer gran control de firma on veig que la resta d'aManijas em porta entre 40 i 60 minuts ja… glups, només portem 55km! Intento no desanimar-me perquè vaig bé pels meus càlculs, així que esmorzo bé, recarrego aigua i començo el descens per pista fins el peu de Peranera (al poble de Malpàs he de parar per veure el fre de darrera perquè continua donant problemes amb les vibracions).

Pujant el port de Peranera comença la guerra psicològica perquè el cos comença a estar cansat… penso, venga aquest és el pitjor port (pel terreny), després suportar l'Oli i després pensar només en el Triador… la primera part del port la faig amb un noi que em comenta que anava amb un altre que ha partit la tija i s'ha retirat, buf! A mitja pujada sento el primer missatge el mòbil, això vol dir que algun aManija ja ha arribat a Les Esglèsies… o sigui que em porta una hora i mitja aproximadament. Tot i la calor i el terreny del port, aconsegueixo superar-lo amb menys problemes del que preveia amb el marge de 15' sobre els càlculs, passo Sas i supero el seu coll de nou amb un grup de 3, els quals fem embalats la baixada fins Les Esglèsies on arribo sobre les 12h en punt. Avituallament, firma (efectivament la resta em porta entre 1h i 1h30m) i cap al Coll de l'Oli.

El Coll de l'Oli es fa el moment més dur de tota la prova, tot just passada la famosa granja que inicia la pujada (vertical) cap al port, paro per intentar recuperar-me de la calor (arribarem a 37ºC), posar-me crema solar (una promessa que vaig fer a n'Anna) i intentar hidratar-me. Pujar el port se'm fa terriblement dur, la calor, les ganes de vomitar cada cop que bec alguna cosa (el cos no sembla assimilar massa bé l'esforç) i el cansament em comença a passar factura. El cap fa amagos de fallar i passo els moments de dubtes més durs de la prova… venga! porto tot l'any esperant per estar aquí! ho he de provar! Poc a poc, vaig retrobant el ritme i aconsegueixo anar passant grups de ciclistes que pugen caminant o descansen a l'ombra… finalment abandono la pista per fer el Coll de l'Oli (s'ha de caminar un km per terreny pedregós). Aprofito el tram per desconnectar i xerrar amb altres ciclistes, aconsegueixo refer-me mentalment i poc a poc faig l'enorme trialera que baixa del coll… La recompensa arriba a la cascada que hi ha just a l'acabar on literalment poso el cap a sota, renovo l'aigua i sento de nou la vitalitat i la força tornar al cos…

Sense perdre massa temps, agafo el tram de carretera que baixa a la Torre de Cabdella a tota velocitat i encaro la pujada a Espui (5km al 4-5% que es fan eterns) per arribar al peu del Triador, a les 14h 10m. Allà comprovo que la resta continua amb marge entre 1h i 1h 30m, o sigui que descarto ajuntar-me amb ells en la segona part de la ruta (a partir d'Espot). Dino la pasta, sense passar-me massa per evitar les ganes de vomitar, o pitjor un tall de digestió, en ple Triador. A les 14h 25m començo la pujada, acompanyat de dos nois, un de Tarragona (únic "supervivent" d'un grup de 3) i un de Lleida. Els primers 2/3km dels 12km (i quasi 1000m+) del port els faig amb ells, però he d'afluixar el ritme i deixo que marxin, cadascú al seu ritme. La calor és insoportable i he de parar en un parell de cascades del camí a remullar-me, apart les ganes de vomitar tornen puntualment, però en general, apart de cansat, no estic malament. El meu cap divideix el Triador en dos parts (les que indica el Roadbook), en 7,5km i en els 5km següents, així que només em centro en la primera part descomptant metres per arribar a aquest punt… només 4km, només 3km, només 2km… ups, he de caminar una mica, miro enrera com puntets de ciclistes van pujant, cadascú amb la seva guerra particular, cadascú perseguint el seu somni,… venga, 1km… fet! ja he arribat al km 7,5, ja tinc més de la meitat, ara falta el més dur, els darrers kilometres que no s'acaben mai (literalment perquè si mires adalt veus ciclistes molt i molt lluny). Faig el cap fort i penso en altres coses i poc a poc m'apropo al final, coronant finalment el Triador sobre les 16h10m, un altre cop 20' per sota de les previsions.

Curtísima parada per signar i avituallar i a enfrontar-se als 20km que es fan a més de 2000m d'alçada, primer cap a la Portella Blanca i després cap a la Creu d'Eixol. Aquest tram sempre se m'ha donat bé, suposo perquè superar el Triador és un "cleck" al cap. Amb forces renovades aconsegueixo passar un parell de grups de ciclistes i arribar a la Portella sobre les 17h, queden 2h per tancar el tall d'Espot i estic bastant aprop! a tota velocitat vaig a la Creu d'Eixol però un parell de sustos al pneumàtic de darrere em fan temer per un moment en rebentar-lo i haver d'abandonar… tanco els ulls, aguanta! aguanta! i la bici aguanta! no hi ha danys! així que seguim! Passo un corredor que va en pàjara i intento animar-lo, almenys aconsegueixo que torni a pedalar, sort! Finalment, un cop pujada (a pota) la rampa de la Creu d'Eixol apareix davant meu l'estació d'esquí d'Espot… comença la baixada!

Aquest any la baixada tenia una variant de pujada mínima, però en general continúa sent molt i molt ràpida… això fa que els meus problemes amb els frens s'agudeixin i hagi de parar a mitja baixada per deixar-los refredar una mica… aprofito per revisar els missatges i veig que en general tots porten la mateixa distància, excepte en Raúl que sembla que té problemes perquè només està a 30' meu. Reprenc la marxa i acabo el descens per la nova trialera del tram, perdent això si el pal que subjecta el roadbook… ups! problemes! agafo el roadbook que ha caigut i me'l guardo al maillot per acabar la baixada fins Espot on arribo a les 18h10' (20' menys del que esperava i quasi 1h sota el tall)… objectiu número 1 del dia superat!

Avituallo, menjo una mica, demano unes brides per aguantar el roadbook i, sense pensar-m'ho massa surto cap a Vielha, queden 80km però estic convençut que ho aconseguiré! envio sms a la resta de l'equip i a l'Anna… "Espot 18.15 continuo"

Pregunto si algú continua, però tota la gent que està allà diu que és de la Plata o bé que necessiten descansar… sabent que el pitjor que em pot passar es refredar-me, surto amb certa pressa… tot per adonar-me que he posat el roadbook al revés i que he de mirar les pàgines al revés :S, vaja un crack! No obstant, com gran part del que queda m'ho conec segueixo sense tornar a canviar l'invent… pujo primer a Estais on just abans d'agafar el GR tinc el moment "ridícul" del dia. Passo una familia que m'anima i em saluda, els saludo i girant per entrar al camí em desequilibro i no puc treure la cala, total! al terra! m'aixeco, amb alguna rascada al genoll però que només és un cop, comprovo, creuant els dits, que la bici no té rés i segueixo pel sender que acaba a la carretera de Jou a Son, passo el poble, faig el tram per pista entre els pobles i arribo a Son, sobre les 19:30h.

Allà em trobo al noi de Lleida que havia iniciat el Triador amb mi, amb dos ciclistes més. M'ajunto amb ells amb l'intenció d'acabar la prova tots plegats (ara el temps ja no importa i la companyia és molt ben rebuda quan les cames ja no responen). Fem el camí del calvari, on disfruto moltissim del sender i de la nova companyia que acabo de fer. La veritat és que és genial l'ambient d'aquestes curses, on tots perseguim un objectiu personal, però a l'hora amb esperit de camaderia únic entre nosaltres.

Finalitzem el camí del calvari i baixem fins la carretera on arribem a Sorpe, sobre les 20h. Aquí un tram molt pessat de carretera fins Alòs d'Isil, sempre amb suau pujada però que amb les cames com estan semblen parets… no obstant, la companyia fa que el cap se n'oblidi i gaudeixi del recorregut (un cop passat Espot la pressa per passar el tall desapareix i l'objectiu ja només pot ser arribar). Passem Isil i arribem a Alòs, sobre les 20:30h on comprovo que en Raúl només està a 5 minuts. Triguem en avituallar, així que penso que en algun moment, al ritme que anem potser l'atraparem sobre Montgarri o just després.

La part fins el Montgarri es torna a fer eterna (12km més de "suau" pujada ara per pistes), però en grup l'anem fent, parlant de la cursa, de l'esport de la BTT, de la familia, etc. Poc a poc el sol comença a minvar i just entrant a la Val d'Aran es comença a fer fosc. Jo he de parar a posar el llum de la bici mentre la resta tira suaument uns metres endavant… al fi, arribem a Montgarri just quan la llum s'acaba.

Allà trobo en Raúl que sembla que ha tingut problemes d'alimentació i està patint la segona meitat de la cursa, no obstant, amb dos pebrots, ha continuat i està/estem apunt d'aconseguir el somni. Mentre avituallo, ell marxa perquè comenta que va més fluix, ja l'atraparé abans de baixar. Per la meva part surto una mica enrera del grup que anava (els quals ja no tornaré a veure fins l'arribada, perquè intentaré baixar amb en Raúl, per ajudar-nos mútuament). Les primeres rampes després de Montgarri, sense llum natural i sense força, es fan eternes, tot i això, amb la companyia dels mosquits que venen a saludar-me acabem de fer la rampa dura i entrem al Pla de Beret.

Son poc més de les 22h, és de nit i les estrelles es comencen a veure al cel, mentre el darrer resol s'amaga a l'horitzó… aquí tinc el meu moment místic i decideixo baixar de la bici i caminar, completament sol en la foscor (apart de les llums de la meva bici) per pensar en el que estic apunt d'aconseguir… m'ho començo a creure, només queden un parell de kilometres de semi-pla fins el parking de la pista d'esquí de Baqueira i d'allà uns 20km de baixada fins Vielha (com és de nit per carretera). Inconscientment començo a tatarejar la cançó que sempre he associat a aquest darrer tram de la cursa…

A dustland fairytale beginning

Just another white trash county kiss

In '61, long brown hair and foolish eyes

Finalment estic aquí, apunt d'aconseguir aquest gran somni…

He looked just like you'd want him to

Some kind of slick chrome American prince

Després de mesos d'entrenaments i preparació…

A blue jean serenade, and moon river,

what you do to me

I don't believe you

i diferents proves i reptes, però sempre amb la mirada posada en aconseguir algun dia acabar aquesta prova

Saw Cinderella in a party dress

But she was looking for a nightgown

I saw the Devil wrapping up his hands

i no ho aconseguiré sol, sinó que tots els aManija ho farem…

He's getting ready for the showdown

I saw the minute that I turned away

I got my money on a palm tonight

… només un esforç més, munto a la bici, començo a pedalar...

Change came in disguise of revelation,

set his soul on fire

she says she always knew he'd come around

Arribo i passo en la foscor el parking de l'estació, trobo la carretera

And the decades disappear like sinking ships

But we persevere, God gives us hope

But we still fear what we don't know

Atrapo en Raúl, li dic que fem la baixada junts, a poc a poc, ja no importa el temps, conta només arribar

The mind is poison

Castles in the sky sit stranded, vandalized

A drawbridge is closin'

Sempre amb un ull pendent d'en Raúl, baixem Beret… la Val d'Aran s'ilumina davant nostre

Saw Cinderella in a party dress

But she was looking for a nightgown

I saw the Devil wrapping up his hands

L'animo, m'anima, l'espero al creuament de la carretera de Vielha, queden 13km, aguanta!

He's getting ready for the showdown

I saw the ending when they turned the page

I threw my money and I ran away

Straight to the valley of the great divide

Sembla que es recupera, baixem poc a poc…

Out where the dreams are high

Salardú…

Out where the wind don't blow

Unha…

Out here, the good girls die

Gessa...

And the sky won't snow

Arties…

Out here, the bird don't sing

Garos...

Out here, the field don't grow

Casalrilh…

Out here, the bell don't ring

Escunhau…

Out here, the good girls die

Betren… ja és veu Vielha, m'emociono i no puc reprimir les llàgrimes…

Now Cinderella, don't you go to sleep

It's such a bitter form o refuge

Baixem pel carrer principal de Vielha…

Oh don't you know, the kingdom under siege

And everybody needs you?

Corredors ja arribats ens aplaudeixen...

Is there still magic in the midnight sun

Or did you leave it back in '61?

una curva més…

In the cadence of a young man's eyes

entrem a la plaça on hi ha l'arribada…

I wouldn't dream so high

The Killers - A dustland fairytale

Els aplaudiments i els crits d'alegria d'en Marc i en Victor que ens esperen ens fan adonar que ja hi som… els só de lectura del xip ho confirma!

Somni aconseguit, finishers de la Pedals de Foc Non-Stop en categoria OR! (18h 50m)

La resta us ho podeu imaginar, abraçades de l'equip i mil noves batalletes per explicar, però el més important és que tots ho hem aconseguit! portàvem molt temps darrera d'aquesta prova i finalment ja la tenim al sac!

Ara a disfrutar del repte i recuperar-se!

Felicitats a tots els participants de la prova, siguin finishers o no, siguin de plata o d'or, s'han de tenir molt ben posats per estar a les 5AM a la línia de sortida per enfrentar-se a aquesta prova.

Felicitats molt especials a en Victor, Marc, Raúl d'aManija i en Jordi de Vilosell.

Dades Garmin: http://connect.garmin.com/activity/95322906 (manquen 7km en ruta per mogudes amb el sensor i uns 4km al final perquè es va acabar la bateria del GPS)

Algunes fotos: https://picasaweb.google.com/marcnj/20110625PedalsDeFocNonStop2011Or

by Marc Nogué

TransCatalunya 2011

2011-06-15T23:15:00.005+02:00

Aquest cap de setmana hem disputat la TransCatalunya 2011, una prova de llarga distància en BTT que comença a la cota 1400 de La Molina, puja per les pistes d'esquí de la Masella fins dalt de tot i d'allà… bé, tornar fins a Barcelona… vora 200km i quasi 3800m+ de desnivell… casi na! A sobre el fang farà la cursa més dura… però bé comencem pel principi:

Dissabte en Victor, en Xavi (que s'enfronta a la seva primera gran prova) i un servidor carreguem trastes als autocars de Probike per iniciar aquesta aventura. Amb les bicis molt ben protegides gràcies al material que ens subministra Probike (un 10 a l'organització en tots els sentits) comencem el nostre viatge, entre riures i "somnis de grandeza" pensant no en la bogeria que anem a fer, sinó en quines seran les següents :S

Un cop arribats a La Molina, comilona de campeones, preparació de bicis (Victor, sin comentarios XD) i bieffring de la ruta. Després a sopar, mentre pensem en quina roba ens posarem perquè sembla que farà força fred al sortir (5ºC) i hem de pujar les pistes fins dalt on n'hi farà més, tot i això sabem que després la temperatura pujarà ràpid a mesura que anem baixant i acabarem patint calor… Algunes revisions d'última hora a les màquines, brometes a l'habitació, suportar la tele que tan amablement en Xavi ens deixa posada (eh! con temporizador! XD) i a intentar dormir… resum, com sempre em passa, només aconsegueixo dormir una horeta.

A les 3.30h diana! trastets, roba, intentar esmorçar una mica i a per les màquines que fem tard! Baixem al parking, agafo la meva màquina, arrenco i… ups… que raro va això, se'm frena la roda… Dios! veig que li ha sortit al pneumàtic de darrera un munyon de la mida d'una pilota de golf! és tan gran que al roda toca el quadre… em posso nerviós, que faig ara? Baixem fins la sortida on ja estan cridant per sortir en 10 minuts, mig desesperat busco un mecànic i fem un all-in, punxem la roda amb la única eina que trobem, un "quita-grapas"… creuo els dits perquè el líquid ho selli bé i ja tinc la por al cos que no aguanti, però ja no hi ha volta enrera, ja fem la sortida… així que arriscarem, que sigui el que Deu vulgui!

La sortida és semi-controlada i va de La Molina a Masella per carretera, tot i això poc a poc el grup (de 400!) es va estirant. Evidentment en Victor ha pirat al seu ritme i en Xavi i jo sortim a conservar. L'espectacle de veure tanta llumeta a les 5.00AM del matí és increible! El primer tram el fem tranquils, fins arribar al parking de Masella, on aprofitant una parada per girar el roadbook comprovo que la roda sembla aguantar, bé! endavant! La part de La Masella és espectacular, pujar pistes d'esquí vermelles amb una BTT és tot un repte, però ho aconseguim i amb menys temps del que pensava, aconseguim arribar a la part de dalt de Masella, on les primeres llums del dia ens descobreixen unes vistes brutals de la Cerdanya. Sense perdre massa temps (fa molta rasca!) comencem a anar cap a la banda sud de la muntanya pujant un petit tram asfaltat fins que descobrim una imatge d'aquelles que se't queden gravades tota la vida, la vista de tot Catalunya sota una mar de núvols de la qual només sobresurten algunes muntanyes… brutal!

Aquí comença la baixada, primer per tram asfaltat, però després per uns camins completament trencats i amb trams perillosos, un total de 14km de baixada (1300m-) que a les 6.30-7.00 del matí poden ser matadors. A mitja baixada, el meu fre de darrere comença a fallar i fa que el quadre vibri (suposo que les pastilles i/o el disc estan contaminats i calents), així que vaig baixant més a poc a poc del normal per conservar material. Finalment arribem al Control 1, on agafem forces i sense perdre massa temps, arrenquem direcció La Pobla de Lillet on comença la segona gran pujada del dia per creuar la serra del Cadí per aquesta part.

Aquest tram es extremadament maco pel paissatge i per la vegetació, però poc a poc l'acumulació de fang cada cop més evident, va endurint la ja de per si dura pujada. En aquest punt (aprox. 40km) fallo de cap, em començo a rallar pensant lo poc que he entrenat i comento amb en Xavi que estic completament convençut que acabaré la prova però que no estic preparat per Pedals Non-Stop (el proper repte)… de fet, durant el dia vaig pensant convençut que renuncio a correr-la. Tornant a la cursa, mentre anem superant la pujada, els canvis comencen a fallar per acumulació de fang ("sort" que varem haver de creuar tres rius, amb aigua a nivell de genoll, on varem poguer "rentar" les bicis, sinò no arriben). Amb més pena que glòria arribem al segon control, on teòricament el més dur està superat.

El següent tram son 40km de falsos plans de baixada que ens haurien de servir per recuperar temps. Tot i això els primers 20 son per camins on el fang torna a ser el protagonista i la mitja de km/h no és gaire elevada (i on tornem a patir problemes amb els canvis i ara també amb el portamapes que ha sortit rana…:S). Superat el trangol, el primer tram tranquil de la cursa, quasi 20km per una carretera que baixa fins a Santa Maria de Merlès, on hi ha el control de dinar (tot i que arribarem a l'hora de fer el vermut XD). En el tram de carretera en Xavi s'escapa inicialment, però poc a poc vaig recuperant-li terreny fins tornar-nos a agrupar i tirar fort, superant alguns grups de ciclistes, fins el Control 3.

A Santa Maria, dinem fort i descansem una mica abans de sortir, just quan veiem… en Victor? Ha tingut problemes més greus que els nostres amb la mecànica i ha trencat canvi i cadena… el pitjor és que els mecànics no han pogut arreglar del tot els problemes del canvi i no pot continuar… una autèntica pena perquè estava rodant dins del grup dels 50 primers! Quin crack! Acabem de parlar amb ell i reprenem la marxa, que encara ens queden més de 100km fins Barcelona! El següent tram comença amb forta pujada per convertir-se amb un tram més o menys pla fins el següent control, als voltants d'Artès. Allà fortes pujades inicials per baixar després i creuar Artès per agafar el següent control, just abans d'entrar a la Serra de l'Òbac, en la seva cara nord. El creuar la serra de l'Òbac se'm fa molt i molt dificil i aquí en Xavi ha de tirar de mi, perquè pateixo de nous forts problemes amb el canvi (més i més fang de nou) i sobretot ni el cos ni el cap no acaben de funcionar bé, així que aquí he d'agrair sincerament a en Xavi que tirés i em fés seguir-lo (i és la seva primera carrera!). El creuament de la Serra de l'Òbac el fem força lent pel meu ritme, però el fem amb un grup nombrós de ciclistes que sembla que ens unificat i ens estem seguint "de facto". Finalment arribem a Sant Llorenç Savall, control 6 (el millor de tots amb diferència!) on reposem forces i comencem a veure el final de la prova més aprop… "només" estem a uns 50-60km de l'arribada però de desnivell no queda rés.

Amb els ànims més forts sortim de nou i aquí comença per mi el tram més divertit de tota la carrera, amb la idea de no parar (només per fitxar) al control 7 anem apretant el ritme per intentar entrar a la Plata (14h)… tot i que estem força fora de temps, ens dona per apretar per intentar-ho. Total, un grup de 2 ciclistes de Cerdanyola, un veterà (que guanyarà la seva categoria!), en Xavi i jo, imprimim un ritme frenètic, aprofitant que quasi tot és baixada. Aquí disfrutem com enanos i, si no fós per parar per girar roadbook, la baixada hagués estat per emmarcar.

De totes formes, quan ens adonem que ja no entrem en temps per la plata i ens hem de conformar amb el bronze (es compleixen les 14h exactes entre Sabadell i Cerdanyola), afluixem el ritme i ja disfrutem de l'objectiu que estem apunt d'aconseguir i de la companyia que hem fet, amb el grupet de 6-8 ciclistes que som ara. Finalment sobre les 14h 20m (classificats Xavi-219/Marc-220 de 353 finishers + 50 retirats) arribem al darrer control cronometrat de Cerdanyola. Abraçades i satisfació, però encara resten 15km per arribar a la meta final de La Mar Bella.

1 horeta més tard, sobre les 20.15h del vespre, després de baixar pel riu Besós amb vent en contra, arribem a La Mar Bella on ens reben entre aplaudiments de la gent que està allà i sobretot, per l'Anna que m'espera i en Victor, Marc i Eli que també hi són!

Satisfacció brutal per haver superat la prova, però encara amb la idea d'abandonar non-stop. Amb tot el grup reunit, un cop dutxats i netejades les bicis (que tot i els problemes, s'ha comportat com una campeona perquè ha aguantat prou bé el fang i sobretot, sobretot, el munyón de la roda de darrera), anem explicant batalletes i m'animen a no deixar estar non-stop…

El final de la història suposo que l'imagineu, sobretot els que hem coneixeu, al dia següent dia de reflexió fent una paella amb els amics a la platja… evidentment, gràcies als ànims de la meva impagable Anna, torno a agafar confiança i que dimonis, si hem de jugar, jugarem!

Next chapter: 25 de Juny, Pedals de Foc non-stop… Triador! Here we go!

PD: Algunes fotos i dades del Garmin:

https://picasaweb.google.com/marcnj/20110612Transcatalunya2011
http://connect.garmin.com/activity/92224158

PD2: Moltíssimes felicitats a en Xavi que, no només ha superat la seva primera gran prova en BTT, sinò que m'ha hagut de remolcar! gràcies nanu!

PD3: Victor, si no fuese por la mala suerte, estaría haciendote reverencias... vaya tiempazos que estabas marcando! la siguiente es nuestra!

by Marc Nogué

Ironcat 2011

2011-05-17T22:31:00.004+02:00

A las 4.45 suena el despertador, llevo desde las 4h semidespierto, mirando cada poco el
reloj, así que me levanto rápido. Hoy ha de ser un gran día pienso.

Bajo a desayunar, y a mirar que tal día hace, parece que las previsiones aciertan y no se
aprecia nada de viento, perfecto, después de lo del año pasado casi cualquier clima seria
mejor…pero si no hace nada de viento perfecto.

A las 7h la salida de natación, salida limpia sin golpes, es lo bueno de que no seamos
muchos (+-170). La mar está totalmente calmada, parece una piscina, esta vez las gafas
no me dan problemas y no me entra agua durante ningún momento.

En general se puede resumir la natación como relajada, sin forzar en exceso, tirando de
brazos y sin mover las piernas para tenerlas descansadas para lo que les quedaba por
delante.

Salida del agua

Salida en 1h09, mejor de lo previsto!!! la cosa marcha J. Transición sin prisas, pero
más rápida que el año pasado y a pedalear.

Sigue sin haber viento, se nota que este año he salido más delante de la natación que
apenas adelanto a gente, eso si tampoco me adelantan…de vez en cuando alguno con
cada bici…solo las ruedas ya valen más que mi bici xD…

Pasan las vueltas y voy cumpliendo tiempos, sobre los 56-57 minutos por vuelta
(30km). Las dos últimas vueltas ya se levanta el viento y se nota sobretodo en la última,
pero por fortuna el viento es en la dirección contraria que el año pasado, lo que quiere
decir que los últimos 10km son con viento favorable y psicológicamente la diferencia es
un mundo, voy mentalizado a llegar al 170 para luego volar hasta el final.

Final de la bici en 5h48’…1 hora menos que el año pasado!!! Y acabando bastante más
entero (bueno era difícil no acabar más entero que el año pasado)

Comenzando la maratón

Y la maratón…7 horas de prueba y todavía queda una maratón…bueno a por ella
pienso, a intentar correr lo máximo. Las sensaciones son mejores que el año pasado
aunque comienzo a sentirme bloqueado de estómago, voy tirando ya preocupado y a
ver hasta donde llego sin tener que andar. Sobre el km 10 paso a la segunda chica y
me voy, pero sobre el km 14 me alcanza y a partir de ahí decido ir al ritmo que marque
ella, e intentar regular el máximo, el ritmo es bastante constante, sobre 6’ el km pero
según avanzan los km a la mente le es más difícil convencer al cuerpo para que corra y
en el km 28 empieza el martirio…del 28 al 31 empiezo a andar/correr y parece que voy
tirando, pero cada vez con el estómago peor, con tantas ganas de vomitar que paro y lo
intento.

En la maratón se tuvo que beber mucha agua

Malas sensaciones, no queria nada de nada

Por desgracia no lo consigo, al intentar vomitar lo único que consigo es toser de una
manera que parece que me este dejando la vida. A la que consigo volver a respirar sin
toser empiezo a andar, intento correr pero tengo que parar porque me mareo, me pongo
a andar, a ratos con los ojos cerrados, con el único pensamiento de avanzar, ya no es una
carrera contra el crono es pura supervivencia, llegar a meta da igual si dentro de 1 hora
o dentro de 2. En este estado acabo la 5ª vuelta, km 35, últimos 7km en 1h03’…gente
ya recibiendo el masaje, sé que si no paro aquí acabaré la prueba y vuelvo a probar
correr.

Ahora si, parece que el estómago se ha asentado algo y puedo correr, no rápido y no
constante pero al menos a trozos, decido hacer 1’30” corriendo y 1’ andando y así
vamos avanzando, recibiendo fuerzas de mis supporters (mis padres y Jes) que son
como un empujón hacia la meta. En esta última vuelta vuelvo a “disfrutar”, en el sentido
que ya veo que voy a volver a ser finisher y que el final se acerca, ahora si.

Llegada!!!

Medalla que vale su peso en oro

Al final 11h37’01”, 1h20’ mejor que el año pasado, y si exceptuamos la 5ª vuelta de
correr con sensaciones mucho mejores que el año pasado.

Como siempre, durante la prueba los pensamientos típicos: No hago nunca más un
Ironman, el año que viene solo medios, porque cojones no seguiré jugando a futbol
que si estás cansado pues pides el cambio y ya está!!, pero al acabar la prueba los
pensamientos varían y ya pienso en el del próximo año, en volver a ser finisher y en
entrenar, entrenar, entrenar, el año que viene a por el sub11h!! Y espero que con Cesc (que no ha podido venir a esta edición por una lesión) y Victor!!

Gracias a mis supporters, sin ellos seguramente no habría acabado!!

Y ahora, a pensar en lo siguiente, Pedals de foc non-stop, quedan 6 semanas para
acumular el máximo de bici y de desnivel posible.

Previa Ironcat

2011-05-11T22:39:00.000+02:00

Ya está aquí el primer gran objetivo del año. El que engloba las tres disciplinas que me tienen atrapado, u obsesionado según quien opine jeje…

Atrás queda ya el invierno y todos los meses de preparación desde que la temporada empezó de “forma oficial” a principios de octubre una vez superada la lesión de rodilla que me tuvo traumatizado el verano pasado.

En general se puede decir que la preparación ha ido muy bien, he hecho bastante más volumen que el año pasado y creo que voy mucho mejor preparado este año.

Durante estos meses las competiciones “menos importantes” que he ido haciendo de preparación se puede decir que ha habido de todos los colores, un pequeño resumen:

Duatló de Viladecavalls: Primer abandono de la temporada, empezamos mal!!!! Una gastrointeritis, gripe intestinal, virus o yo que se hace que me levante con vómitos y diarreas…aun así, con espíritu kamikaze decido ir a la prueba y salir, pero al acabar la primera parte de carrera tengo que abandonar e ir directamente al lavabo…xD. Después de eso 2 dias KO…

10km pista: Esta se puede decir que fue bien y fue mal. Fue bien porque conseguí mi marca personal en 10km (40’34”) pero mal porque realmente esperaba mejor marca, las sensaciones en carrera nunca fueron buenas tampoco. Otra vez será.

Duatló Cabrils: Una de mis mejores duatlones, además al hacerla ya por 3er año se puede comparar la mejoría, los tramos de carrera tanto el primero como el segundo encontrándome muy bien, y en la parte de bici disfrutando de las subidas, adelantando a mucha gente (gente que me adelantaba en las bajadas…) pero bueno, la técnica en las bajadas no es mi fuerte y no quise arriesgar nada, que una mala caída te deja fuera (y ya venia de una caída con la bici de carretera que me dejó una semana casi sin poder entrenar)

Duatló de Vallirana: También mejorando al año pasado, pero las sensaciones no fueron tan buenas como en Cabrils, aún así bastante contento, en este caso sobretodo por el circuito de bici, que era muy técnico y donde vi muchas caídas y en general me defendí muy bien.

Mitja de Barcelona: Probablemente la mejor carrera en asfalto que he hecho nunca, no solo por el tiempo, marca personal en media 1h28’30”, sino porque no tenia pensado correrla (mi idea era buscar marca la semana siguiente en Granollers) y no la preparé nada, los 3 días anteriores entrené fuerte con lo que llegaba tocado, e incluso durante la carrera no forcé mucho (pulsaciones medias sobre 170, cuando en las anteriores medias estaban sobre las 175). Pero a pesar de todo eso las sensaciones y el ritmo fueron mucho mejores de lo esperado. J

Mitja de Granollers: Pues si en Barcelona todo fue mejor de lo esperado, aquí todo fue peor de lo esperado. Esta si que descansé los días previos, si que lo di todo (pulsaciones medias de más de 175) y la carrera me venció. No conseguí mejorar la marca de Barcelona, hice 1h28’38” que no está mal teniendo en cuenta el desnivel pero las sensaciones fueron horribles durante toda la carrera, sobretodo al final y encima acabé lesionado. Nada más terminar la carrera y parar me di cuenta que apenas podía andar y que tenia el tibial de la pierna izquierda jodido. Y tan jodido como que me tuvo 17 días sin poder correr…y claro tocaba la maratón.

Marató de Barcelona: Como se puede prever después de Granollers, mi idea era hacer un par de semanas con tiradas largas para preparar la marató, no las pude hacer…apenas si pude correr la semana de antes y no es la mejor forma de correr una maratón. Aun así en la salida para intentar conseguir acabarla y mejorar marca. La cosa no fue bien y ya desde el km 6 notaba molestias en el tobillo lesionado en Granollers. El ritmo no era mal y predecía una media sobre 3h15-3h20, lo cual era marca personal, pero en el km.28 decidí parar ya que el dolor del tobillo cada vez era mayor y no quise arriesgarme y sufrir otra lesión que me dejara sin poder entrenar para el Ironcat.

226TT: Por calendario no pude hacer la triatló de Banyoles y no me apeteció hacer el triatló de Terres de l’Ebre porque había que pasar el fin de semana allí. Así que mi gran test para el Ironcat ha sido solo de bici: 233km contrarreloj con unos 2100m de desnivel. Realmente muy contento del resultado, predije sobre las 8h e hice 8h01’ a pesar de que el tiempo fue muy pestoso, lluvia al principio y mucho viento de cara a la vuelta. Teniendo en cuenta que la gente que había participado en ediciones anteriores hizo de media unos 40’ más. Pero sobretodo, la importancia como test fueron las sensaciones. En el avituallamiento del km 180 me sentía con fuerzas, nada que ver con como acabé el año pasado la bici en el Ironcat. E incluso al acabar la prueba creo que podría haberme defendido corriendo. Muy buen test que me da confianza para hacer un gran crono en la parte de la bici.

Este ha sido un resumen de lo que ha sido hasta ahora mi temporada, el gran lunar la maratón que se puede considerar objetivo importante y fue un fracaso, pero contento con los entrenamientos con los que llego al Ironcat. En los últimos 6 meses he hecho más de 1200km de carrera, más de 4000km de bici y más de 200km de natación. Los deberes están hechos, ahora solo falta demostrarlo el día del examen, y ya que estamos voy a mojarme con lo que creo que puedo rendir:

La previsión está basada en que no llueva y que no haga un vendaval claro, porque si las condiciones del día son muy malas solo quedará sobrevivir y llegar como sea.

Natación: El año pasado hice 1h17’, creo que estoy mejor que el año pasado, pero es una disciplina que no se me da especialmente bien y en la que tampoco voy a ir a tope ya que mejor dejarse un par de minutos aquí y llegar descansado. Espero un tiempo entre 1h10 y 1h15’.

Bici: En la que mejor llego, la que mejor se me da y en la que seguro más espero disfrutar (Eolo respétanos!!!!) El año pasado en medio de un vendaval hice 6h49’, este año a poco que respete el viento creo que puedo bajar de las 6h incluso: Espero un tiempo entre 5h30 y 6h

Carrera: La incógnita, los tiempos de entrenos son mejores que los del año pasado pero claro..es una maratón después de 180km de bici y de la natación, la verdad es que me gustaría bajar de las 4h…pero…

Resumiendo, si cumplo las previsiones mi tiempo debería estar entre 11h y 11h30. Lo cual se traduce entre 1h30 y 2h mejor que el año pasado…vamos que si lo logro ya se puede decir que la temporada ha sido un éxito haga lo que haga en los próximos objetivos…que ya explicaré en otros posts!!

El domingo os cuento que tal ha ido!!!

Checkpoint I: Barcelona - Montserrat - Obac - Barcelona

2011-04-10T12:18:00.011+02:00

Després d'un parell de setmanes tornant a agafar ritme després de la lesió, ahir tocava la primera prova de foc per veure el meu estat de forma, tocava provar de fer Barcelona - Montserrat i tornar a Barcelona... però pujant la serra de l'Òbac, vamos una ruta de 140km/3500m+ per començar a escalfar motors per les marxes que es presenten.

Faré un resum ràpid del dia, tampoc faré una super crònica, que també he d'agafar la forma en això de tornar a fer resums de les marxes :S (que per cert, no sé si hi ha gaire gent que se les mira :))

Per començar, tornada als bons hàbits, aixecar-te a les 5.30, sortir de casa de nit encara, anar per la diagonal mentre la gent encara està de marxa... bé, la història habitual :). A les 6.30h reunió amb el Team Berguedà i pujada suau fins la carretera de les aigües per trobar-nos amb en Xavi i en Raúl que venen de Sta.Coloma. A les 7.00h reunió, xarrera, molta broma i comentaris de que xxxx estem fent aquí... un parell de fotos i comença la ruta:

Busqueu les set diferències... una pista, le llamaban Toad

La ruta fins Montserrat serà la versió més senzilla, seguint sempre que sigui possible, i ciclable, el GR. La primera etapa per Collserola és fins l'ermita de Puig Madrona, és a dir, quasi 20km de puja baixa més o menys constant que es van fent bé (suposo que pel joc mental de que només acabem de començar). Per la seva part, en Xavi que s'enfronta amb la primera sortida "aManija-like" segueix a bon ritme, conservant com tots perquè el dia serà llarg.

Després d'esmorzar al peu de Puig Madrona, baixada i troç de carretera al voltant de Rubí per tornar agafar de nou el GR per pista (aquest tram l'hauriem d'intentar evitar en properes sortides). Des de Rubí, el primer tram és bastant pla, fet que ens permet anar xerrant tranquilament, de moment tots anem força bé. Fins l'arribada a Olesa de Montserrat, camí clàssic amb majoritariament pista, però també troços de senders força macos i alguna trialera trenca-cames. A Olesa tornem a menjar una mica, abans d'encarar el tram final fins a Monistrol, que es fa per una pista que personalment m'agrada molt, tot i això, comença a fer una calor d'infart que, per ser primers d'Abril, comença a ser abusiva.

Arribem a Monistrol, sembla que en Xavi comença a tenir alguns problemes per continuar (fins aquí ja portem una bona tirada, més de 60km i més de 1500m+). Sense parar massa (ens trencaria molt), comencem a pujar Montserrat per carretera (8,3km/600m+), amb una calor asfixiant (el GPS em marca una màxima de 37ºC durant la pujada, a ple sol)... En Marc, Victor i Raúl tiren al seu ritme, jo al meu, en Xavi darrere al seu. Personalment els dos primers kilometres se'm fan horribles, pel que queda i per la calor, però aconsegueixo tornar a agafar la tècnica d'enganyar el cervell, i posar metes molt parcials... Primer marco la meta del 25% (el marca la segona curva d'esquerres que no queden a la vista), un cop superat, marco el següent objectiu, el 50% que és aproximadament quan la carretera canvia de direcció i hi ha un petit tram a l'ombra, just abans de la font. Fins aquí pujo a un ritme molt constant del 8,5km/h i 70rpm (no és cap maravella, però vaig còmode)... no perdo massa de vista en Marc i en Victor i això ajuda, no obstant, no veig en Xavi per darrere...

A la font, en Marc i en Victor paren per carregar bidons i continuo tirant al meu ritme, arribant a Montserrat, després de l'interminable parking en 1h clavada de pujada. Trobo en Raúl que ja ha dinat :S i mentre arriba la resta, dino jo també... Al poc d'arribar en Marc i en Victor, veig que en Xavi ha trucat, el truco per veure que ha hagut de parar als pocs kilometres i que es retira (tornarà en FGC). La veritat és que té molt mèrit haver-ho intentat, perquè li sortirà una ruta de ben bé 70km i uns quasi 2000m+, per ser la primera bèstia, està molt bé! (apart respectarà el mite que cap aManija puja a Montserrat a la primera!).

Després de dinar i lliutar contra les ganes de baixar i agafar directament FGC de tornada també, decidim rependre la marxa, a les 15h direcció la serra de l'Obac. Baixem mitja carretera fins agafar la desviació que baixa per pista fins el peu de Montserrat, allà curt tram de carretera (on ens perdem una mica) fins arribar a La Farinera, on tornem a agafar les pistes i camins per anar xino-xano cap a les muntanyes de nou (si veieu les gràfiques que hi ha als links del peu, veureu que la calor més bestia la patim sempre pujant, :S).

Els camins inicials son prou còmodes, tot i que amb la calor, els kilometres que portem i després de dinar i descansar, no senten massa bé inicialment, no em trobo fi. Poc a poc, per això vaig agafant de nou el ritme i em sento cada cop millor (també cal dir que ens hem alimentat molt bé, a poques quantitats, però constantment).

A les afores de Rellinars el premi a la sortida, una font on ens refresquem i omplim d'aigua tot just quan ens estem quedant secs (en tota la jornada, vaig consumir fins 8l d'aigua). Sortint de Rellinars un troç força incomode per una pista on acaben de podar els arbres i hi ha força restes de fusta al terra, no obstant de seguida el deixem i continuem (mirant sempre l'altitud per veure que queda de pujada). Aquí trobo un aliat amb la meva cadena, és nova i durant el matí no he pogut forçar-la massa, el pinyó gran saltava, però ara ja està una mica més donada i puc tornar a fer "molinillo" de tant en quant! Al final la pujada és d'uns 20km, amb un pendent mig del 5%... és pesada però acabem fent-la, bastant cansats però sense grans agonies (millor del que esperava).

Un cop adalt, toca una trialera, majoritàriament ciclable, molt divertida i de baixada. La resta de la ruta ja és sempre de baixada i, un cop superada la trialera (3 o 4 km) ja és molt còmode, amb la única ansietat d'intentar arribar dins de l'hora prevista a Barcelona (20h).

El tram final consisteix en anar baixant primer fins Matadepera, i d'allà per pistes molt còmodes i maques fins els voltants de Sabadell, on anem a busar el riu Ripoll per anar seguint-lo fins a Montcada (aquí, treient forces no se sap ben bé d'on, imposem un ritme constant d'entre 25 i 28km/h i cadencia estable sobre els 80rpm... un extra de qualitat a l'entrenament!). Finalment, a les 20.30h arribem a Sta. Coloma, pels pèls no hem hagut de montar els frontals!

Foto final de família amb la satisfacció d'haver superat aquesta prova a aquestes alçades de temporada i, sobretot, amb la calor brutal que ens ha acompanyat (que estem a 9 d'Abril!).

PD: Molts ànims a en Xavi, que s'ha enfrontat a la primera sortida bèstia amb prou nota... ja veuràs com a la pròxima l'acabes!

Per més info, fotos i dades, dades, dades:

+ Fotos: https://picasaweb.google.com/marcnj/20110409BarcelonaMontserratObacBarcelonaBTT
+ GPS i dades (incloses les de la calor!): http://connect.garmin.com/activity/78258511

by Marc Nogué

Temporada 2011 (by Marc Nogué)

2011-03-16T21:05:00.001+01:00

Ara que poc a poc arriba el bon temps, i mentre m'acabo de recuperar d'una lesió a l'espatlla i el braç per una caiguda tonta a 3km/h fent snow, que m'ha trencat la temporada hivernal, crec que és un bon moment per revisar els reptes d'aquest any (BTTeros principalment).

Després de les grans vivències viscudes l'any passat amb el terreny esportiu (si xafardejeu pel bloc en teniu un bon resum), aquest any està orientat a consolidar la forma i a plantejar nous reptes, sempre de la mà d'aquest grup de bojos, però sobretot amics i bona gent, que son els aManija.

La idea d'aquest any és:

1) Durant el que queda de Març començar a provar-me després de la lesió, espero que tot i estar un mes parat, la forma no se n'hagi resentit (portava bon ritme) però sobretot que les molèsties desapareguin al 100%. La primera prova, aquest cap de setmana, sortida molt suau per Collserola per anar trobant sensacions (tal com ha plogut aquests dies, s'haurà d'anar amb molt de compte).

2) Pel mes d'Abril començar a posar-nos seriosos i que les rutes BTT de 80km/2500m+ - 100km/3000m+ siguin la norma del cap de setmana. Ben combinada amb un parell de dies de piscina a la setmana (2km per sessió) i una mica de running nocturn (10 - 14km per setmana), crec que pot ser un bon coctel.

3) Maig: Mes clau, crec que aquest any no faré la Marató dels Monegros (l'any passat no em va agradar) i quasi descarto Los 10000 del Soplao (que va ser una experiència magnífica). Crec que les canviaré per una ruta pel Pirineu de diversos dies (BI6000 en 3 dies, p.e). La resta de caps de setmana a pujar el ritme amb grans rutes, preparades pel mestre Raulinho, com la "BCN - Obac - Pla de la Calma - BCN" (140km/4000m+), "Les torres de Vigilància de Mataró a Garraf" (160km/4500m+), o similars. L'entrenament complementari (natació, còrrer) s'haurà de començar a complementar amb algunes sessions se musculació general (ja seran continues fins final de temporada).

4) Juny: Els grans reptes. Aquest any canviarem l'stage a la Vall d'Aran de l'any passat, per la TransCatalunya de Probike (160km/3500m+) i per alguna ruta més d'un o dos dies (Pedals de Serrallonga sense parar p.e). Però sobretot, és el gran moment de l'any: La PEDALS DE FOC NON-STOP, on repetirem l'experiència de l'any passat i on esperem que aquest any ens respeti més el temps (i anem més preparats) i no ens haguem de conformar amb la Plata… quines ganes ja d'estar a les 5.00AM a Vielha llestos per atacar els 230km/6600m+ sense parar…

5) Juliol - Agost: Cool-Down i possible canvi de plans. Després de la non-stop, encara quedarà temps per repetir una VipXtrem (135km/3500m+) o provar alguna nova ruta… sempre amb un ull posat, i certa enveja, amb els bojos que faran la Transpyr (ànims Jordi!). De totes formes Juliol serà de transició de Bici a Trail-Running per veure si podem plantejar-nos o no la Carros de Foc Sky-Runner (Trail 70km/9000m+- en 24h). Sincerament, no crec que hi arribi en condicions i dubto que la faci, però no està tancat encara.

6) Setembre: Aquest mes és possible que tingui poca disponibilitat per l'esport, però és pràcticament segur que repetirem en BTT la Volta a La Cerdanya de Probike, on la Secció Internacional d'aManija tornarà a demostrar els seus dots d'orientació (i de ganes de patir!).

7) Octubre: Transició de nou d'esport. Aquest any vull tornar a provar la Triatló Olímpica de Barcelona. Dos anys després de la primera participació, m'agradaria repetir per veure sobretot com ha canviat el meu cos i veure fins a quin punt puc millorar els temps (i qui sap si em trobo bé, ampliar objectius l'any que ve en aquesta disciplina)… l'únic problema? La bici de carretera, algú me'n deixa alguna per competir?

8) Novembre - Desembre: Mesos per les tornar a les duatlons de montanya i combinar amb la BTT sempre que el temps ho permeti…

Al final de l'any avaluarem com ha anat la temporada i veure l'any que ve com l'enfoquem (la meva gran il·lusió seria poder preparar la Transpyr en BTT). Mentrestant, a esperar a dissabte poder provar-me de nou, a esperar que arribi la Brompton que jubilarà la Monty plegable per moure'm per BCN (tot l'entrenament suma!) i sobretot, sobretot, disfrutar al màxim de l'esport, de la gent que hi ha a totes les curses, de l'ambient i sobretot, dels aManija!

Vaaaaaaaaaaaamos!!!!

By Marc Nogué

Temporada 2011

2010-11-06T18:01:00.003+01:00

Los entrenos de la nueva temporada ya han empezado, en mi caso llevo ya 5 semanas, y la verdad muy contento con los entrenos. Teniendo en cuenta el parón obligado en septiembre por la rodilla, era toda una incógnita si iba a poder empezar a entrenar y si lo iba a poder hacer bien. Por suerte, la rodilla no se queja y estoy entrenando unos volúmenes y unos ritmos mucho mejores que los dos últimos años, con lo que la motivación se incrementa exponencialmente para seguir entrenando duro.

Mi calendario para esta nueva temporada ya está más o menos confeccionado, seguramente se añada alguna prueba por el camino y quizás se caiga alguna, pero los objetivos principales parecen claros.

Primera parte de la temporada con 6 duatlones de montaña, quizás en alguna semana se cuela también alguna prueba BTT o de carrera de montaña, quizás incluso un 10.000 para buscar marca...

14/11 - Duatló BTT Viladecavalls
5/12 - Duatló BTT Sant Andreu de la Barca
18/12 - Duatló BTT Teià
02/01 - Duatló BTT Cabrils
09/01 - Duatló BTT L'Ametlla del Vallès
23/01 - Duatló BTT Vallirana

Después ya "temporada de asfalto", cortita, 2 carreras solo, que el asfalto me destroza las rodillas y hay que cuidarlas:

06/02 - Mitja de granollers
06/03 - Marató de Barcelona

A partir de aquí mente puesta en el Ironcat, objetivo principal de la temporada:

10/04 - Brevet 200km
17/04 - Triatló Doble olímpic Terres de l'Ebre
01/05 - Triatló B de Banyoles
14/05 - Ironcat

Desde aquí, con lo que quede en el cuerpo que probablemente no sea mucho, se hará lo que se pueda y lo que pida el cuerpo:

25/06 - Pedals de foc non-stop
17-18/11 - Volta a la cerdanya

Y probablemente también una ruta de 3 días con los amanijas en BTT, la idea es hacerla el primer o segundo fin de semana de junio como preparación para pedals.

El domingo que viene toca la primera, a intentar mejorar el tiempo del año pasado y sobretodo a disfrutar!!

By Raúl

XVI Volta a La Cerdanya

2010-09-26T20:44:00.006+02:00

Pròleg

Aigua i més aigua... tota la setmana... aigua... divendres a la feina... aigua... divendres mentre pujavem a Puigcerdà... aigua... divendres mentre desmontàvem els bartulos al camping... aigua... mentre es feia el bieffring... aigua... mentre sopavem... aigua... a l'anar a dormir... aigua i més aigua...

però tornem al principi, divendres a les 16h en punt ens reunim amb en Marc per posar rumb en aquesta nova aventura, la Volta a La Cerdanya de Probike, una prova de la que haviem sentit molt a parlar i que teniem força ganes de fer. La pluja dels últims dies i la previsió per dissabte no convidaven a l'optimisme i menys cada cop que ens apropavem cap a Puigcerdà, on la pluja no parava en cap moment... vam estar força estona aguantant-nos les ganes de soltar un "Dios! Vamos a morir!" (frase maleida no per qui la diu, sinó per qui l'escolta), fins que a en Marc se li va escapar... merda, aquest cop em tocarà cauré a mi :S

Cap a les 19h arribem al camping, ens "acomodem" al mini-bungalow (caseta on hi cap una llitera i poc més) on dormirem 3 persones! Preparem una mica les bicis, mentre va plovent al seu ritme i baixem cap al bieffring. Al bieffring, a més d'explicar el funcionament de la primera etapa (amb un tram d'orientació) advertències del fred i de la pluja prevista, poca broma, tocarà abrigar-se! Acabat el bieffring i aclarit un problema amb el meu dorsal (estava duplicat) de pet cap a sopar, on ens trobem a la gent de Madrid, Xavier & Armando, que acaben d'arribar. Sopem plegats (tot i haver d'esperar quasi 1 hora per agafar el nostre sopar, més aviat escàs), preparem el tram d'orientació (sembla que arriscarem per una ruta que no és la que Probike "deixa a intuir") i llestos per dormir. Saludem també a altres coneguts, en Jordi d'El Vilosell, però a les 22h ja estem al sac, sentint ploure i sense poder agafar el son (sempre em passa el dia abans d'aquestes marxes). A troços vaig dormint, fins que sona el despertador, a les 4.30h, comença la festa!

Bieffring: Marc, aquí hi ha molt crack (foto by Probike)

Dia 1: Puigcerdà - Matamala

La nit (encara no és de dia ni molt menys) sembla que aguanta sense ploure, està completament tapat, amb molta humitat i molt fred, però de moment no plou... en Marc i jo (d'ara en endavant Secció Internacional d'aManija) preguem perquè aguanti el major temps possible així.
Un cop esmorzats, amb tot el menjar i liquid preparat, ben abrigadets pel fred que fa, deixem els macutos amb la roba per la primera nit i ens apropem a la linea de sortida. A les 6.30h els primers corredors comencen a sortir en ordre (cada 20", ens tocarà esperar ben bé 20 minutets). Dessitjem sort a en Xavier i n'Armando que surten cap a les 6.45h, en Jordi ha sortit fa cinc minuts. Mentre veiem sortir gent, alguns de molt cracks, en Marc i jo ens anem donant anims, no sé perquè però en aquell moment em tranquilitzo, sé que ho acabarem si no hi ha rés fora del nostre control (mecànic/caiguda). A les 7.00h zulu, ens toca, mentre en Pere de Probike canta els nostres noms, sortim, negra nit, direcció Llivia.

Comença l'aventura, quina rasca... (foto by Probike)

Els primers 5 km són per carretera, on no es veu rés (només el que et deixa el frontal), agafem un bon ritme i passem un parell de grups que van més tranquils (i un grup de cracks ens passa). Un cop dins de Llivia enfilem els seus carrers i de seguida ens trobem en una pista que comença pujant de forma més o menys suau (5%). Tot i això la poca visibilitat, l'estat del terreny, ja de per si trencat i a sobre humit, el fred (i que anem freds), fa ja des de l'inici força complicat aquest tram. Al cap de poc ja veiem els primers que han punxat i estan reparant rodes, mentre poc a poc, mentre va clarejant, el terreny comença a complicar-se encara més (amb trams completament trencats a més del 10 - 15%). No em noto bé però com sempre em passa el mateix no li dono importància, sé que fins als 25/30 km no agafaré el meu ritme així que no li dono importància. La pista trencada surt cap a la carretera que porta a Font-Romeu, fem un tram d'uns 2 kilometres per carretera, amb forta pendent, tot i això també comencem a disfrutar de vistes espectaculars de les valls plenes de boira mentre el dia s'aixeca... un cop superada una urbanització, per mi el tram més complicat de tota la ruta, 3 kilometres de pista molt trencada al 10% de mitja, però amb trams puntuals del 20-25%. Aquí no puc seguir a en Marc, que marxa al seu ritme (ja ens coneixem i sé que m'esperarà a la següent cruïlla, no cal patir), em costa molt pujar, tot i el fred intens, agafo molta calor, s'empanyen les ulleres i em costa seguir la traçada (el problema amb les ulleres serà continu aquest dia). Paro 30" per treure'm roba, respirar i reiniciar la marxa, finalment arribo a la cruilla on m'està esperant en Marc (a més de 2000m d'alçada), no parem massa perquè ell no agafi fred i anem seguint, ara a un ritme millor (el terreny pica menys) mentre xarrem amb una altre parella, on un d'ells ha tingut el mateix problema que jo. Amb el terreny ara més pla començo a sentir-me millor i aviat arribem al primer control (Font-Romeu) on parem poc (els avituallaments els hem fet molt bé aquest cop) i on per poc, perdo la bici, un altre noi quasi marxa amb la meva màquina de matar, sort que em vaig donar comte!

Primer avituallament... què fa fred eh! (foto by Probike)

L'enemic a partir del primer control fins el segon (tram per les pistes d'esquí de Font-Romeu i Pyrenees 2000) és el fred, sens dubte. Tot i que no plou, hi ha una boira molt espessa que no deixa passar el sol (tot i que és tan núvol que tampoc hi ha massa sol). Com la velocitat és més alta el fred es fa notar, tot i això crec que en Marc té més merit perquè jo almenys als peus no vaig passar en cap moment fred! visca els cubre-mitjons de Gore-Tex!). La ruta per les pistes és una gozada amb senders molts macos i trialeres asequibles (on només has d'anar en compte de no relliscar). En el punt mig entre les dues estacions d'esquí agafem una pista herbosa on baixant, degut a la humitat, em rellisca la roda de davant amb una pedra, no puc controlar la bici i me'n vaig a terra. La meva primera frase mentre m'aixeco sense pensar massa que ha passat és "Li ha passat algo a la bici?", la veritat és que em preocupa més un problema de la bici que em pugui xafar l'aventura que fer-me mal jo... En Marc fa de mama i no em deixa aixecar de cop, m'ajuda i veiem que només tinc una rascada al genoll (la pernera a pendre pel sac) i uns quants morantons, rés important. Em netejo com puc la ferida i vaig provant la bici, creuant els dits (i apretant el back-end) perquè no li passi rés. Sembla que tot ok, uffff... només ha estat un susto, li torno a dir a en Marc que com digui la frase maleida el mato (la maledició de la frase "Dios! Vamos a morir!" continua). Poc a poc agafo confiança i de seguida ja estem de nou en ruta a bon ritme, arribem al segon control, on comença el tram d'orientació.

Ciclistas en la niebla (foto by Probike)

Al tram d'orientació decidim arriscar per la ruta preparada el dia anterior (al pla general que et donen no es veu, però en el pla més petit s'intueix un pont no senyalat que creua el riu que hem de salvar). Seguint per aquest pont sembla que hi ha una paret, perquè hi ha un camí que creua les curves de nivell en perpendicular, però sembla curt. Per aquest tram ens hauriem d'estalviar uns 3km respecte al tram que sembla més clar). Així que sortim baixant per una pista d'esquí atents en tot moments al planol, confirmant que les curves coincideixen amb el que estem fent, sembla que si, agafem un desviament a la dreta per continuar baixant i poc després, quan comencem a dubtar, veiem el petit pont que creua el riu! Ole! sembla que anem força bé. Ara tocar creuar una carretera uns 500m per agafar el camí que puja vertical, aquí em temo que el camí no sigui practicable però ara ja hi som. El trobem fàcilment i confirmem que la paret és tal qual imaginàvem, una paret inciclable que puja uns 50m en menys de 200m. Arrosegant la bici escalem la pista (crec que de baixada tampoc la faria sentat, és molt perillosa) i arribem al cim, ara sembla ajuntar-se amb un camí ciclable que agafem molt còmodament, osti noi! ens està sortint rodó! Segons els nostres càlculs ara ve un tram poc clar (el planol no queda massa indicat) que hem d'anar seguint una pista mig amagada entre el bosc... sortim a una pista poc després i quan començo a dir-li a en Marc que crec que ens hem passat, apareixen uns ciclistes per una pista lateral que deuen venir del tram llarg! Ens juntem amb ells i veiem que anem bé, l'hem clavat! Pel dorsal que tenen i pel ritme que porten (de seguida ens deixen enrera) veiem que hem recuperat molt de temps (després veurem que hem estat la parella 21 de l'orientació, ole!). Mentre arribem ja al final del tram d'orientació, ara sense pèrdua possible, comença a ploure suau. Fins ara ens ha respectat, però sembla que s'ha acabat. De totes formes no apreta i arribem al control 3 sense xubasqueros. Avituallament ràpid i seguim, ara direcció les pistes d'esquí de Les Angles, amb molt fina pluja (no arriba a mullar pràcticament) però amb boira espessa i fred, molt de fred. Al mig de la boira quasi perdo en Marc (baixem per una carretera un tram curt, però vaig molt lent perquè rellisca força l'asfalt i no vull tornar a caure), amb la boira s'ha saltat la sortida que hi ha en una curva (la tàctica que usem i que ens va molt bé és guiar una pàgina ell i una jo, així només hem de parar a girar el roadbook la meitat de vegades, per cert, el roadbook d'excel·lent qualitat).

Reagrupats de nou, baixem per un senderó tècnic però molt divertit per Les Angles fins el poble on tot el que hem baixat ho hem de recuperar en una carretera que pica molt fort, durant un parell de kilometres. En aquest tram ens juntem amb un grup de cinc ciclistes i anem una estona plegats, fins que la carretera es converteix en una pista, prop del Llac de Balcere, on hi ha gent pescant (anda que estaria jo pescant amb el fred que fa!... tot i que ben mirat, deuen patir menys que nosaltres :S). Superat el llac anem baixant per unes pistes realment ràpides i maques fins el control de dinar, on parem molt breument i seguim. Aquí cometem l'únic error d'orientació, saltant-nos un creuament (culpa nostra) i regalant un parell de kilometres i 10 minuts ben bons. Un cop recuperada la pista baixem fins Formigueres i enllacem una pista que ha de portar a la penúltima pujada del dia, una pista entre boscos molt maca que acaba en un senderó, vora un riu que mor en un pont en runes que cal creuar a peu (ja anàvem avisats del bieffring).

Falten pocs kilometres per la meta, no més de 15, això es nota, el cel dona una treva i el fred remet, ja no plourà (el miracle s'ha produit!). Comencem a disfrutar força de la ruta i anem xerrant tranquilament, ja pensant en l'etapa del dia després. Creuem una presa on hi ha l'últim avituallament, on aprofito per curar-me de nou la ferida i on xerrem mínimament amb la gent de l'organització (un 10 per ells), els primers han passat un parell d'hores i mitja abans que nosaltres, deu n'hi do. Sortim amb ganes d'arribar però sabent que queda una trialera llarga i perillosa, després d'un tram de forta pujada. La trialera se'ns fa força divertida, és cert que és llarga (vora 1.5km) i perillosa perquè rellisca en alguns trams, però no és excesivament tècnica i, com ja portem els braços cascats de tots els dies, no notem excesives molèsties per portar bicis rígides). Al final de la trialera, un kilometret de pujada fins Matamala, on arribem 7h 30m després de sortir. Felicitacions entre nosaltres, abraçades, dutxa a les bicis, recollida de macutos i a buscar l'hotel. Ens costa una mica trobar-lo però finalment arribem, dutxa calenta i migdiada de campeonato.

A mitja tarda bieffring i resultats del primer dia. No estem massa malament, mitja taula, l'orientació molt bé. Els companys de Madrid uns animals, entre el top-20 de la classsificació, ens han tret una hora i mitja, sort que no m'he apuntat amb ells al final, gracias Victor! Soparet a l'hotel, comentant les batalles ciclistes amb en Jordi d'El Vilosell, cap a l'apartament (a comentar un altre cop la jugada amb els nostres companys d'apartament, un pare i un fill, un parell de cracks) i a dormir! que demà torna a tocar diana a les 4.30h (etapa de 100km/2700m+).

Ep Marc! que no estamos tan mal! To the parrot! (foto by Probike)

Dia 2: Matamala - Puigcerdà

A les 4.30h torna la diana, tot i que no estic físicament cansat, tinc molt poques ganes de pedalar. En Marc sembla que no té gaire més ànim que jo...
Ens animem mútuament i baixem a esmorzar, enmig d'una boira i un fred que no ens anima massa. Amb la panxa mig plena, deixem macuto i cap a la sortida, avui sortim dels primers (és l'ordre invers del dia anterior). Veiem als companys de Madrid, mentalment penso quant trigaran a passar-nos.

A les 6.35 aprox. ens toca sortir, ens dessitjem sort i tirem. Matamala està encatxonat en una vall estreta, o sigui que la boira és intensa i el fred encara més (2ºC en el moment de la sortida). Els primers kilometres són de pujada per una carretera on no es veu rés (la llum del frontal rebota a la boira i la visibilitat és d'un metre o dos aproximadament). La sensació és rara, pugem força bé però el silenci és total, no es veu rés i de tant en tant ens passen els cracks a tota velocitat i es perden com fantasmes als pocs metres... la veritat és que és tota una experiència aquest tram perquè no l'havia experimentat mai. Al cap d'uns 4km deixem la carretera per seguir pujant per pista trencada cap al Coll de Sansa, encara és negra nit i just abans de coronar-ho (km 7) ens passen en Xavier i n'Armando, vaja, han trigat menys del que esperava :S Al final del port, just al principi de la baixada gaudim d'una vista que em quedarà sempre marcada, la vista de la vall enmig d'un mar de boira i les montanyes on estem per sobre, tot just amb els primers tímids clareigs dels dia... impressionant.

Vinga nanus! que això ja ho tenim! (foto by Probike)

Tot seguit uns kilometres de baixada que porten cap al primer control. Encara fa fred i es nota, tot i que anem abrigats, el fred acaba calant i ho passem malament. Al primer control ens animem mútuament i agafem una mica de calor (sense tocar-nos, eh!), seguim baixant i ara si que el fred es fa molt intens (és un tram de carretera i s'agafa més velocitat). Tot just quan les dents comencen a cantar i els dits a semblar xoricets, comença de nou una pujada (poques vegades agraeixo tant una pujada). El primer kilometre serveix per recuperar la calor corporal, els següents són més o menys suaus (5-6%) i ens serveixen per anar xerrant i pendre-ho amb molta calma, queda molt dia encara. Ens juntem amb un grup de 6 o 8 corredors i anem pujant (en Marc a un ritme un pel superior), arribem al segon control, on el dia ja s'ha aixecat, no hi ha un sol núvol i el sol ja ha sortit, la temperatura comença a pujar ràpidament. Fora roba i canvi de vidres de les ulleres, avui el dia serà de sol! Marxem sense parar massa (mengem poc però seguit, no parem massa, però ho fem sempre, crec que ens ha sortit molt bé).

Cap al kilometre 30 comença el primer gran port del dia (el dia té un parell de ports de 8-9km/700m+ i un parell de 4-5km/400m+, la resta son repetxons d'uns 100-200m que van sortint de tant en quant i que et van trencant les cames). El port és una pista prou bona (rés a veure amb el terreny del dia anterior) que puja enmig d'un bosc espectacular. Pugem xino-xano però ens va passant força gent (al sortir dels primers, la meitat de les parelles ens han de passar calculem). La pujada es fa força dura perquè és força llarga i hem de parar per treure'ns més roba, tot i això cap al final afluixa i té un tram de 4 o 5 kilometres entre pla i pujada suau del 2%. Agafem un bon ritme i tornem a passar la majoria dels que ens han passat a la pujada. Coronem el Coll de la Llosa i arribem a l'avituallament 3 del dia, al kilometre 43. Mirant el taulell de participants veiem que anem com esperàvem inicialment (feia un moment pensàvem que ens haviem superat més gent de la que preveiem, però no és així).

Seguim per una baixada, primer per carretera, després per pista bastant trencada fins arribar de nou a la carretera, on recuperem alçada per agafar de nou un sender, bastant embarrat que passa enmig de prats. Aquest tram el fem conjuntament amb una parella mixta, seguim de pujada suau uns kilometres fins que recuperem una pista on hem de prendre un trencant (amb zona d'abelles) poc clar. Per poc ens el saltem, però conseguim localitzar-lo a temps, mig seguim el sender poc clar, conjuntament amb la parella i arribem al quart control del dia, on comença la "crono-escalada". Tot i que no portem intenció de competir especialment per aquest tram, si que li dona vidilla a la jornada. Mengem, prenem un gel i ens recuperem cinc minuts abans que ens decidim. Ens donen la sortida i seguim. Ens espera un tram cronometrat d'uns 14km, primer 4 de baixada i després quasi 10 de pujada (700m - 750m+). No em noto malament però tampoc em noto per forçar així que sortim forts però sense agobiar-nos. La baixada és senzilla, excepte per un parell de trams on els llargs tolls d'aigua fa que vagis amb molt de compte de no banyar-te abans d'hora. Tot just acabada la baixada comença la pujada, primer per camí d'asfalt. Tenim els nostres dubtes que sigui el camí correcte però no ens ha semblat deixar cap cruïlla, així que seguim a bon ritme. La pujada sembla partir-se en tres trams, primer per camí asfaltat (3km al 5%) després pista (3.5km al 9%) i un últim tram de 4.5km al teòric 4-5%. Superat el primer tram, el segon tram es força exigent si vols mantenir el ritme, superem un parell de grups i aconsegueixo que en Marc no se'n vagi (el tinc sempre a vista), la calor que comença a fer i el cansament el fa dur, però penso que quan acabi, el tercer tram serà més relaxat i m'autoenganyo. Finalment creuem un pontet que marca el final del segon tram, vaig cansat però encara amb forces, descansem un minut i continuem. La meva sorpresa és que el tercer tram té tot el desnivell acumulat al principi, o sigui que el proper parell de kilometres són de nou exigents amb fortes rampes. Descavalco de la bici en un tram per agafar aire i segueixo de nou, en Marc no s'allunya i inclús superem algun grupet més. Just abans d'acabar la crono-escalada la pista es converteix en plana, cosa que ens permet accelerar i arribar al final força més desofegats (al final la crono ens surt bastant en linia de la prova en general, parella 53 de 83 finishers, tenint en compte el nivell de la gent, molt satisfets).

A l'últim avituallament del dia (km.76) quasi ens perdem quan sortim en direcció incorrecta, per sort rectifiquem ràpid i només perdem un parell de minuts. Ara el tram és una forta baixada (8km/-750m+) on hem d'anar en compte de no caure (la majoria són senderons molt tècnics) i de no perdre'ns (hi ha multitud de cruïlles). Aquest tram es converteix en una tortura per a mi, perquè, apart que la rígida penalitza, m'estic quedant sense pastilla de darrera i el disc comença a rascar fort cada cop que freno, intento combinar com puc els frens però sense abusar massa del davanter, no sigui cas que sorti volant pel davant. Poc a poc anem baixant amb cautela, però el fre es comporta cada cop pitjor. De totes formes, com no tenim preses, ens aturem un parell de cops, aprofitant que hem de girar els roadbooks cada poc temps, això ens ajuda a agafar aire i a mi per anar revisant l'estat del fre i deixar que es refredin les poques pastilles que puguin quedar. Amb aquest ritme i amb ganes d'arribar ens anem apropant al final (en Marc no es creu que arribarem a les 15h però jo cada cop ho tinc més clar). A pocs kilometres del final (km.84) un altre moment de dubte en un creuament que agafa un GR per un troç una mica embolicat, enmig de la discussió de si es per aquí o no, apareix una parella que ens confirma que el camí és el bó. Aprofitem per fer aquest troç junts i anar xerrant (m'encanta l'ambient d'aquestes curses, on sense coneixe't de rés la complicitat entre la gent és enorme).

Agafem un últim sender que resegueix un riu tot just de passar per l'últim poble francès on des del qual ja podem veure Puigcerdà. Amb els ànims renovats i les ganes d'arribar, sabent que ja no he de patir més pel fre (no hi ha més baixades fortes), agafem un ritme de plat gran mentre encarem la carretera que ens porta cap a les portes de Puigcerdà. Els últims 2km són pel mig de Puigcerdà, amb fortes pujades on els primers ciclistes ja estan marxant cap a casa (i, evidentment, ens piten i ens animen!), l'últim kilometre és al ritmillo completament, mentre els dos guadim del moment, de la gran ruta del cap de setmana, de l'experiència viscuda i del nou repte aconseguit...

Arribada, de nou sense emocions al moment de creuar meta (les emocions m'afloren abans, o després, però no en el moment de creuar :S). 8h 30m el segon dia (total del cap de setmana 16h 04m, parella 59 de 81 finishers). Molta satisfacció per acabar la temporada amb aquest nou gran repte aconseguit, i per l'experiència viscuda, en grandiossa companyia (Marc, un plaer). L'any que ve suposo que hi tornarem, no?

PD: Digueu-nos, M&M - aManija Secció Internacional aka "Las Bújulas con Pedales"

By Marc Nogué

VipXtrem by Francesc

2010-07-13T18:21:00.021+02:00

Divendres 9, 23:00h

Diàlegs mentals mentre estic al llit

xato, potser que t'adormis ja... que demà fliparàs...

Dissabte molt al mati

Beeeep, beeeep, beeep i paro el despertador!

Beeeep, beeeep, beeep m'aixeco al segon intent.

El que es va inventar l'snoozer dels despertadors es mereix el el Nobel!

Son les 3:15am. Ja estic cansat! Esmorzo, acabo de preparar les 4 coses que no havia preparat ahir i a les 4:00h am surto en el cotxe direcció Vimbodí. Noto com el termòmetre del cotxe informa que a les 5 del mati, passant per Barcelona, estem a 25Cº.

Arribo a Vimbodí a les 6:00h i em trobo l'AmanijaTeam. Hi ha en Francesc, en Marc (Sells) i en Víctor. En Marc (Nogué) arribarà en breu.

Acabem d'esmorzar, agafem els dorsals i comença a venir l'ànsia que comenci ja la cursa. Fent el briefing trobem en Robert.

Foto de família abans de la sortida. Photo by Marc N.

En total som 376 bojos els inscrits. Encara no sabem el que ens espera...

Objectius de la cursa:

Acabar

Comença la cursa

7:40h. Comença la cursa. No se com però en els primers 500m perdó el bidó gros d'aigua, gràcies a un tiu que me'l dona. Jo ni me n'havia adonat. Els primers 6km son tranquils, ens acostem a Poblet. Seguidament comença una pujada molt guapa. 6Km al 8%. La temperatura acompanya, 25ºC. La pista té pedres i pissarra. Durant aquesta pujara vaig endavant de'n Marc. Veig que en Víctor em passa, ha tingut problemes amb el plat. Comencem la primera baixada. La pista és molt pitjor que abans, tot de pedres sueltes... botant tota l'estona, i amb un parell de sustos. Jo soc molt dolent baixant, em passa molta molta molta gent, en Marc és un d'ells.

Al Primer avituallament em trobo en Marc que ja se'n va. Agafo avellanes i ametlles, recarrego dipòsits d'aigua i au, a pujar un altre cop! Trobo a faltar alguna cosa una mica més contundent de menjar... he menjat una barreta de les meves.

Fins ara tot molt be. Tot cobert d'arbres i la temperatura encara acompanya (tot just son les 9 del mati)

Després de 4km més al 7,5% per superar el desnivell de 300m respecte l'avituallament, toca la primera transició per carretera. S'agraeix que el terre sigui llis i sense pedres!. Una mica de descans abans de l'última pujada de la primera muntanya.

Arribo a l'última pujada, és similar a l'anterior... uns 5 km al 6% - 7% de desnivell mig (300m). No hi ha cap arbre, el sol ja es comença a notar. Amés la pista és més difícil de fer. Pedres, pista irregular... Apareixen els primers pensaments que la cursa serà molt més dura de lo esperat... S'arriba a dalt i es baixa fins al segon avituallament situat a Prades

Allà, un altre cop, en trobo en Marc que ja se'n va (no em pensava que seria l'última vegada que el veia fins a l'arribada). M'avisa que la següent pujada és curta però molt forta... ok, en prenc nota! Ara si que ja noto la necessitat de menjar be. Aprofito que hi han entrepanets, donetes... i menjo be. M'hi estic el que necessito. Ara si que surto amb el diposit de gasolina recarregat :)

La pujadeta dura que ha dit en Marc consisteix en 1km on es pugen 80m... 8% de mitja am pics del 15% i a ple sol, cap arbre... Un cop a dalt ja tot és baixada fins al riu Siurana. La baixada és més del mateix... molta pedra, baixo lent i em torna a passar molta gent.

En una pujada. Photo by BTTTarragona

Comencen els problemes
La baixada dura 9km, deu ni do l'estona que estic baixant. Arribem als voltants de l'embassament de Siurana. Agafem una pista que voreja l'embassament i ens dirigeix cap al següent avituallament. Aquí és on començo a passar problemes... No hi ha cap arbre, ja son les 12:30 aprox. i estem a 35ºC. Les pulsacions se'm disparen, el terreny és trenca-cames: cada 100m pujada i, mentrestant, el sol es dedica a deshidratar-me... de cop i volta perdo tota la força. A partir d’aquí no pedalo, m’arrossego.

Finalment arribo a l'avituallament del riu Siurana. Aconsegueixo recarregar aigua i menjar barretes energètiques. L'abandonament ja comença a rondar pel cap, aquest últim tall trenca cames m'ha costat molt. Al final decideixo seguir.

Comença el patiment
La mare que els va parir... la següent pujada s'ha de fer amb la bici a coll. Arribo a la pista i intento seguir... estic fos. Em foto 3 o 4 glucoses que portava a sobre. A sobre me n'adono que la roda de darrera ha perdut aire, gairebé vaig buit. És la vàlvula del tubeless, que perd una mica. Manxo la roda com puc i quan la torno a tenir mitjanament forta segueixo.

Aquesta pujada és dura... a la part de dalt hi ha una casa amb una senyora i una mànega d'aigua! Siii, els oasis existeixen!

Senyora: vols que et ruixi amb la manguera?
Jo: faci el que vulgui amb mi :)

Realment va ser una injecció de moral. Aigua fresca, la glucosa començant a fer el seu efecte, tot baixada fins el següent avituallament... Va seguim!

Ja he passat per l'avituallament. I estic seguint per carretera fins la següent pujada. A partir d'ara tot és sense arbres, al pic de la calor, 36ºC, i el terreny és el de sempre; roques, pedres sueltes pel camí, zones complicades...

Mica en mica vaig pujant. Em trobo amb un noi de Tarragona que està al mateix ritme que jo i fem els 10km de pujades fins al dinar tots dos junts. Fem 10km de pujades a ple sol.

Abandono

Arribem al dinar on ens espera el famós plat de pasta :)
Estic mort i l'abandonament corre seriosament pel meu cap. Queda molta cursa encara...

Moments abans d'abandonar. Photo by BTTTarragona

De sobte apareixen els escombres. Ens expliquen que per qui vulgui abandonar aquest és el lloc ideal, que seguim per carretera fins Prades i llavors baixem fins Vimbodí una altra vegada, que el que queda de cursa és lo més dur de tot. Pujades molt fortes i tècniques.

Vaig sol, al cotxe vaig sol i he de tornar a Girona, estic destrossat... decidit.

Abandono al km 80.

Post abandonament
Al contrari del que es podria esperar, abandonar no vol dir quedar-te sentat a que et vinguin a buscar, no. Vol dir que em salto els 35km més durs de la cursa per muntanya i, en comptes d'això, faig els 18 km que em separen fins a prades per carretera. Fer 18 km per carretera, en bici de muntanya, amb una roda mig desinflada té lo seu també...
10km de baixada i 5 de pujuada al 6% amb pics de 8%. Els 3 últims km son plans fins Prades.

A Prades em reenganxo a la cursa. Davant nostre només han passat 100 participants. Últim avituallament, últims 3,5km de pujada i després ja tot baixada. Lo de sempre, pistes amb pedra i rocs sueltus pel camí... em torna a passar gent. Arribo a un camí a la vora de la muntanya... el faig a peu. Passo de fer el burro i caure... Aquí em passa en Robert! Deu ni do el que he avançat per la carretera... Sortim del caminet i un altre cop pista amb pedres de baixada...

Arribo a l'últim control, ja només falten 6 km per arribar. Son plans i em dedico a gaudir-los.
18:20h. Arribo al pabelló de Vimbodí.

Ja he acabat!

A l'entrada em trobo en Robert. Menjem, i anem a dutxar-nos.
Ja dutxats fem una cervesa esperant els altres Amanijas.

El primer en arribar és en Marc Nogué. Ens explica que en Víctor té una tendinitis i que en Marc Sells ha caigut i té una, una altra, ferida al genoll.
Ens intriga en Francesc... anava davant de'n Robert però no el veiem al pavelló.

Després que en Marc s'hagi dutxat i hagi menjat, arriben en Víctor, en Marc Sells i en Francesc!
En Victor i en Marc amb cara de destrossats... aquesta cursa ha costat molt...
En Francesc ens explica que a l'embassament de Siurana s'ha perdut. Ha fet 160km! Deu ni do...

Ja hem arribat tots. Photo by Marc N.

Un cop he saludat a tothom i hem comentat la jugada jo marxo. Anant sol al cotxe i tenint 2 hores de camí no vull marxar tard.

Conclusions
Ha estat una cursa massa forta per les meves possibilitats. Sense la calor si que crec que l'hagués acabat.
Tot i haver abandonat, he fet 120km i 2600m de desnivell acumulat. És el meu record personal en BTT.
Finalment, agraïr els aManija per l’esperit d’equip i pels ànims. Senyors, com sempre, és un honor pedalar amb vosaltres.

Números
10h 40m en total (aproximat)
8h 54m. sobre la bici
119,16km recorreguts.
13,3km/h de velocitat mitjana
2654m desnivell acumulat
4983kCal. consumides
178Ppm. màxima

Nota: pendent d'afegir les fotos de l'organització

VipXtrem

2010-07-12T22:02:00.004+02:00

Després de la Non-Stop tenia previst descansar una mica i prendre'm unes vacances de la BTT... però encara no sé ben bé perquè (o si ho sé i no ho confesaré XD) vaig acabar apuntat a aquesta nova cursa per les muntanyes de Prades i del Montsant (135km / 3300m+). La veritat és que em feia gràcia córrer per algunes de les pistes que m'han vist "nèixer" en la BTT ja fa uns anyets, així que fàcilment em vaig deixar convèncer per aquesta colla de sonats...

Això si, jo partia amb ventatja respete la resta d'aManija, vaig fer nit al poble del meu pare, a menys de 20km de Vimbodí, o sigui que, tot i no poder dormir massa bé abans de la carrera, as usual, si que vaig descansar molt millor que els que es van aixecar a les 3 o 4 del matí i varen venir de Girona, Barcelona o Reus...

Dissabte, m'aixeco a les 5.45 AM, acompanyat del meu pare (pobret, el que s'ha de fer pels fills) arribo a Vimbodí i em trobo amb la resta dels aManija, mentre sento alguns retrets per la meva "ventatja" respecte la resta... al poc temps ens trobem amb en Francesc que ve de Girona i amb en Robert que ve de Reus.

Foto de familia

Vimbodí -> Prades

Després d'un curt bieffring, tot llest a les 7.30 per sortir, per sortir fent un esprint brutal durant 5 minuts per donar-nos compte que només estem anant a la sortida de veritat, dins del poble de Vimbodí :S Ara si, a les 7:40 comença la cursa, sortim tots a mort, els primers cinc kilometres, porten de Vimbodí a Prades per pla, tots molt concentrats i tots molt a saco... tant a saco que tot just passat Poblet, tots m'han deixat enrere, inclús en Francesc, vaig completament fos... aprofito el breu troç de carretera de Poblet cap a l'inici de la pujada de La Pena (uns 7 o 8 km al 8% aprox), per relaxar una mica el cos i no petar tan aviat. Encaro la Pena, aquest troç me'l conec, el terreny no és massa dolent i la pujada és bastant sostinguda, tot i això pago la sortida i vaig pujant a ritme lentet, em comença a avançar molta gent. Tot i el mal inici em vaig recuperant i començo a notar-me millor, la gent comença a no passar-me i començo a parlar amb altres corredors, gran ambient un altre cop! A mitja pujada trobo en Victor parat, té problemes al plat i no pot canviar a plat petit... ufff, això es pot pagar car... continuo pujant i al cap de poc sento un crit a menys d'un metre de l'orella: "Venga! Vamos!"... com no, en Victor em passa com un raig i se'n va tan fresc, jo continuo a lo meu. Un cop coronada La Pena, un breu descans per gaudir de les increibles vistes i a encarar una baixada per terreny trencat (molta pedra de totes les mides solta) que serà el nostre company d'aventura d'aquí al final. Baixo bé però perdó el bidó dos cops seguits, fart de la mateixa història de sempre, l'agafo i me'l foto al maillot, no puc anar més pendent del bidó que de la traçada... a partir d'aquí ja baixo molt més concentrat en el terreny (i no rajar la coberta amb cap pedra), passo en Francesc que baixa més lent i m'escapo.

Al final de la baixada, avituallament per reposar l'aigua, amagar la càmera per tenir el bidó més còmode al maillot i sortir més o menys ràpid, just quan en Francesc arriba per darrere. La següent pujada fins a les afores de Prades és una mica més curta (6km al 5%) però amb la mateixa dinàmica que la resta de carrera, terreny molt dolent i el percentatges no són de fiar, una rampa del 5% no vol dir que sigui constant, sinó que pots tenir una part plana seguida d'una rampa brutal al 10 o 15% amb terreny dolent, torna el pla, torna la rampa... un trenca-cames! Tot i això el primer troç d'aquesta pujada és per carretera, on em trobo en Victor que està aturat, parlem i li dono un iboprufeno, el problema mecànic d'abans l'ha provocat forçar més del compte i el genoll s'ha resentit, sembla que deu tenir algún tipus de lesió, d'ara en endavant serà una batalla entre el seu cap i el seu cos per anar tirant, tot i això continúa, un crack! Comencem a tirar els dos (mentre en Francesc ens ha passat) i anem fent a ritme tranquil (trànquil pel Victor, per mi és el normal), deixem la carretera i encarem la pujada al Tossal de Baltassana cap a Prades. Jo començo a patir pel terreny i perquè quan deixem la cara nord de la Serra, la protecció del bosc desapareixerà i la calor ens pot passar molta factura. En el senderó que baixa cap a Prades tornem a avançar en Francesc i arribem a Prades, al segon avituallament. Esmorzem força bé (un 10 per l'organització i pels voluntaris, sempre intentant ajudar al màxim).

Prades -> Cornudella de Montsant -> Pantà de Siurana

Sortint de Prades repetxon brutal, no més d'un kilometre, però igual al 15% en alguns trams... jo el faig a peu i en Victor s'escapa una mica, suficient perquè d'ara en endavant el vagi veient sempre a 2 / 3 minuts davant meu. Aquest tram és el més còmode de tots, llarga baixada (amb alguns repetxons) fins a Cornudella de Montsant, amb algun tram tècnic però bastant senzill. De temps vaig sobre els càlculs (estan fets per acabar entre 10h30m i 11h). Un cop arribats a Cornudella comenem a vorejar el pantà de Siurana, un fals pla que es fa en terreny descobert (sol a sac) i amb repetxons curts però intensos, sempre amb terreny trencat... aquí es veuen els primers abandonaments, mentrestant jo començo a notar-me bastant més fi però començo a patir per la bici, la cadena em va avisant que no està en el seu millor moment (després de non-stop ni he revisat la bici, ja em val...). Finalment arribem al riu, on em retrobo amb en Victor i en Marc, que s'estan refrescant al riu. Els dos van justets, el genoll d'en Victor aguanta però està fent mal i en Marc ha caigut i s'ha tornat a obrir la ferida de guerra de Non-Stop. Xerrem una estona, parlem de la duresa de la prova, de lo poc preparats mentalment i mecànicament que l'hem afrontat (ens hem relaxat molt després de Non-Stop)... tot i això, tot i els problemes físics dels Berguedà Team, decidim continuar, com no!

Pantà de Siurana -> La Mussara

Després de l'avituallament del riu, km 64, (passem en posició 170 aprox, de 376), arriba un troç que s'ha de fer completament a mà, primer per travessar el riu (un km aprox) i després per escalar i anar a buscar un caminet que ens porti camí d'Arbolí. En aquest últim tram sembla que el mal del genoll d'en Victor no pot més i ens diu que continuem que ell anirà al seu ritme i que ja veurà fins on arriba (falten uns 20km fins l'avituallament de dinar, a La Mussara, el millor punt de fuga de la ruta). Tot i insistir, en Victor no vol que l'acompanyem i finalment en Marc i jo tirem al nostre ritme. La pujada fins Arbolí la fem sense protecció del bosc, amb molta calor (varem arribar fins 41º!!! una bogeria)... justets anem fent, al final de la pujada un dels punts més agraits de la prova, una senyora amb una manguera anava mullant als ciclistes que li demanavem, per suposat ens vam dutxar de dalt a baix, per uns moments vaig sentir una mica de fred i tot (va ser una sensació brutal! gràcies senyora!). A Arbolí, aprofitant l'avituallament, esperem uns minuts a veure si en Victor apareix però no ho fa, decidim anar tirant. El tram d'Arbolí fins Los Castillejos (on s'agafa la carretera) és duríssim, sense ombra, amb forts repetxons i el pitjor terreny per pujar de la cursa probablement... El fet de fer-lo amb en Marc ajuda i entre els dos, anant xerrant, poc a poc arribem a la carretera, on els pocs kilometres que fem ens fan recuperar, però necessitem amb urgència parar i dinar, en Marc comença a tenir problemes de panxa, apart dels que ja té al genoll... per sort, el tram de la carretera a La Mussara és curt i molt divertit, per un senderó bastant maco i amagat a sota-bosc... sobre les 14.15h arribem a l'avituallament. Aquí ens ho prenem amb calma per veure si en Marc pot superar els problemes de panxa, dinem plat de pasta, fruita i reposem els botellins i camelbacks amb tota l'aigua i aquarius que vulguis... abans de marxar, sobre les 14.30h, truquem en Victor per veure on està, just quan apareix... sembla que va aguantant, tot i el patiment. Decidim esperar-lo, tot i les seves protestes, arribem de sobres al tall, el temps que fem ens és igual, l'important és arribar tots. Cap a les 14.45h sortim de nou, just sobre els càlculs que portava.

Passat Arbolí, camí de Los Castillejos

La Mussara -> Capafonts

Combinat amb la part d'Arbolí a la Mussara, per mi el tram més dur de la cursa (la clau de la cursa, crec que és del riu Siurana a La Mussara i després de L'Aixavega fins Prades), només sortir un senderó de pujada que cal fer a mà alguns troços, després un sender pel bosc més còmode, on en Victor i jo anem tirant una mica més forts, mentre en Marc es queda xerrant amb un altre grup, només 30" darrere. Acabat el sender, pista còmode fins la carretera, on fem un kilometre només per tornar al bosc, per un altre sender que es va complicant per moments, fins el punt que en una d'aquestes una banya s'enganxa a un arbre i caic, a poca velocitat però suficient per donar un cop de genoll a la potència... per sort no és rés i només fa una mica de mal, rés important. Continuem pel sender fins L'Aixavega, de moment els tres junts, sense problemes. D'aquí fins a Mont-Ral, següent avituallament, una dura pujada constant (d'uns 5km) a ple sol, tot i això em trobo força bé i vaig tirant del grup, de seguida en Victor es deixa anar al seu ritme i en Marc em segueix d'aprop. Una estoneta després arribem a Mont-Ral (deixo a banda ja els càlculs perquè no els podrem complir i ens agobiaran), al poc arriba en Marc, però en Victor va fós i adolorit, però finalment arriba uns 15 minuts després. Ens demana que tirem al nostre ritme, però no li fem cas, sortim els tres després de comprovar que encara queda un bon troç, primer baixada (que coneixent ja la prova sabem que no serà pas còmode), pujada d'uns 4km (300m+) fins Capafonts i després una pujada d'uns 8km (500m+) fins a Prades, després d'allà una última pujada de regal (3km - 200m+) i ja cap abaix...

El tram de sortida de Mont-Ral és un sender tècnic bastant divertit fins creuar la carretera, on hi ha el primer control sorpresa, checkpoint i continuem fins aprop de La Farena, on girem cap a Capafonts ara per pista completament al sol... aquí en Victor es despenja i en Marc i jo anem tirant (jo baixo de la bici en un tram completament al sol perquè no puc pujar amb tanta calor). Tot i això no estic malament de forces i tot just recuperat, agafo un bon ritme fins arribar a Capafonts (un cop superada la primera pujada, la resta és més plana i la pista no és complicada, per una vegada!!!). Arribo a Capafonts, paro a l'avituallament, 10 minuts després arriba en Marc que em diu que tiri, que ell va més just, el genoll li està passant factura. Espero 5 minuts més mentre penso que fer, just quan arriba en Victor. Veient que faran l'últim tram junts, decideixo tirar jo per la meva banda, estic més descansat (crec que haver dormit en bones condicions i no tenir tants problemes mecànics com ells m'ha ajudat moltissim).

La pujada fins Capafonts, un infern de calor sense ombra (fins 41º!!!)

Capafonts -> Vimbodí.

Ens dessitgem sort, miro l'hora i faig càlculs, si apreto fort puc intentar arribar una mica per sobre de les 12h, així que agafant forces de cor tiro fort de pujada fins Prades, la pista és més bona, parcialment per dins de bosc, però les rampes són molt dures i anem tots molt tocats per tantes hores sota el sol i sobre el terreny trencador. Passo alguns grupets de ciclistes mentre vaig començant a reconeixer el terreny de nou, per aquests camins ja he passat... m'animo. Cap al final, el camí es converteix en sender, una mica perillós que porta primer de pujada i després de baixada fins a Prades. El faig conjuntament amb un altre noi mentre anem xerrant, finalment arribem a Prades una mica per sobre de les 18.20h... ni paro, vaig directament de cap a pujar de nou el Tossal, completament sol i mirant de no perdre'm ara (tinc por de confondre alguna marca de la part d'anada, ara de tornada) però de nou un 10 a l'organització, el camí perfectament senyalitzat i quan et sortia qualsevol dubte, de seguida veies una marca al camí. Adelanto algun grup de ciclistes i em sento bastant bé, un cop acabat de pujar, ara toca baixada... baixada pel camí de les antigues mines de plom, un camí en la mitja del terreny de la cursa, molt dur amb moltissima pedra solta (encara avui, mentre escric em noto mal a les mans). La ruta baixa del Tossal fins la carretera, creuem per una pista que duu a un sender amb caiguda lliure d'uns metres al cantó (bastant perillós per cert, en aquestes alçades de carrera) i després per pista baixar fins les mines... d'allà agafem el camí, per mi ja molt conegut, pel mig de les vinyes a tota velocitat fins Riudabella (segon control sorpresa). Baixo molt fort i molt confiat, em sento bé (suposo que al coneixem aquesta part ajuda molt), passo Riudabella amb certa emoció de recordar com vaig començar en BTT per aquestes terres i on he arribat, segueixo endimoniat cap a Vimbodí per pista, sembla que ho aconseguiré, arribaré sobre les 12h, potser les baixo i tot.

Des del ben mig de les muntanyes de Prades, ja de tornada, a l'horitzó es veu Vimbodí

Troç final per carretera, només 2km que els disfruto al pensar no només el que he aconseguit avui, sinó tot el que he aconseguit des de que vaig començar en BTT per aquestes terres... finalment a les 19.27h arribo a meta (11h57m segons organització, si contem les 7.40 de sortida són 11h47m, suposo que fent-la al màxim i sense parar tant hagués fet sobre les 11h, no menys... però em dona absolutament igual, no m'importa el temps, el que m'importa és que hem fet ple).

Arribada

A l'arribar em trobo en Robert (l'animal ha fet 10h30m) i en Francesc (que ha abandonat però ha fet un paper molt digne per ser la primera prova "seria")... comentem la jugada mentre gaudeixo de la butifarrada del final.

Mentre em pregunto on nassos deu ser en Cesc, finalment sobre les 20.20h arriben la parella de valents del Berguedà Team, que tot i les circumstàncies han aconseguit arribar dins del temps (bravo!) i amb ells, en Cesc !?!?!? Primer penso que ha desfet camí per trobar-los però no, al passar per Prades sembla que l'han fet confondre de camí i en comptes d'anar cap a Vimbodí ha anat cap a Cornudella... total que quan s'ha adonat de l'error ha girat cua i ha regalat 30km!!!! per sort a Prades de nou ha trobat a en Victor i en Marc i han fet el final junts.

aManija... no hase falta disir nada más

Conclusions

Prova més dura del que esperava, sobretot pel terreny i per la calor. Després de non-stop el meu cap no estava tan concienciat per afrontar una prova així, ja estava desconnectat, i això m'ha passat factura sobretot al principi. De La Mussara en endavant molt millor, he retrobat la meva forma i al final he gaudit molt de la prova... a més era aprop de casa i l'he gaudit força.

Ara a descansar (si, ara si) unes setmanes, gaudir de les vacances i de cara al Setembre tornar a la guerra... next stop: Volta a La Cerdanya.

By Marc Nogué

Pedals de Foc Non Stop: L'ampolla mig plena, by Marc Nogué

2010-06-28T23:13:00.004+02:00

"Dios! Vamos a morir!" Amb aquesta frase, entre rialles i abraçades, ens reunim divendres al matí per pujar a Vielha en Raúl, Victor, Marc S, Cesc i un servidor... a Vielha ens ajuntarem amb en Robert, en Jordi, amb altres amics i coneguts... tots components de la colla de valents que s'enfronten a la Pedals Non Stop cada any.

Poc dir del divendres que no es pugui preveure, dinaret parlant d'estratègia, biefring prenent nota d'on estan els avituallaments, preparar bicis, sopar i dormir, per dir alguna cosa, perquè no vaig dormir ni 2 hores, i dubto que la majoria de participitants dormissin gaire més.

Marc S, Marc N i Cesc

Dissabte a les 3.30 despertador, completament adormit vestir-se i baixar a esmorzar, a les 4 del matí!!! no m'entra rés, però menjo per la que em ve a sobre. Cap al parking, recollir bici i cap a la sortida, els nervis a flor de pell... per fi estem aquí, per fi arriba el gran moment de la temporada, l'atac a la Pedals de Foc Non-Stop.

Inici: Vielha -> Vilaller

A les 5:00, per fi estem aqui, per fi ha arribat el moment!

A les 5.00 puntualment es dona la sortida, els 250 valents sortim direcció al túnel de Vielha per unes rampes brutals, primer d'asfalt, després de pista. Al poc de començar veig que en Victor, Cesc i Raúl tiren fort, suposo que ja no els tornaré a veure. Vaig seguint en Marc Sells i en Robert que surten més moderats mentre una serp de llumetes va pujant en processó cap al túnel, se senten les primeres bromes "Que queda molt? No gaire, només 220km!". Al cap de 5 minuts em salta el frontal volant, el recullo i el guardo a la bossa, l'invent no ha funcionat massa i com porto llum al manillar, crec que no el necessitaré. Amb la miniparada perdo en Marc i en Robert, però els retrobo on la pista contacta amb la carretera. En Marc para per ajudar en Cesc que ha parat a ajustar el seient, jo vaig tirant poc a poc amb en Robert, mentre anem xerrant. Entrem al túnel i jo tiro una mica més fort contactant amb un grupet de 3 corredors que anem avançant a uns 13 o 14km/h. Poc abans de sortir, m'agafen en Cesc i en Marc i sortim tots tres a tota velocitat a les 6:03, 3 minuts per sobre del previst, no anem malament.

El tram inicial després del túnel el fem força bé, els tres sempre en contacte i tirant sempre en Cesc. Als pocs kilometres un coll d'ampolla en una cascada que s'ha de creuar a mà (i on tots mullarem els peus a les 6h del matí! :S). En Cesc intenta travessar-la per una part menys clara, amb la mala sort que rellisca i es dona un cop al front. Parem 5 minuts a veure-ho, mentre en Robert passa com una bala, decidim arribar a Vilaller perquè li mirin. La resta del camí fins el poble força bé, aconseguim arribar al poble amb 10 minuts de marge sobre els meus càlculs (7:20). A en Cesc li miren la ferida i na Clara, una altre participant amiga seva, li fa una cura d'urgència que li permet continuar, sobre les 7:30, dins de l'horari previst, rearranquem cap a Sarreres.

Sarreres -> Peu de Peranera.

El coll de Sarreres el fem en dos petits grups, primer en Cesc que va agrupat amb un altre ciclista que acabem de conèixer (és molt maco anar xerrant amb gent que no coneixes amb la complicitat que et dona estar patint aquesta aventura junts, l'ambient és increible). El segon grup som en Marc Sells i jo que, tranquilament anem xerrant i anem repassant els horaris previstos, parlem també d'intentar fer el màxim de recorregut junts, tot i que continuo insistint-li que no vull lastrar-los i que no passin el tall per culpa meva. Amb companyia el coll es fa curt i el coronem a l'hora prevista, les 8:15, brevisima parada per treure la tèrmica (i perdre tots els pinyons que tenia per menjar... amb lo cars que són! això no se pot permití! eh! :S).

El següent tram és un sender d'uns 4 kilometres, ciclable parcialment on les presses i la humitat del terra el fan perillós. Els tres conservem bastant i on no ho veiem clar no arrisquem, tot i això avancem alguns ciclistes i veiem un grup que està parat perquè un dels seus s'ha fet mal a la clavicula. Un cop passat el tram tècnic, un tram de sender amb escales que va tallant la carretera. Aquí el fet d'haver fet l'stage ens afavoreix i fa que en Marc i jo liderem un grupet de 10 ciclistes perquè coneixem bé el camí. Al final del sender s'empalma amb la carretera, arriba en Cesc, arribo jo, no arriba en Marc... En Marc ha patit una caiguda lletja amb una bona ferida al genoll, els mossos i un noi de l'organització que està allà l'atenen, sembla que necessitaria punts per cicatritzar, tot i això en Marc, amb un parell de collxxx, diu que no, que li tapin i que vol continuar tirant, almenys fins el següent control on se'l mirin millor. Així que reprenem la marxa, més a poc a poc, sobre les 9.20, només cinc minuts per sobre del càlculs tot i que hem hagut d'atendre dues caigudes (jo m'espanto una mica pensant que el següent en pringar seré jo :D)

Atenen la ferida d'en Marc

El coll d'Iran es fa força bé, en Marc sembla que aguanta i la pujada no ens passa factura, així que aconseguim pasar Iran, Irgo, Sant Salvador i arribar a Gotarta sense més incidents. En el control de Gotarta, repossem forces i en Marc es revisa la cama, sembla que aguantarà, seguim nanus! La baixada fins el peu de Peranera el fem força ràpid, primer per pista i després per carretera i aconseguim arribar al peu clavats de nou als càlculs, a les 10:02 comencem a pujar (2' de diferencia).

Coll de Peranera -> Esglèsies

La veritat és que haver fet l'Stage i tenir els càlculs bastant precissos per passar el tall ajuden molt, tot i que com anem bastant justos (els càlculs són per passar en 13h30m, amb només 30m de marge) tampoc podem parar massa. Així que comencem Peranera sense perdre temps. Peranera per mi és un suplici, 9km, primer rampes dures per carretera, després rampes dures per pista dolenta i després rampes menys dures però amb pitjor pista. Xino-xano anem fent, en Cesc s'envà, en Marc també i jo em quedo al ritme d'un noi d'Hernani, els primers kilometres els faig amb ell mentre xerrem, però a partir del kilometre 4 es queda una mica enrererrit i jo m'enganxo amb un grup que ens adelanta. Seguint el grup enganxo en Marc i ja acabem de fer el port junts, al ritme previst per reagrupar-nos amb en Cesc que ens està esperant xerrant amb un grup de BCN. Breu parada per hidratar-nos i menjar i ataquem el Coll de Sas amb un ritme bastant alt, millor que a l'Stage (eh Marc!) i coronem 11:45, just en els càlculs. A partir d'aquí baixada per pista i carretera molt ràpida on intento tirar jo una mica més del grup, aprofitant que em conec el camí, arribem a Les Esglèsies.

Al Coll de Peranera, vinga nanus!

Coll de l'Oli -> Espui

La parada de les Esglèsies no la devia tenir ben controlada perquè els càlculs no la tenien prevista (ho sento nois, us vaig estressar :S), així que comencem el Coll de l'Oli amb cert retard sobre l'horari (uns 10'). El Coll de l'Oli se'm creua brutalment, a l'Stage després de dinar tenia una explicació però avui no la té, no menjo en excès, vaig perfectament hidratat, tot i això la calor brutal que comença a fer, el terreny i/o el desnivell d'aquest coll em matxaca, primer fent que en Marc i en Cesc se m'escapin, així com un grup nombrós de ciclistes... tot i això vaig tirant, una mica agobiat per no perdre massa temps. La segona part del Coll vaig millor, suposo que influencia que començo a avançar gent que abans m'ha avançat i que ara ha parat o puja caminant... quasi al final del tram ciclable contacto amb en Marc, ens reagrupem amb en Cesc i fem el tram caminant com podem. Aquí jo tinc un dels punts més baixos de moral, molt castigat per la pujada i sabent que portem 20' per sobre dels càlculs, tot i que no els hi dic a la resta perquè suposo que deu ser algun error de càlcul. Un cop superat el Coll d'Oli el temps em dona la raó, la part poc ciclable la superem amb menys temps de l'esperat (i personalment millor que a l'stage) i al final reenganxem carretera a l'hora prevista, 13.30.

Durant la baixada, i després pujada a Espui, em dona un subidón de moral, si seguim així ho aconseguirem! passarem el tall! En aquest tram ens agrupem amb un grupet de 3 ciclistes amics d'en Marc i en Cesc i arribem a Espui a les 14.10h, dinem pasta freda, agafem barretes, aprofitem per engrassar bicis i estem llestos per sortir a les 14.25h, 5' per sota del càlculs, ei! això ho anem a aconseguir nanus!

Triador (aka la Tormenta Perfecta)

Amb més moral que forces comencem la pujada al Triador, primer agrupats els tres mentre anem sentint els trons com peten i com es va tapant alarmantment el cel. Primeres gotes cap al quilometre 3, mal rollo, primer son gotetes, li dic a en Marc que no es preocupi, que el Triador ens estima i que no ens plourà fort... com em menjaria aquestes paraules!

Al peu del Triador, poca estona abans que comenci la tormenta...

Al kilometre 4 comença la tormenta perfecta, primer forta pluja que ens fa posar els xubasqueros, però seguim pedalant i pujant a un ritme constant de 6-7 km/h, poc després apreta més fort i el camí es comença a omplir de rierols d'aigua, però seguim pedalant, no sé perquè però ni em passa pel cap no seguir cap adalt... al cap d'uns pocs minuts, noto que la pluja em fa mal als braços, que extrany?!?! em miro el xubasquero estranyat quan me n'adono que no és aigua, és pedra! està calamarçant! no m'ho puc creure, la que està caient... però seguim pedalant, ara en Marc a més distància (en Cesc ha tirat fort), entre els trons i l'aigua sento de tant en tant a les paelles com en Marc em va animant des de dalt a seguir i això m'ajuda. Poc a poc passen els kilometres i veig que no estem pujant malament, fem el kilometre 6 en 50', tot i les condicions estem pujant bé, així que m'animo i, tot i que no veig rés a més d'un parell de metres perquè no puc alçar el cap, seguim pedalant. La calamarsada afluixa sobre el kilometre 9 o 10, ben bé una horeta després de que comencès, passant ara a una fina pluja constant que aconsegueix que no t'assequis, tot i que no tinc fred vaig completament xop i temo que dins la camelback no hi deu haver rés ja sec. Amb pena però amb molta glòria coronem Triador a les 16:15, amb un fred que fa al cim que fa que insisteixi a en Marc per no parar, perquè de cop noto el fred que em gela el cos (de fet, quasi no vaig poder ni saludar en Robert que estava dins d'un vehicle perquè havia abandonat, la tempesta i el seu genoll han dit prou).

Coll de Portella fins Pistes d'Esquí.

Amb la roba xopa, amb fina pluja constant, amb 25km a més de 2000m d'alçada, el tram següent es presentava complicat. No veiem en Cesc però és normal, deu haver tirat fins Espot, ningú es pot parar aquí més d'un minut si no vol patir una hipotermia. En aquest tram em toca tornar el favor a en Marc que m'ha ajudat al coll d'oli i a Triador i intento tirar jo més, per poder-lo portar. Tot i que no anem malament de temps, al principi perdem una mica de temps i intento forçar una mica sense que en Marc em perdi de vista. El fort vent que fa, sense cap possibilitat de millora en el temps em comença a preocupar, començo a notar el fred, intento apretar més però sense que en Marc em perdi. Aconseguim passar el Coll de la Portella, tram que se'm fa molt pessat, espero en Marc i em demana parar, li dic que no perquè anem justos de temps i fa molt fred com per arriscar-se (ho sento Marc, sé que m'odiaràs sempre :S). Així que sense perdre el temps, seguim la segona part cap a pistes, on esquivem alguns desprendiments de pedres que bloquejen el camí, però en un tram d'aquests sento un soroll sec darrere i un crit d'en Marc que diu "Ostia!"... amb giro amb por que no li hagi passat rés i veig que no ha caigut, menys mal, però la roda del darrere té mala pinta. Amb una pedra ha rebentat el pneumàtic (té una raja d'un centimetre d'amplada que el liquid no ha aconseguit absorbir). El problema té molt mala pinta, interiorment penso que l'obligarà a abandonar, ens ho mirem, xerrem i només queda una, que intenti tapar-ho amb un parxe i posi una càmera per arribar al control d'Espot i allà decidir que fer (Plata o fora), li deixo les meves eines i li dic que intento tirar per arribar al tall (en aquell moment penso que vaig més just del que realment anàvem).

Ens dessitjem sort i continuo, apreto fort i vaig com una bala cap a la creu d'eixol, em deuen quedar uns 5 km fins les pistes d'esquí (en aquest punt és l'unic moment en que una cançó em ve al cap, PDA d'Interpol). La meva intenció és intentar contactar amb en Cesc a Espot, tot i això tinc bastant fred, miri on miri el cel està molt negre i torna a ploure fort, amb la roba així no puc continuar de nit... vaig pensant en parar a Espot a comprar alguna roba seca per continuar quan arribo a dalt de les pistes d'Espot, a les 18:05h (he recuperat força temps en l'últim tram i vaig només 5' per sobre dels meus càlculs).

Pistes d'esquí, Espot i pas a la Plata.

Durant la baixada, amb la pluja forta que ataca de nou i intentant no equivocar-me de pista, començo a notar més i més fred, començo a notar les dents com xirrien i les mans comencen a contestar malament, em començo a espantar, si continuo sense roba seca i continua plovent així puc patir una hipotermia al mig de la muntanya, o que se'n resenteixin els reflexos i pateixi una caiguda... de cop, sento el mòbil, un missatge, deu ser en Cesc per preguntar on som, paro, l'agafo i veig que és un missatge d'en Victor, ell i en Raúl han parat a Espot i passen a plata, suposo que pel fred. Tenint en compte com estic, com es presenta el temps i com ve el Marc pel darrere, decideixo parar a Espot i passar jo també a Plata (no deixa de ser un esport, no em jugaré el físic per això). Amb el fred ja calat, arribo a Espot, a les 18:21 exactament, 9' per sota del temps previst (guau! la previsió era molt optimista i l'he clavat!) i amb 40' de marge sobre el tall. Parlo amb en Cesc que em diu que ell tira (osti, espero que ho aconsegueixis!), contacto amb en Victor i en Raúl, reservo una nit d'hotel per en Marc i per mi en el mateix hotel i em dono una dutxa d'aigua calenta mentre en Marc arriba finalment (tot i l'averia també dins del tall!).

No us detallaré com va anar el sopar, un grup de ciclistes que han estat suant durant més de 13h, sense poder canviar-se de roba, no deu ser la companyia més agradable per tenir al costat, però eh que ho enteneu?! apart, no erem els únics, poca gent de la que li va enganxar la tempesta va continuar i la majoria o va abandonar o uns pocs varem passar a plata (al final només 107-Or + 34-Plata van acabar de més de 250 inscrits només a l'or, vora un 50% amb una prova d'aquest nivell!).

Durant la nit, rebem la trucada d'en Cesc, han aconseguit arribar a Vielha i han aconseguit l'Or! moltes felicitats nanu! (Davant d'això em surt el dubte de què hagués passat si hagués continuat, però ho tinc clar, vaig prendre la decisió encertada, no em veia capaç de suportar el fred que m'esperava).

Dia 2, Espot -> Vielha

El segon dia va començar a les 7h del mati a Espot, on 33 valents varem pendre la sortida per acabar els últims 70km fins Vielha.

33 valents que encara tenim la moral de continuar

Des del principi, tenint en compte que ja no hi havia preses i que les forces no eren les mateixes, ens ho prenem amb més calma i disfrutant de la companyia del grup que ens ajuntem gran part del camí (gent de diferents punts de Barcelona i de Laredo, principalment). El tram fins a Jou es fa pesat al principi per les rampes dures i més distret després amb el senderet que hi ha. Apart tampoc tenim pressa perquè el pneumàtic d'en Marc ha d'aguantar fins el final. Personalment només tinc ganes d'arribar sense més incidències perquè vull aconseguir almenys la plata.

El grupet que varem gran part del segon dia, aquí camí de Son

Poc a poc els kilometres van passant, al camí del calvari fem un bon grupet i anem xerrant mentre anem disfrutant del corriol, al no tenir pressa, quan para un i fa un tap, ja no t'importa massa. Al final del camí del calvari em reagrupo amb els aManija que estan esperant i reprenem marxa fins a Sorpe, de nou amb un grupet de 10 o 12, xerrant i comentant la jugada entre nosaltres aquests kilometres no es fan gens durs. A partir de Sorpe, carretera suau cap a dalt, on jo em quedo més endarrerit, que va passant per Isil i per l'inexistent avituallament d'Alòs d'Isil (aqui malament per l'organització, molts esperavem poder menjar alguna cosa aquí i no hi havia ningú tot i que era un control). Torno a perdre el contacte amb la resta del grup perquè he de superar un ramat d'ovelles caminant (ells l'han pogut superar en bici) mentre vaig saludant a les ovelletes perquè es vagin apartant (i el pastor se'n va enfotent de mi, quina estampa devia pensar!). Com he perdut temps, intento apretar fort per rependre el contacte amb el grup, la carretera es converteix en pista, vaig accelerant, passo la cua del grup i continuo apretant, passo un altre noi i aconsegueixo reenganxar-me amb els aManija a les restes de Bordes d'Isil, a 7km de suau pujada fins a Montgarri, des d'allà 5km més de pujada una mica més dura fins el Pla de Beret i ja no caldrà pujar més.

Montgarri, per fi podem menjar algo!

De nou amb el grup em quedo més endarrerit amb en Victor, que està patint problemes als bessons i sembla que li costa continuar. Anem xerrant i intento que no em perdi de vista, esperant si cal (per un cop que ho he de fer jo!), poc a poc arribem a Montgarri on si que hi ha avituallament per encarar l'última pujada del dia (un 10 pels voluntaris, no tan bona nota per l'organització). Amb la panxa plena encarem la última pujada, he de reconeixer que jo la recordava més dura però igualment se'm fa pesada i, sobretot, amb un ull mirant al cel que torna a amenaçar pluja (seria ja de broma de mal gust, acabar avui igual que ahir!). Al Pla de Beret, ens creuem amb alguns participants que han abandonat el dia abans i estan mirant els plateros. Ens donen ànims i intercanviem algunes sensacions, tots amb la mateixa idea, l'any que ve tornem a per l'Or!

Victor coronant el Pla de Beret, esto está hecho!

De Beret a Vielha, baixada per senderons bastant tècnics al principi i més ràpids al final (una fina pluja ens acompanya però no ens molesta). Al fer-ho de dia podem disfrutar-los bastant i els fem força còmodes, ens apropem a l'objectiu (amb algun problema ocular d'en Marc a última hora... no has tingut sort aquest cap de setmana, eh!).

Finalment, a les 13:00h exactament arribem a Vielha...

Conclusions:

Al final 19h18m52" (13h 21' 02" + 5h 57' 50").

Molt satisfet, tot i que no exhultant. Després de superar la primera decepció de no aconseguir l'or, valoro molt el fet que superès el tall amb certa solvència (13h21' tenint en compte el que ens va passar va estar molt bé, fàcilment podrien haver estat 13h o una mica menys), que em trobés amb forces de continuar i que la bici també en tot moment es comportès de manera esplèndida i suportès l'exigència de la prova i el fang amb molta nota... De cara a l'any que vé caldrà anar més preparat per les tempestes i per salvaguardar la roba seca, perquè, evidentment, l'any que ve hi tornarem.

Qui s'apunta?

PD: Felicitats a tots els que ho vareu intentar perquè per afrontar una prova així s'han de tenir ben posats, felicitats als que ho vareu aconseguir en or, o en plata, sobretot als aManija!
PD2: Fins Juny del 2011, Cesc rules!

By Marc Nogué

Pedals de Foc Plata 2010 By Raúl

2010-06-28T18:16:00.005+02:00

Briefing

Marc Sells, Marc Nogué y Cesc recogiendo los dorsales

Al final no pude ser Finisher en categoría Oro con lo que la carrera me ha dejado una sensación agridulce. Malas sensaciones por no haber continuado en espot y haber acabado en 1 día, y buenas porque excepto en un par de tramos me encontré muy bien en todo momento y cumplí con mis previsiones de tiempo para pasar el corte. El año que viene se volverá a intentar.

Salida sábado

Vielha-Túnel de Vielha (boca sur) 11,13km

Salida a las 5h de la mañana, por suerte no hace tanto frío como esperaba. Nada más salir empieza el primer puerto del día, quizás el que tiene las rampas más duras, ya que al comenzar tenemos que superar unas rampas de cemento que estarán sobre el 20%. Después pista de tierra hasta la carretera. Aquí las sensaciones fueron bastante extrañas, Cesc puso un ritmillo bastante duro que Victor y yo pudimos seguir, en general bastante bien pero con las pulsaciones altísimas, la máxima de todo el día la marcaría aquí con 189.

Una vez cogemos la carretera Cesc se queda a tocar algo del sillín y Victor y yo seguimos tirando, esta parte sigue subiendo pero suaviza bastante. En el túnel vamos saltando de grupo a grupo aprovechando siempre la rueda de alguien. Salimos del túnel poco antes de las 6h, un par de minutos mejor que el tiempo previsto

Túnel-Vilaller (22,84km)

Prácticamente todos de bajada con algunos tramos bastante técnicos, aunque creo que los salvé bastante bien...la verdad que los amanija poco a poco vamos aprendiendo a bajar y todo, jeje.
Seguimos Victor y yo hasta un tramo en el que había que atravesar un pequeño riachuelo, en el que desgraciadamente me mojé completamente los pies, eran poco más de las 6h de la mañana y ambos pies completamente mojados...esperaba que no me pasara factura, pero es bastante probable que si lo hiciera.

En este punto me paré a guardar el frontal y Victor siguió, sabiendo la diferencia de nivel en bajada ya asumía que no lo vería hasta dentro de un buen rato como mínimo.

Poco más que contar en este tramo más que me volví a mojar los pies unas cuantas veces más aunque creo que ya no venia de eso...llegada a Vilaller sobre las 7h10, 10 minutillos por debajo del tiempo previsto. Parada rápida para poner agua en la camelbag y para Serreres.

Col de Serreres (4,71 km)

Segundo puerto del día, no muy largo pero con un desnivel medio próximo al 8% no es para broma. El último km quizá sea el más suave, pista buena y con bastante vegetación aunque a las horas que se sube el sol todavía no calienta.

Empiezo a subir en un grupo bastante numeroso al que me cuesta seguir, por suerte no me obsesiono, voy a mi ritmo y poco a poco consigo enlazar e ir superando a corredores hasta acabar coronando en cabeza del grupeto para coger buen sitio de cara al sendero que sabia venia a continuación.

Col de Serreres-Carretera hacia Iran (6,11 km)

El sendero que ya conocíamos del stage empieza en subida, y salvo que seas increíblemente bueno los primeros tramos los tiene que andar prácticamente todos, una vez el sendero comienza a bajar sigue siendo técnico pero ciclable 100% al menos para mi. Aquí sorprendentemente dejé atrás al grupo en el que iba y hacia el final conecté con el grupo que iba por delante. Sorprendente que no solo no pierda posiciones sino que las gane en bajada jeje. El temido tramo de escaleras del final al final no era para tanto, ya que descontando las escaleras que había que bajarse y hacerlas amanija el resto era bastante divertido. Aún asi dudo que los primeros tardaran menos tiempo en este tramo que en el camí de l'aigua

Col de Sant Salvador (8,09km)

Probablemente el puerto más fácil de pedals, tiene alguna rampa dura, sobretodo al principio, pero es todo por carretera (no en muy buen estado claro, pero asfalto al fin y al cabo) y con los últimos km más como falso llano que como subida, antes de coronar se pasa por los pueblos de Iran e Irgo para llegar a la ermita de Sant Salvador. Igual que en Serreres empiezo el puerto quedándome del grupo para con el paso de los km volver a conectar e incluso marcharme por delante y empezar la bajada con unos metros de ventaja

Ermita-Inicio col de peranera (10,16 km)

Inicio el descenso por una pista de gravilla hasta Gotarta donde estaba el siguiente avituallamiento y ahí me vuelvo a encontrar con Victor, al poco rato también llega Robert. Tras darle un manguerazo a la bici para limpiar el barro, volver a engrasar la cadena y comer algo salimos disparados hacia abajo por una pista, en una bajada rápida y nada técnica, para una vez superado Malpás enlazar con la carretera que nos llevaría al que para muchos (no para mi) es el puerto más duro de pedals.

Col de Peranera (7,93 km)

Quizás sea difícil de entender, quizás es debido a que en este momento llevamos unos 65km y la distancia me va bien, pero al igual que en el stage las mejores sensaciones del día las vuelvo a encontrar en la subida a este puerto. Puerto largo, sobre el 8% de media, con unos primeros km durísimos por carretera y algo más tendidos después, sobretodo los últimos, pero estos últimos por una pista con mucha piedra suelta que resulta muy incómoda.

Comenzamos a subir los tres, y Robert se queda rápido para subir a su ritmo, al poco veo a Victor soltarse unos metros para colocarse el mp3 y después de un par de km en los que se mantiene a 10-15m dejo de verlo. Me concentro en subir a ritmo, voy pasando gente, y realmente disfruto de la subida...aunque al final no siento ninguna pena cuando se acaba, 52' subiendo creo que ya es bastante jeje.

Col de Peranera-Les Esglesies (14,36 km)

Una vez coronado el puerto viene un pequeño descenso por la misma pista pedregosa (hace 2 años en la primera vez que fuimos aquí rajé la cubierta...y pudimos llegar de milagro a la torre de Cabdella, que recuerdos!!!). La pista continúa hasta Sas y a partir de ahí se convierte en una pista muy agradable para rodar (sobretodo en bajada) de tierra roja. Antes de encarar la bajada final hay un repechillo que aprovecho para enlazar con un grupito y comenzamos la bajada unos 7-8 ciclistas juntos. Bajada rapidísima hasta les esglesies, primero por pista y un poco más tarde por carretera.

En todas las bajadas del día, he pasado frío, incluso en esta y eso que a las horas que son el sol ya comienza a calentar, pero es que en el avituallamiento me descalzo un momento para desentumecer algo los pies y los tengo todavía completamente mojados. A pesar de estar parado en el avituallamiento unos 10' para mi sorpresa no llegan ni Victor ni Robert, y decido seguir

Col d'oli-Pie triador (20,93 km)

Aquí si que empieza el infierno, para mi el puerto más duro de pedals, y con mucha diferencia. Rampas muy duras, terreno totalmente pelado, aquí si que calienta el sol, un horno, como en los puertos anteriores el grupo se me va...pero a diferencia de los anteriores no recupero durante la subida, aunque se nota que las fuerzas son parejas y justas, y después de casi 1 hora subiendo hasta la zona que hay que hacer a pie, aún los veo a unos 200 metros por delante. Pienso que a pesar de que las sensaciones que tengo son horribles no lo estoy haciendo tan mal, eso si en la bajada, y eso que bajo de pie, pillo un pajaron de cuidado, tengo el estómago totalmente destrozado y eso que no he comido mierda (hasta este momento solo 1 gel, algunas golosinas de powerbar y mucha fruta). Hago amanija toda la bajada y aún así estoy a punto de caerme dos veces en dos tramos muy fáciles, voy ko.

Cuando por fin salvo el puerto estoy completamente solo, no se ve a nadie a lo lejos ni por delante ni por detrás, la bajada de carretera parece aliviarme algo pero es un espejismo, en breves momentos llegaría el verdadero pajaron jeje

La carretera que va desde Molinos hasta Espui, unos 5 km al 4% de media de subida, para mi fue como el Mortirolo o el Angliru, plato pequeño, piñones altos, y sufriendo para avanzar...(realmente fueron peores las sensaciones que la realidad ya que solo perdí 3 minutos respecto a lo que esperaba tardar en este tramo...pero que mal) Cuando por fin llego al avituallamiento de Espui, a pie de triador estoy otra vez tiritando de frío, y es difícil de entender cuando llevo 2 horas pasando una calor que te cagas. Curioso ver la primera estampa del avituallamiento, todos sentados a la sombra y yo al sol...intento comer algo, y consigo tragar un par de bocatas y beberme un par de coca colas, no me noto pajarón de falta de comer, pero por si acaso que no quede.

Al cabo del rato llega Victor y poco después Robert, a Victor se le ve bastante bien, Robert dice que el gemelo le está empezando a dar la lata. Pasan los minutos y no mejoro, el estómago cada vez peor y empiezo a toser, hasta que al final vomito algo...bufff el alivio es instántaneo, el estómago por fin deja de molestar. Como no creo que el cuerpo haya asimilado nada de lo que he comido me tomo un gel y para arriba con Victor.

Triador (11,97km)

Subida más larga del día, todo por pista, sin rampas exageradas pero con una media cercana al 8% también. Victor y yo nos mentalizamos para subir despacito y con buena letra, desde el principio subimos entre truenos y relámpagos, el cielo cada vez más negro, pero un rayo de esperanza me da fuerzas para tirar al ver que parece que en la cima está clareando y que lleva 30 minutos tronando y no cae agua...iluso de mi. Victor va marcando ritmo y yo a duras penas le puedo seguir hasta que se abre el cielo y comienza a caer la de Dios, paramos un momento a ponernos los chubasqueros, y viendo a Victor casi listo para salir le digo que voy tirando, hasta entonces Victor iba más fuerte que yo y no tenia dudas en que me pillaría rápido, pero para mi sorpresa en las siguientes curvas en las que se veía hacia abajo no lo veo venir, y hasta bastante después no lo vería a bastante distancia y caminando. Con la que está cayendo no puedo pararme a esperar, si ya he pasado frío durante la mañana ahora estoy en un estado pésimo, no siento los pies, no siento las manos y encima cuando parece que no puede ir a más, la lluvia aumenta y empieza a caer granizo.

Incomprensiblemente, a pesar de todo ahora subo más rápido y más cómodo e incluso adelanto a gente, de piernas voy muy bien, pero cuando el viento sopla de cara estoy literalmente congelado, corono y ni paro a preguntar si hay que firmar, en la cima hace un frío de mil demonios, sigue lloviendo y encima aquí el viento hace que la sensación térmica sea considerablemente más baja, varios ciclistas están diciendole al tio que abandonan, que no siguen.

Triador-Espot (30,5 km)

Sigo tirando mirando más al cielo que a la pista. Sigue lloviendo, y el cielo no parece dar tregua, estoy a 2200m de altura y nunca había tenido tanto frío, solo pienso en llegar a espot...pero es que quedan 30km!!! los dientes me castañean y me cuesta horrores frenar, por suerte poco a poco deja de llover y después de 2-3km de bajada se llanea bastante protegido del viento. Una tregua del tiempo y quizás el momento más inverosímil del día, tengo un frío de la ostia, no siento los pies y apenas las manos, pero es el momento en que mejores sensaciones tengo al pedalear, adelanto a dos o tres ciclistas, y subo al col de la Portella muy bien, con la referencia de un grupo de 3 al que cojo nada más coronar. Vuelvo a bajar y en estos momentos mi mente entabla su propia batalla, la razón dice de parar en Espot y pasarme a plata, el corazón dice de seguir...y parece claro que va a ganar el corazón y voy a seguir pero al llegar al coll de la creu de l'eixol y entrar al valle de Espot la cosa cambia...vuelve la lluvia, vuelven los truenos, miro al cielo y mire por donde mire el cielo está negro negro, bajada rapidísima hasta Espot y llego al corte con 12h28', 2 minutos por debajo del tiempo esperado y 1h32' con margen sobre el corte.

En el avituallamiento unos 20 ciclistas que dudan en seguir o pararse, la cosa pinta mal, leo un sms de Victor que dice que está bajando, decido esperarle, pero mientras espero el frÍo se ceba en mi, pido un cacaolat caliente pero me anima poco, para cuando llega Victor ya estoy tiritando y con la idea de quedarme en Espot, me noto que estoy en un principio de hipotermia, quedan 70km para Vielha, con otra subida hasta los 2000 metros de altura, ya no va a salir el sol, la temperatura va a seguir bajando y es probable que siga lloviendo. Veo una locura seguir y por una vez hago caso a la voz de la razón.

Más tarde llegarian Cesc, que con un par de huevos siguió para Oro y la pudo acabar, enhorabuena crack!! Marc Nogué que también decide quedarse y pasarse a plata y Marc Sells que antes de empezar la bajada a Espot le ha petado la cubierta y la ha podido arreglar con más pena que gloria. Robert nos informa que se ha quedado en el triador y que ha abandonado, que pillará un taxi hasta Vielha.

La ducha de agua caliente del hotel es gloria para el cuerpo...pero eso no hace que entre en calor, en la cena sigo tiritando, y nada más acabar la cena a la cama y tapado hasta los topes. Antes con el secador a intentar secar la ropa, ya que no tenemos otra para mañana y está empapada.

Espot-Vielha (69,5 km)

Así que al pasarnos a la plata...toca otro madrugon, a las 5.50 para arriba para desayunar a las 6h...pero en el hotel tenÍan otra idea, y a pesar de habernos dicho a las 6h no bajan hasta las 6h30...entre que teníamos que pagar todavía y revisar las bicis, especialmente la del Marc, teníamos que ver si podiamos hinchar la rueda...estresados perdidos, apenas un par de croissants y dos bocados a un bocata.

A las 7h la salida, a pesar de que había 38 inscritos en plata, y que unos cuantos nos hemos pasado de plata a oro (como mínimo 7) en la salida solo hay 34 valientes.

Salida domingo

Decidimos tirar los 4 juntos hasta Vielha, ya no hay ninguna prisa, superamos las primeras rampas del día, muy duras, que se hacen más duras todavía, pero que por suerte son cortas hasta llegar a un senderillo de bajada, no excesivamente técnico pero con un precipicio a la derecha que da bastante respeto. Nueva sorpresa, y es que varios ciclistas nos frenan!!! comentamos que vamos a tener que dejar de llamarnos amanija, jeje.

Primeras rampas del día

Más tarde vuelve a conectar por carretera, y hasta Son es un tramo por carretera o pista paralela a la carretera en falso llano, vamos con tramos de subida y de bajada toca huevos. Llegamos a Son un grupito bastante numeroso de unas 12 unidades, Victor y Marc Sells tiran del grupo y Marc Nogué lo cierra, sabiendo que ahora viene el camí del calvari me pongo a rueda de Marc Sells para coger buena posición.

El camí del calvari es un sendero de unos 3-4km llano al principio y en bajada en el interior de un bosque después. Realmente es una gozada y lo disfruto como nunca, recuerdo que hace dos años cuando pasé por aquí por primera vez (llevaba apens 200km en btt en toda mi vida entonces) me pareció complicadísimo, en cambio ahora tanto Marc como yo lo hacemos sin poner pie a tierra y gozando (Victor obviamente se va y no le vemos hasta acabar el sendero). Al acabar el sendero vemos que el grupo se ha partido y solo hemos quedado 5, esperamos a que llegue Marc Nogué y seguimos. Aquí el tramo difiere de la pedals normal, ya que esta sigue subiendo hasta el bosc del Gerdar y nosotros ahora seguimos bajando primero por pista y en seguida por un senderillo hasta volver a la carretera.

Final del camí del calvari

Ahí nos volvemos a agrupar, aunque ya solo quedamos unos 9 o 10, eso si los 4 amanijas seguimos juntos. A partir de aquí carretera (con un paréntesis en sorpe de bajada por sendero) y siempre hacia arriba, en dirección Montgarri. Cada ciertos km vamos parando para reagruparnos hasta llegar a Montagarri al primer y único avituallamiento de pedals plata (no hubiera ido mal uno en Alós de Isil como en oro...más que nada porque la gente se lo esperaba). Una vez llegado a Montgarri los amanijas preocupados porque viene una subida dura, pero intento darles fuerzas diciendo que no es nada del otro mundo, 2 km hacia arriba con 3 o 4 rampas muy duras y el resto llaneando hasta pla de Beret...al final me tienen que dar la razón que no era tan duro.

Avituallamiento Montgarri

Victor llaneando en el Pla de Beret

Parking Baquiera

En pla de beret empieza la bajada hasta Vielha, y el cielo empieza a avisar de que va a llover, decidimos saltarnos el primer tramo de bajada por pista (300 metros) y bajar por carretera ya que es un tramo muy pedregoso, donde los dos años anteriores hemos pinchado y no queremos jugarnosla, una vez pasado este tramo empieza una bajada por senderos hasta llegar a Vielha que son entretenidos, pero la verdad que después de tantas horas ya solo hay ganas de llegar.

Al final 5h57' para este segundo tramo. En total, haciendo caso a mi reloj, que es bastante más de fiar que el chip...porque ya me dirás salimos los 4 juntos y llegamos los 4 juntos y nos marca tiempos diferentes xD, 18h25'47" y ya en casa me entero que he quedado 5º en la modalidad de plata, y que habría podido llegar a luchar por el podio si hubiera ido a tope...pero siendo realistas aun yendo a tope no hubiera mejorar la 5ª plaza ya que los 4 primeros fueron a cuchillo y no hubiera podido llevar ese ritmo ni de casualidad.

Así que el año que viene toca reválida, pedals de foc me verá en la linea de salida.

En resumen una gozada de fin de semana compartida con victor, los dos marcs, cesc, robert...y todo el resto de participantes. El año que viene más!!!

By Raúl

Pedals de Foc Non-Stop: Nervis, somnis i BSO...

2010-06-22T19:38:00.019+02:00

27 de Juny de 2009, hotel Pirenne (Vielha).

L'any passat, el mateix dia que varem pujar a començar Gran Pedals (Occitania + Pedals), a l'hotel un grup nombros de ciclistes es preparaven per fer la part de Pedals en modalitat Non-Stop. Jo no havia sentit mai en què consistia fins aleshores, quan em vaig enterar que era fer la part de Pedals sense parar, vaig flipar... és impossible! però no, allà hi havia uns 200 sonats que ho anaven a intentar, vora 230km i 6000m de desnivell positiu, sense parar? Quina bogeria!. En aquell moment vaig pensar que allò quedava absolutament fora del meu abast (no només en aquell moment, fora del meu abast mai a la meva vida!!!). Una setmana després, un cop acabada la ruta, em reafirmava en les meves paraules, és impossible que jo pugui intentar alguna cosa així, potser amb el pas dels anys em podria plantejar fer-ho en mode Plata (2 dies) però em quedava molt i molt lluny...

22 de Juny de 2010, Barcelona

Ha passat exactament un any, acompanyat d'un grup de sonats, seré un dels bojos que provaran d'atacar Pedals de Foc Non-Stop en categoria Or (24h sense parar), que poc m'imaginava jo que em podria plantejar quelcom així... ha passat la temporada de duatlons de muntanya, les jornades en BTT, les heroiques, Monegros, Soplao, les mil i unes rutes impossibles i finalment, amb molts dubtes ha arribat el gran moment de la temporada.

Arribo en molt bona forma fisica, mai havia estat tan bé, amb una màquina de pedalar que és una bestia i que està llesta per enfrontar-se a això (i la pasta que m'ha costat últimament :S), crec que mentalment estic preparat per enfrontar-m'hi... però, sincerament, dubto que realment ho pugui aconseguir: no sé si arribaré al tall (14h a Espot), no sé si realment aguantaré la pressió del temps, el cansament, la calor que es preveu, qualsevol problema mecànic, etc... sincerament crec que tinc un 30% de possibilitats d'acabar, si tinc un bon dia, mentalment aguanto i aconsegueixo passar el tall. Tot i això hi ha una cosa que tinc completament segura, si no em presento, les possibilitats són zero. Crec que l'important a la vida no és tan superar els reptes que se't presenten, sinò ser capaç d'enfrontar-s'hi i donar-ho tot. Pot sortir millor o pitjor, guanyar o perdre, però la única manera de guanyar és jugant i arriscant-se.

Si finalment no acabo, la primera reacció serà de decepció, perquè les ganes d'aconseguir-ho són molt grans, però al cap d'un parell de dies valoraré més tot el que hi ha hagut al voltant de la cursa tots aquests mesos (les preparacions, les hores i hores de riures i patiment amb els aManija mentre pedalem, les rutes impossibles, els reptes ja superats, etc). Si no ho acabo, cauré, m'aixecaré i l'any que vé hi tornaré...

Però siguem possitius, anem a veure que hem de fer per aconseguir-ho...

Equipament: Botes, mitjons, compresors, maillot, culot, guants, casc, ulleres de sol graduades, ulleres normals. A la camelbak, samarreta tèrmica per la nit, buf, jaqueta i xuvasquero (massa cosa, però sembla que per la nit farà fred i per la tarda vol ploure).
Jalar: A part del que pugui menjar als avituallaments: Pinyos, gels, golosines amb glucosa, algunes barretes i magnesi (no m'agraden els plàtans i si no m'entren el dia de la carrera optaré per magnesi barrejat amb aigua).
Beure: Sempre 1.5L a la camelbak i 0.5L al botellín amb pastilles d'isostar.
Medicaments: Iboprufeno cada 8h.
Eines: Tronxa, eslabons de cadena, multieina, spray reparapinxazos, càmera superlight, desmontables.
De més a la camelbak: Lavocane, mòbil, documentació, tarjeta de credit i diners en efectiu, per si cal fer nit a Espot.

Quina serà l'estrategia? Pues només pot ser una, tirar al meu ritme, si puc ajuntar-me amb algú que porti ritme similar per anar xerrant, millor que millor, són moltes hores sobre la bici. Si arribo a passar Espot dins del tall, intentar ajuntar-me amb un aManija (si en tinc algun aprop) per fer la resta del camí ja junts i sense tanta pressa.

Dividint la ruta per sectors, serà el següent (permeteu-me posar la BSO de la ruta, tot i que no es pugui portar iPod, m'apuntaré al roadbook algunes cançons per anar recordant-les si vaig sol... no mireu massa la lletra de les cançons i si lliguen entre elles, només son per sensacions que em transmeten personalment):

Vielha - Tunel (05:00 - 06:00)

L'inici de la prova és brutal, des del primer moment les rampes amb ciment ratllat i després la pista que porten fins la carretera són molt dures. Aquí la clau serà no deixar-se emportar pels nervis i per l'ambient, moderar el ritme i fer xino-xano els primers kilometres fins la carretera, sinò les pulsacions seran massa fortes d'inici. Un cop arribats a la carretera, les rampes es moderen i el túnel, tot i ser llarg, es pot fer bastant ràpid. La idea és haver sortit del Túnel 1 hora després de la sortida, si és possible agrupat encara amb algú.

BSO: Bleed It Out (Linkin Park), An End Has a Start (Editors), Do You Want To (Franz Ferninand), Money & Milk (Guano Apes)

Tunel - Vilaller (06:00 - 07:30):

Tot i que a priori pot semblar un tram fàcil, desnivell sempre baixant excepte alguna rampa puntual, el terreny pedregós sobretot del principi, el fan bastant lleig com per anar amb presses. S'ha d'anar en compte de no caure i no deixar-se dur per les presses del grup, aquí suposo que ja perdré contacte amb la resta d'aManijas (si encara estic amb algun). Un cop passat el pantà el terreny millora bastant i serà questió de forçar una mica per arribar a Vilaller no més tard de les 7:30 (contant haver parat al control, treure's la roba d'abric i repostar menjar i beguda).

BSO: Giggling Again For No Reason (Alanis Morissette), Luno (Bloc Party), Obstacle 1 (Interpol), Smells like teen spirit (Nirvana)

Coll de Sarreres (07:30 - 08:15)

Comencen els 4 ports que porten fins el Triador: Sarreres, Iran-Sant Salvador, Peranera-Sas i Coll d'Oli. Aquest primer potser és el més suau, si es pot dir suau un port de 4km al 8-9% de mitja. La idea aquí serà anar pujant a mitja de 7km/h en els trams més durs i quan suavitzi una mica el terreny forçar una mica per pujar la mitja total. S'hauria de coronar Sarreres no més tard de les 08:15h

BSO: Do me a Favour (Artic Monkeys), When I Grow Up (Garbage, versió de Jagz Kooner), Exo-Politics (Muse), Electioneering (RadioHead)

Tram Sarreres - Peu Iran (08:15 - 09:15)

Aquest tram és nou d'aquest any i suposo que caurà a la Non-Stop, abans es feia una baixada molt còmode fins el camí de l'Aigua on calia caminar una estona. Ara s'ha canviat per un sender molt poc ciclable, més curt però molt més lent i perillós. En aquest punt la clau serà pendre-s'ho amb calma i intentar no rallar-se molt, si intento correr aquí hi ha perill de caiguda o danys a la bici que et facin fora (normalment sobre aquesta distància tinc un primer bajon i serà clau no fer-lo pitjor amb el terreny). Un cop superat el sender, ve un tram que no acabo d'entendre on s'ha de baixar per un camí inciclable (amb escales continuament), un altre cop la clau serà no rallar-se, no precipitar-se, passar-ho i oblidar-se'n. Al final d'aquest tram, just on comença la carretera que puja a Iran no hauria d'estar més tard de les 9:15.

BSO: Lithium (Evanescence), Open Your Eyes (Guano Apes), Fans (Kings of Leon), This Picture (Placebo), All These Things That I've Done (The Killers) -> Pel bajon :)

Iran - Ermita Sant Salvador (09:15 - 09:45)

Port còmode de pujar, primer d'asfalt i després de pista més suau. Si hi ha cap port on pugui forçar és aquí. La idea és pujar a Iran al ritmillo, però després fins l'ermita apretar fort i intentar arribar a les 9:45.

BSO: Joining You (Alanis Morissete), You know I'm no Good (Amy Winehouse), Apply some pressure (Maximo Park), Heart in a cage (The Strokes)

Peu de Peranera (09:45 - 10:00)

Baixada còmode i ràpida, si a l'ermita de Sant Salvador hi ha control, no hauria de parar massa estona i aprofitar la dinàmica per baixar el més ràpid possible. Al peu de Peranera (pujada a Castellars) s'ha d'estar a les 10:00h

BSO: Shiver (ColdPlay), Right Between the Eyes (Garbage), Underwear (Guano Apes)

Coll de Peranera (10:00 - 11:15)

Un suplici de port, per mi potser el pitjor de la pedals mentalment (al Coll d'Oli vas preparat mentalment per caminar al final i el Triador és interminable però ja saps perfectament el que t'espera). Els tres primers kilometres son per carretera mal asfaltada, a veure si tinc sort i aquí vaig amb algú per poder anar xerrant. Un cop passats Castellars el camí es converteix en una pista insufrible, plena de pedres, on la bici anirà de cantó a cantó i on el desnivell es considerable, tot i que es modera al final. Aquí cada metre superat ha de donar forces per superar el següent i intentar arribar a dalt, just abans de Sas, no més tard de les 11:15.

BSO: Fake Tales of San Francisco (Artic Monkeys), Outsiders (Franz Ferninand), On the other side (The Strokes), Pace is the Trick (Interpol), Dani California (Red Hot Chili Peppers), Bling, confessions of a king (The Killers)

Sas i Coll de Sas (11:15 - 11:45)

El temps que hagi perdut de més a Peranera, he de provar de recuperar-ho des d'aqui fins Les Esglèsies. La baixada a Sas és còmoda, després ve un repetxon durissim i una pujada més suau fins el coll de Sas. A veure si a les 11:45 sóc a dalt.

BSO: White Shadows (ColdPlay), Doa (Foo Fighters), Meds (Placebo), Parallel Universe (Red Hot Chili Peppers)

Les Esglèsies (11:45 - 12:00)

Moment per recuperar forces tant física, com mentalment, però sense afluixar la marxa. El terreny és baixada ràpida i el troç final inclús és carretera, per tant es podrà apretar una mica.

BSO: Wa Yeah! (Antonia Font), Michael (Franz Ferninand), I predict a riot (Kaise Chiefs)

Coll de l'Oli (12:00 - 12:45)

Segon bajon del dia segurament, aquest port és pesat de pujar, amb molt de desnivell i pelat completament, a les 12 el sol ja començarà a picar desmesuradament i ho pagaré. Tornarà a ser clau intentar pujar amb algú, o almenys amb alguna referència a seguir, sinó a pensar en qualsevol cosa per distreure el cap i anar fent, hidratant-se bé. Amb sort, al final del troç ciclable estaré sobre les 12:45.

BSO: Waking Up (Elastica), Take Me Out (Franz Ferninand), Androgony (Garbage, versió de Felix Da Housecat), Jenny was a friend of mine (The Killers), You only live once (The Strokes)

Cim del Coll de l'Oli (12:45 - 13:30)

Igual que la part de després de Sarreres, tram pràcticament inciclable, arrosegant la bici primer de pujada (vora 1km) i després baixada en trialera de pedra solta molt perillosa (1-2km). Apreti el temps o no, crec que en la pràctica totalitat la faré a peu, per tant, perdré bastant de temps. Per altre banda, caminar una mica carregarà bessons (compresors confio en vosaltres!) però descasarà quadriceps que estaran ja prou cascats. Un cop passada una cascada es repren un tram de carretera on hauria de passar abans de les 13:30.

BSO: Breath no More (Evanescence), You can't stop me (Guano Apes), Weird Fishes (RadioHead)

Camí d'Espui (13:30 - 14:30)

Tram primer de baixada per carretera estreta que agafa la carretera principal cap a Capdella. A la Torre de Capdella crec que hi haurà punt de dinar (pasta), la clau serà no parar massa estona, menjar però no en excés i carregar bé d'aigua perquè encararem el monstre de Pedals. A Espui hauria de passar sobre les 14:30.

BSO: Darrera una revista (Antonia Font), La Juani (Facto Delafé), Special (Garbage), Jigsaw Falling Into Place (RadioHead), Turn It Again (Red Hot Chili Peppers)

Triador (14:30 - 16:30)

El Senyor TRIADOR (12km, quasi 1000m+), la majoria sense cap ombra, just al migdia, després de 120km i més de 3000m+. Tots els mals imaginables, que no hagin sortit ja, apareixeran aqui. Tant si vaig amb temps com si estic fora, aqui no es pot forçar, sinò la petada és sentirà per tota la Vall Fosca. Si hi ha companyia, perfecte, tindrem moltissima estona per explicar batalletes, sino n'hi ha, el cap haurà de fer el paper més important del dia, procurar pensar en qualsevol cosa, el que sigui, però distreure la ment. Una altre clau serà intentar aguantar sobre la bici el màxim de temps possible i quan posi el peu a terra, que el posaré, intentar pujar de nou el més ràpid possible.

Si la calor apreta, no quedar-se sense aigua també serà important, o sigui que aprofitarem qualsevol cascada per refrescar-nos i tenir una reserva d'aigua addicional.

Si les forces no m'abandonen, hauria de coronar el Triador sobre les 16:30.

BSO: Cherry Lips, go baby go! (Garbage, versió de Roger Sanchez), I think I'm Paranoid (Garbage, versió de Chrystal Method), Marvo Ging (The Chemical Brothers), Surface to Air (The Chemical Brothers)

Portella i fins a pistes (16:30 - 18:00)

Si vaig malament de temps i em queda alguna força no sé ben bé d'on, hauria d'intentar recuperar el temps aquí, un llarg fals pla (20km aprox, amb 400m+) perquè si arribo a pistes al marge del tall, no podré forçar més i arriscar-me a patir una greu caiguda. Suposo que aquest tram ja estarà net de llengues de neu i no hi haurà dificultats addicionals per passar, apart del previsible fang en algun dels seus trams.

Les sensacions aqui poden ser oposades, si vaig bé de temps, serà un bon moment per refrescar la ment amb les impressionants vistes mentre vas fent kilometres, però si vaig malament de temps l'agobio pot ser important (veus un camí que voreja les montanyes i no s'acaba mai). Al cim de les pistes d'Espot hauria d'estar no més tard de les 18h per baixar tranquil.

BSO: Superafim (Cansei de Ser Sexy), Bones (Editors), No Way (Foo Fighters), Bad BoyFriend (Garbage, Garbage Remix), PDA (Interpol)

Pistes d'Esquí i Espot (18:00 - 18:30)

Aquí només es pot fer una cosa, apretar el cul i baixar. Amb compte perquè és una pista d'esquí bastant bruta de pedres i sobretot compte de no equivocar-se de pista (vaig llegir una crònica d'un noi que es va equivocar i el van fer tornar a pujar i repetir-ho, crec que si em passa a mi, em retiro).

Si els números han sortit en carrera, no he petat en l'intent i no hi ha hagut cap problema mecànic, podria estar en els millors dels casos a les 18:30h a Espot, just 30 minuts per sota del temps de tall... seria increible. A partir d'aqui canvi total de mentalitat, un cop passat el tall, queden 80km, amb uns 1500m+ en un màxim de 10h... és a dir, ja no hi ha tantes preses (hauriem superat ja 150km, més de 4500m+, en 14h).

NOTA: Si arribo a Espot però fora de temps tocarà parar, passar a Plata, intentar descansar, dormir i enfrontar el segon dia amb el màxim d'ànim possible (i amb la part menys noble del cos en el millor estat possible per no fer 80km de peu).

BSO: All Nighter (Elastica), St. Jimmy (Green Day), Faint (Linkin Park), Debaser (Pixies)

Son - Jou - Camí del Calvari (18:30 - 20:30)

Abans de sortir d'Espot, intentaré veure la posició de la resta d'aManijas, per veure si em puc ajuntar amb algú (a partir d'aqui ja es viable, i recomanable, fer-ho junts). Sino puc agafar-me a cap d'ells, esperaré a algun altre corredor per atacar el següent tram en grup. La part de Son - Jou - Camí del Calvari son senderons, alguns amagats al mig del bosc, on es fàcil perdre's. Tot i que dificilment es farà fosc (tens quasi 3 hores de sol per creuar menys de 20 km) no anirà malament ajuntar-se amb algú per ajudar-nos entre els dos.

En aquest tram les forces estaran sota mínims, si es que en queda alguna, però crec que la pujada d'adrenalina que suposaria passar el tall, farà que el cos es recuperi almenys durant una estona.

BSO: Waitin' on a Sunny Day (Bruce Springsteen), Yellow (ColdPlay), You're The Reason I'm Leaving (Franz Ferninand), Spite & Malice (Placebo), Change Your Mind (The Killers)

Sorpe (20:30 - 21:00)

Un cop passat el tram que evita travessar el bosc de Gerdar, s'agafa la carretera de baixada fins a Sorpe, uns kilometres per recuperar forces intentant no agafar fred (ja serà tard).

BSO: Meeting Paris Hilton (Cansei de Ser Sexy), Rain King (Counting Crows), Every day I love you less and less (Kaiser Chiefs), The Bitter End (Placebo), So Much I (Red Hot Chili Peppers)

Fins el Montgarri (21:oo - 23:00)

Punt on no sé com em trobaré. És una pujada suau, primer per carretera, després per pista, mai per sobre del 4%, però que a aquestes alçades suposarà una autentica creu, més tenint en compte que són molts kilometres, uns 20. Si tinc companyia la clau serà ja anar fent al ritme que poguem intentant caminar el mínim possible. No obstant, crec que en aquest punt, si arribo, hauré de parar diverses vegades per estirar i per relaxar la musculatura mínimament (sense arribar a refredar-la, si ho faig estic mort). Els mals haurien de desapareixer quan passem el cartell d'entrada a la Val d'Aran, poc abans del Montgarri, on arribaria ja ben entrada la nit.

BSO: Underneath (Alanis Morissette), Parade (Garbage), Evil (Interpol), Second Sight (Placebo), Otherside (Red Hot Chili Peppers)

Pla de Beret (23:00 - 00:00)

A Montgarri, tocarà abrigar-se, posar llums, aprofitar l'últim avituallament del dia i començar a explicar-li al cap que ha de tirar com sigui, ha de continuar, que això ja ho tenim a la mà. Com a última pujada del dia tocarà arribar al Pla de Beret, a peu de pistes, uns 5km amb algunes rampes molt dures que en aquell moment seran impossibles de fer sobre la bici, on el mal muscular serà insuportable però on el que ha de primar és que és el final de les pujades, cada metre superat serà l'últim pujant del dia.

Com pugui (no sé ben bé com), hauria d'arribar al Pla sobre les 00:00.

BSO: Left OutSide Alone (Anastacia), Jesus of Suburbia (Green Day), In the End (Linkin Park), Knights Of Cydonia (Muse)

Descens a Vielha (00:00 - 01:00)

Si arribo aquí no tinc massa clar que passarà, suposo que amb el camí que et porta fins Vielha tallat per la foscor (té trams molt tècnics, inviables de fer de nit, per molta llum que portis), tocarà baixar per carretera (cosa que ja asseguro que no m'importarà gens). La baixada s'haurà de fer amb molt de compte, ben abrigat perquè picarà fort el fred, amb seny perquè anirem molt cansats i, sobretot, amb el cap ben fred per no deixar-se portar per l'emoció i tenir risc de caiguda.

Es travesa Vaqueira, Salardú, Gessa, Arties, Garós, Casarilh, Escunhau, Betren i finalment Vielha... per fi Vielha...

BSO: SpaceMan (The Killers), Stutter (Elastica), Numb (Linkin Park), You are all I have (Snow Patrol)

Última parada i Entrada a Vielha (01:00 - 01:15)

No em puc imaginar com ha de ser la sensació d'entrar a Vielha, després de més de 230km/6000m+, de més de 21 hores sobre la bici (almenys el que diuen els meus càlculs més optimistes), després del patiment, de tot el viscut, de tota la gent que ha estat amb tu participant en aquesta bogeria, l'hagi acabat o no, hagi fet or o plata, la sensació d'arribar aquí ha de ser senzillament indescriptible...

BSO: A dustland fairytale (The Killers)

Arribada (¿¿??)

Tot i que no sé quina sensació serà arribar aquí (ojalà ho sapigui aquest cap de setmana!), si que tinc clar quina serà la meva reacció si passo la linia de meta... emocions al límit, ensorrament com un nen petit, satisfacció personal total.

BSO: Exogenesis Symphony Part 3 (Muse) (a camera superlenta, evidentment…)

Post Arribada

Si aconsegueixo l'or, està clar que la primera trucada, a la meva parella, les primeres abraçades, als aManijas... i el maillot de Non-Stop, signat per tots els que hem somiat en acabar-la, enmarcat al ben mig del menjador! XD

Si no passo el tall i faig plata, en un primer moment cert sentiment de decepció, però quan ho analitzi fredament valoraria la Plata i tota la resta de reptes de l'any que he anat superant, el camí que m'ha portat fins aqui. A més la Plata ja és una senyora prova que no m'imaginava capaç d'encarar tot just fa un any.

Si em retiro, tocarà avaluar les raons, veure que ha passat, valorar millor la resta dels reptes de l'any, alegrar-me pels animals que l'hagin aconseguit en or , o en plata, i evidentment, tornar-ho a provar l'any que ve.

BSO: Viva La Vida, en viu (Coldplay)… tot i que la vaig aborrir l'any passat amb el Barça de les 6 copes…, Hold me tight (Marlango), Read my mind (The Killers)

I finalment, ja que hi som. algunes cançons adicionals:

Per la meva màquina de pedalar: Sweet Child O'Mine (Guns'N'Roses)
Pel viatge BCN -> Vielha: Starlight (Muse), Is it any Wonder? (Keane)
Dia després i tornada (Vielha -> BCN): Going Missing (Maximo Park)

A tots els que us presenteu a Non-Stop, als de l'Or i als de Plata, molta sort a tots! Ens veiem aquest dissabte a Vielha, a les 05:00 AM.

By Marc Nogué

Stage Pedals de Foc Non-Stop (Vielha - Triador) By Marc Nogué

2010-06-08T22:47:00.006+02:00

Aquest cap de setmana, els aManija teníem un test important de cara a la Pedals de Foc Non-Stop. La idea era fer la Non-Stop Plata per lliure, per preparar l'Or.

El Dissabte comença a les 5:40 del matí, amb una frase d'en Raúl que serà profètica: "Vamos mal de tiempo"... ¿como vamos a ir mal de tiempo si aún no nos hemos levantado? Esmorzem a l'hotel (un detall que ens obrin la cuina tan aviat), acabem de preparar bicis i estem llestos per sortir a les 7:15!!! ups, si que comencem a anar malament de temps (la idea és fer Vielha - Espot).

Les màquines llestes, menys mandroses que els conductors... :S

Sortim de Vielha per la ruta oficial de la Non-Stop de l'any passat, és a dir, des del kilòmetre 0 rampes durissimes que pugen per un camí que empalma amb la carretera quasi a l'entrada del túnel de Vielha. A mitja pujada, se'm pugen els genolls, Déu meu no porto ni 2 km i ja se'm pugen, però si porto compressors! em dona una mica de mal rollo però serà l'únic problema físic del dia. Xino-xano arribem a la carretera (en Raúl i en Victor marcant pas i els dos Marcs més enrera). Agafem la carretera amb rampes més suaus i a l'arribar a l'entrada del túnel de Vielha, per megafonia ens fan parar. La gent de manteniment del túnel ens revisa que portem les llums adients, roba reflectant i un cop donat el seu OK rearranquem, un quart d'horeta després, i comencem a creuar el túnel (ens van tallar un carril per nosaltres sols i per les senyals s'adverteix que hi ha ciclistes al túnel... la veritat és que em sentia important i tot XD). Quasi mitja horeta de túnel (interminables 5-6km en recta amb un pendent del 4-5%) i sortim per la banda sud, saludem a la gent de manteniment i seguim el nostre camí per on comença la Pedals tradicional (tot i que pel que sembla per la Non-Stop els dos primers km es fan per carretera per evitar embussos, suposo).

La baixada a Vilaller és més lenta del que esperava, no recordava els trams tècnics que té i veig que la mitja aquí no serà tan ràpida com el perfil insinua... hem sortit del túnel amb 1h15m (contant parada) i arribem a Vilaller 1h 30m més tard. A Vilaller comença la Pedals de veritat (el meu joc psicològic té els 800m de desnivell que ja portem com un calentament). El coll de Sarreres és una pujada d'uns 4km amb un 8-9%, aquí se'm fa força dura i els altres aManija se m'escapen (després recordaré que no hi ha quasi cap pujada còmoda a Pedals). Més o menys constant (7-8km/h) arribo al cim on la resta m'està esperant (m'han tret 5 minutets, no està malament). Esmorzar ràpid i comencem el tram que ha canviat aquest any (enllaç de Sarreres al peu d'Iran per un sender al meu entendre només ciclable parcialment, són uns 7km). Mentre pasem pel sender (entre peus a terra, cops de pedres a la bici i als plats que no vull ni mirar, alguna caiguda tonta dels integrants d'aManija, etc.) vaig pensant que espero que a la Non-Stop aquest tram el facin per la ruta tradicional (camí de l'aigua), no m'imagino aquí un grupet de gent amb preses, seria perillós (tot i que crec que passarem per aquí). Un cop sortits del sender un tram nou també que encara entenc menys (una carretera de baixada que va fent esses però que cal baixar per un camí amb esglaons on es molt perillós baixar montat)... en aquest moment els meus dubtes comencen a aflorar, comença la meva pajara mental (sempre la tinc sobre el km 50 XD).

Abandonat aquest tram, comença la pujada a Irán per carretera, crec que és la única pujada còmoda que té Pedals, primer en asfalt amb un desnivell important i després, fins l'ermita de Sant Salvador, pista d'asfalt més suau. Tot i la calor que comença a fer, em trobo bé i pujo força constant (no obstant a Sant Salvador m'han d'esperar 5 minutets). D'aquí a Gortata pla baixant bastant ràpid que serveix per recuperar forces, travesem Malpas i encarem, per mi, una de les pitjors pujades de la Pedals, el Coll de Peranera (8km amb 650m de desnivell per una pista de grava molt dolenta on hi ha trams que vas de cantó a cantó...), al meu ritme la començo i preparo el meu cap per la primera batalla psicològica important. De seguida la resta es distancia. Mentre pujo trec la càmera per fer alguna foto del patiment fins que veig que m'estic apropant a en Marc, no apreto però tampoc afluixo, poc a poc li vaig menjant terreny (ritme crec que entre 7 i 8 km/h, constant) i això em dona certa confiança, no vaig tan malament. Al final del port tinc a en Marc a menys d'un minut, en Victor m'ha tret 7 i en Raúl 12 (per ser una pujada de 8km trobo que està prou bé).

Primera rampa de Peranera....

A mig Peranera... el terreny és insufrible!

En aquest moment devem portar vora els 2000m de desnivell i una porrada de kilometres, les cames les tinc bé, el cap també sembla al seu puesto i m'estic alimentant suau però constanment (fruits secs, alguna barreta i golosines amb gel, a la camel sempre 1l/1.25l d'aigua i al botellin 0,5l més amb una pastilla d'isostar)... L'únic que em preocupa (i m'agobia) és que anem malament de temps (anem al límit del tall de 14h). Després d'una petita aturada, reprenem marxa, arribem a Sas i pugem fàcilment el Coll de Sas (en Marc té algun problemilla puntual però deseguida es recupera i ens atrapa fàcilment). De Sas a les Esglèsies una baixada meravellosa que ens serveix per recuperar temps... temps que després perdrem dinant.

A les Esglèsies hi ha un punt d'inflexió mental a la ruta, fins ara anàvem justos de temps però perdem 1 HORA per dinar!!! (demanem un bocata per menjar alguna cosa ràpida però ens donen un plat com Déu mana... el que en un altre moment agrairiem enormement, ens costa trigar molt en dinar, menjar en excés i refredar-nos)... amb preses (l'agobio del temps ja no ens abandonarà fins el final) marxem tan aviat acabem de dinar i encarem el Coll de l'Oli, amb la panxa plena i amb un sol de justicia. La pujada se'm fa durissima, cada glop que bec d'aigua em remou la panxa, però he de veure perquè el sol pica fort... a sobre el Coll de l'Oli és una pendent important (6km amb 500m+ més o menys) que acaba fent un bon troç carregant la bici de pujada i de baixada, perquè jo no sóc capaç de baixar bona part de la trialera de després del cim... total que perdem moltissim temps aquí (de les Esglèsies fins a Espui trigarem més de 2h30m). Un cop agafem la carretera per baixar a la Nacional que porta a Espui un nou contratemps, un ramat de vaques a la carretera no permet passar, els pastors no aconsegueixen que s'apartin fins 10 minuts més tard. Un cop superat l'escull seguim la ruta i pugem fins Espui per carretera amb les forces que comencen a estar molt mermades, tot i que aconsegueixo que el cap continui funcionant, mentre ell no falli les cames tiraran (apart de l'alimentació, he pres anti-inflamatori pels genolls i està funcionant prou bé, els compressors també ajuden als bessons).

Un dinar que pagarem car...

Raid pel Coll de l'Oli... inconfusible!

A veure qui té nassos de pasar...

Finalment arribem a Espui, són les 18.30h al peu del Triador (12km amb 950m de desnivell, el monstre de la Pedals). La idea és fer-ho en 2h a un ritme de 6km/h conservant el màxim possible perquè després queden 30km fins Espot i encara hem de creuar la Portella, amb 400m+ més). L'agobio del temps es fa palès, sabem que el pas del Triador a Portella té llengues de neu i que potser haurem de baixar per Llesui si no es pot passar, però és molt tard. Ens conjurem i comencem a pujar (primer en Raúl, en Victor al darrere, en Marc i jo junts). He de confessar que em trobo """relativament""" bé i vaig pujant, a ritme lent, però constant, el meu cap funciona i vaig enganyant-me, partint el triador en 2, un tram inicial de 7.5km i un altre de 4.5 (el que diu el roadbook), només penso en el primer tram, ja porto el 10%, el 25%, el 50%, venga només queda la meitat, ja m'apropo... cap al km 6 en Marc diu que camina una estona, li dic que intento tirar tot el que pugui i que l'espero adalt (no vull que creuem sols la part de la Portella), segueixo, arribo al km 7.5, passo al següent tram i la guerra psicologica canvia de tàctica, ara penso en tot el Triador, venga! només em queda un 40%, un 30%, un 20%... a un parell de km del cim veig en Raúl i una mica més adalt a en Victor que l'ha passat, m'animo, no vaig malament, poc a poc m'apropo a en Raúl i m'animo, quan queda 1km pel cim segons el contakilometres penso que ja arribo al final perquè la muntanya m'enganya, quan veig que en Victor continua pujant, em cau tot a terra, aixecat! només queda 1km... venga! una mica més i ja hi som! Triador! we win! Al final he pujat en 1h44m (2m caminant), més de 10 minuts menys que l'any passat fent la Gran Pedals tenint en compte el tute que portem avui! em deixo caure de la bici i m'assec amb en Raúl (1m menys) i en Victor (7-8m menys), menjo una mica i bec la poca aigua que em queda... buf! que no estamos tan mal! Les cames estan tocades però moralment em veig capaç de continuar, sino fós que són quasi les 20.30h, es comença a fer fosc i uns nois que fan la Transpirenaica ens avisen que el pas està força complicat perquè hi ha llengues de neu i gel grans al mig del camí, s'ha de creuar a peu i amb molt de compte... mentre esperem en Marc parlem de que fer, no ho veiem clar i el fred fa mella. Arriba en Marc, tampoc ho veu clar, decidim no arriscar. Intentar creuar cansats, amb presses, fent-se fosc i amb les llengues de neu que traben el camí el fan massa perillós per arriscar. A més la part més dura i important està feta (4600m+ i 120km fins aquí), fins Espot són 30km i 400m+... decidim girar cua i anar a Espui a dormir, baixem amb els sentiments contrariats (tornar a Espui significa no fer la segona etapa a l'endemà perquè no ens dona temps a fer una etapa de 100km amb el Triador, de nou, al mig i marxar de Vielha a Barcelona en una hora raonable)...

A mig Triador... la vista és espectacular i això no para de pujar!

Tot i que podria dir "Que no estamos tan mal!", va ser el setè o vuité intent de sortir mig decent al Triador :)

Ara si! el Coll del Triador (i el que es veu és en Raúl coronant)

La nit serveix de reflexió, la primera opció personal és la retirada de l'Or. Personalment no veig assolible el temps de tall (contant l'hora perduda per dinar, em trigat una mica més de 13h fins el cim del Triador, si descomptem les perdues de temps, podrien ser 12h mínim, un parell d'hores més per arribar a Espot fan les 14h del tall clavades, qualsevol mínim contratemps et fa estar fora)... Diumenge el meu pensament és el mateix però l'ànim dels aManijas i el fet que fisica i mentalment m'he vist raonablement bé (excepte el meu ja tradicional pajaron mental del km.50), em fan començar a replantejar-m'ho... una trucada a l'Anna m'acaba de convencer a intentar-ho: "Si no ho proves, no sabràs mai si ets capaç d'aconseguir-ho...".

Conclusió: El dia 26 de Juny estaré, i estarem, a la sortida, personalment crec que estic molt ajustat al temps de tall, si tinc un bon dia i no tinc cap problema mecànic puc arribar justet, justet a Espot, a partir d'allà arribaria a Vielha ni que sigui caminant :)... si no arribo al tall, cap a la Plata que prou dura és també (de fet era l'objectiu inicial de l'any).

Vista, suerte y al toro!

Marc N

Stage Pedals By Raúl

2010-06-08T22:27:00.008+02:00

El finde pasado parte de los amanijas que vamos a ir a la non-stop nos dirigimos a Vielha para hacer un simulacro de la carrera (solo faltó Cesc). La idea era hacer Pedals en su versión Plata, es decir Vielha-Espot el sábado y Espot-Vielha el domingo. Al final nos tuvimos que contentar con un Vielha-Triador-Torre de Cabdella que tampoco está mal.

El finde empezó el viernes, al salir del curro todo el mundo rápido a coger los bártulos para sobre las 16.30 ya salíamos de Barcelona.

En el viaje como único incidente a reseñar es que la rueda de la bici de Marc se le salió el cierre y por momentos hubo un poco de nervios de no encontrar el muelle, pero vamos que la cosa no pasó a mayores y el muelle se encontró sin problemas.

Llegada a Vielha sin problemas, y para el hotel Aran, magnífico hotel con mejores personas aún (como en todos los sitios donde hemos parado en la zona en las 3 veces, menos el hotel Montseny de Espui que rompen la regla). Buena cena y ningún problema a desayunar a las 6h.

Yo no me acuesto muy convencido de que las 6h sea buena hora de cenar...y durante la noche en un momento de desvelo no me salían las cuentas, deberíamos habernos levantado antes y dejado todo preparado si queríamos desayunar a las 6h. Al levantarnos lo comento, con la típica risas de Marc, pero que por desgracia al final el tiempo me daría la razón, empezamos muy tarde.

Al final empezamos a pedalear sobre las 7h15. Primeras rampas en la salida de Vielha brutales, porcentajes sobre el 20% en cemento bacheado, genial para entrar en calor...Al cabo de unos 4-5km la pista llega a la carretera y de ahí al túnel un par de kilómetros más.

En el túnel nos paran llamándonos por megafonía y que esperáramos a la patrulla (llevaba un par de días temiéndome que no nos dejaran pasar...). Al principio parece que no nos van a dejar pasar ya que nos exigen chaleco reflectante, pero el de la patrulla se comporta como un campeón y nos cierra un carril para nosotros solos, y así podemos pasar. Muchas gracias!!!!

Esperando a la patrulla

Aviso de ciclistas al tunel xD

La verdad que el túnel se hace largo, unos 25 minutos, siempre picando hacia arriba y en una recta monótona, pero vamos haciendo.

Una vez pasado el túnel empieza la ruta que ya conocemos, y en tramos más o menos técnicos discurre la ruta, casi siempre picando hacia abajo hasta llegar al pueblo de Vilaller, donde empieza lo duro duro de la ruta.

Segundo puerto del día, col de serreres, unos 4km bastante duros, pero al ser de los primeros y de los más cortos se hace bien. Al acabar nos enfrentamos a la nueva "idea genial" de pedals para este año, en vez de bajar por pista nos meten en un camino de unos 4km picando hacia arriba, mínimamente (por no decir nada) ciclables, en los que vas más tiempo con la bici al hombro que montado en ella. Y para acabar la gracia un par de kilómetros cruzando la carretera en tramos cortos, que empiezan por escaleras peligrosas y acaban en escaleras muy peligrosas en la mayoría de los casos. Vamos 7km para desmoralizar a la gente, que la media de velocidad baje y el estrés suba.

Una vez acabada la "gracia" por carretera el puerto de Irgo, fácil (comparado con el resto de puertos claro), bajada rápida hasta Gotarta donde paramos a reponer líquidos.

Subida a Irgo

Reponiendo agua en Gotarta

Pasado Gotarta la bajada sigue por pista hasta Raons, donde cogemos la carretera que nos lleva al inicio del puerto de Peranera (más o menos). Junto con el Triador el más duro por distancia y desnivel, ya que son unos 8km al 8,5% más o menos. Encima a partir del km3 y hasta el final pista con piedras sueltas, donde en muchas ocasiones hay que estar más preocupado de no caerse que de avanzar.

Coll de Peranera

Clavadito al Soplao

En este puerto parte del grupo comandaría su particular calvario, Marc Nogué como siempre a su ritmo se deja ir al principio para subir cómodo, Marc Sells tampoco puede seguirnos a Victor y a mi y se queda en solitario en los primeros kilómetros, y poco después también se queda Victor por detrás (llevaba la rueda trasera frenada todo el puerto, para no quedarse!!!). La verdad que en este puerto yo me encontré genial, sin duda el mejor momento del día.

Una vez coronado, reagrupamiento y bajada hacia Les Esglesies (con el coll de Sas de por medio no excesivamente duro pero que a Marc Sells se le hizo eterno con síntomas de pájara)

En Les Esglesies la idea era parar y comer un bocadillo, poco rato, pero al final no se como pasó pero acabamos parando 1 hora, que a mi me sentó como un tiro.

Parada a comer

Cuando volvimos a arrancar ya vi que no iba ni la mitad de bien que antes, esperaba que con el paso de los kilómetros me fuera reencontrando pero todo lo contrario. Y es que el recorrido no era propicio. Subir el coll d'oli a las 16h de la tarde, con todo el calor y la barriga llena es una de las peores sensaciones que he sufrido en la bici, que infierno. Luego 2 o 3 kilómetros andando con la bici al hombre para poder pasar el tramo no ciclable del puerto. Menudo coctel para sentar bases para la futura pájara que me esperaba.

Coll d'oli

Una vez pasado el coll d'oli, bajada rápida por carretera (como se agradece!!!) pero con nuestra suerte, hasta aquí perdemos tiempo!!!! un rebaño de vacas nos impide el paso durante unos 5 minutejos, no era nuestro día!!

Incidente con las vacas

Cuando acaba la bajada, sigue la carretera hasta Espui, esta vez picando ligeramente hacia arriba, hasta el inicio del triador, aquí ya vi que no iba, me costaba horrores seguir la rueda de Victor y me empezaba a notar vacío y con frío.

Parada antes del Triador

En el inicio de del puerto del triador, paramos a tomar unos geles y ya veo que estoy tiritando, mala señal, muy mal. Aún así intento tirar hacia arriba y rápido me quedo solo ya que Victor se queda retrasado intentando ponerse el Ipad(que al final no consiguió que funcionara).

El primer par de kilómetros no consigo encontrar el ritmo, pero poco a poco entro en calor y del 2 al km 6 más o menos vuelvo a reencontrarme con las buenas sensaciones. A partir de ahí pajarón del bueno, cada vez con más frio en el cuerpo, más sensación de vacío y el estómago y la mente que se niegan a tragar más geles. Sobre el km 7 el Victor me alcanza y me pasa y se va. Al principio le mantengo la distancia pero a 4km del final me quedo sin agua (es la putada de la camel bag, no puedes ver cuanto te queda para racionalizar la bebida!!) y el martirio ya toma tintes de pesadilla. 4km al ritmo que iba en ese momento eran unos 40 minutos, subiendo y sin agua!! Tiritando a más no poder, y con sensación de estar a punto de desmayarme en varias ocasiones. La verdad no entiendo como pude llegar arriba y no muy lejos de Victor (unos 2-3 minutos).

Raúl Coronando el Triador

Al poco de llegar, llega también Marc Nogué y ya les digo que como me quede en el pico con el frío y viento que hacia me pilla un chungazo. Me dice Victor de seguir, pero no lo veo claro y esperamos a Marc. Para cuando llega, yo ya estoy al borde del colapso, y si a eso le sumas que ya eran pasadas las 20h y quedaban 30km a Espot, que el paso de la Portella había que tener cuidado por la nieve y el hielo...vamos que decidimos bajar el triador para dormir en Espui.

Un infierno de bajada, donde me tengo que parar varias veces, y hasta no quitarme el maillot sudado (anda que somos listos, en vez de pensarlo de primeras...) no empiezo a ver la luz al final del túnel.

En Espui el tío del hotel nos dice que no hay sitio (un hotel enorme, que debe tener sitio para al menos 50 personas y que en el comedor solo había 10...en fin, sin comentarios) Nos toca tirar por carretera hasta la Torre de Cabdella, por suerte todo de bajada. Aquí si se comportan genial, y podemos cenar, ducharnos y descansar!!!

Viendo el panorama y que el día siguiente se levanta con lluvias, decidimos pillar un taxi para Vielha y abortar la salida.

Al principio la verdad que todos pensábamos borrarnos de la non-stop, pero con el paso de las horas estilo made in amanija lo veíamos más claro que nunca que íbamos.

Sinceramente, veo factible llegar al corte de Espot, y a partir de ahí ya ir tirando sin estrés de tiempo. Así que intentaremos la Pedals Oro!!!

By Raúl

Los 10000 del Soplao (BTT)

2010-05-24T21:43:00.006+02:00

L'aventura comença un divendres normal i corrent quan la ciutat es desperta per anar a treballar... carregat amb la motxila plena, em dirigeixo per la diagonal cap a la llar del Berguedà Team. Allà, després dels primers comentaris del repte que estem apunt d'afrontar, carreguem les bicicletes a la furgoneta d'en Sergio i sortim direcció cap a Cantabria. Durant el viatge moltes conversacions de com anirà, molts nervis (almenys jo), musiqueta ¿variada? (pam-pam americano rules!) i un susto quan el cotxe d'en Marc decideix soltar lastre i perdem el tap de l'oli (suposo que tant sentir a parlar de bicis sub-10, el cotxe vol el seu protagonisme també)... després de donar voltes per Calahorra (La Rioja) buscant un tap de l'oli pel cotxe en concret, el trobem i podem continuar la ruta (increible la sort que varem tenir en trobar-lo allà al mig!).

Els representants d'aManija

Una bona caravana després i molt cansats arribem finalment a Cabezón de la Sal on realment comencem a sentir l'esperit d'aquesta increible cursa... ambientazo per recollir dorsals! Ens hi estem una estona i anem a sopar i dormir, que dissabte a les 5.30 (si, si, 5.30) toca diana!

Primer tastet de l'ambientazo, ja en la recollida de dorsals.

Dissabte ens aixequem (amb la mateixa mandra que sempre), esmorzem, trastos i cap a la cursa! ens costa aparcar i perdem una mica de temps preparant les bicis, total que arribem a la sortida 15 minuts abans per descobrir que entre més de 3000 ciclistes, estarem dels 200 / 300 últims... mal rollo!

8.00, se sent el chupinazo que dona la sortida (des d'on erem no se sent el Highway to Hell d'AC/DC), nervis a tope (120 ppm estant parat), 15 minuts després ens podem moure, comença l'infern!

Els primers kilometres són molt suaus, plens de gent animant, mentre intentem mantenir-nos en grup (en Victor, en Marc i jo, perquè en Sergio i n'Edu ja han marxat "a cuchillo"). Aconseguim avançar a bastanta gent sense perdre'ns durant els primers 10 kilometres (plans i de pujada suau), però a partir del km 10 comença una suau baixada d'uns 5 km on perdo el contacte amb en Marc i en Victor (massa gent pel mig)... confio en poder atrapar-los en el primer avituallament, la idea és intentar seguir-los en grup el major temps possible. Cap al km 20 (després del port de San Antonio, curt però intens) apareix el primer avituallament (Caviedes) on entre la marabunta de ciclistes no localitzo en Marc/Victor. Em resigno a que ja els he perdut per la resta de la cursa, el dia serà molt llarg, agafo un parell de platans, un aquarius (el primer dels 8 o 10 que em vaig fotre) i segueixo... pregunto a un ciclista de la zona si ja ha fet la prova i xerrem una estona mentre ens apropem al principi de la pujada del Soplao on realment comença l'infern.

La pujada del Soplao té un inici espectacular, un kilometre a una pendent brutal, que no puc fer montat. La gent que està mirant la prova anima un munt als que intenten pujar montats, brutal l'ambient, la gent no para d'animar, començo a notar que és l'esperit del Soplao i perquè realment és diferent aquesta cursa. Xino-xano, xerrant amb gent, aconsegueixo pujar fins a les coves del Soplao on la calor comença a passar factura, segon avituallament i segueixo per una baixada curta però bastant perillosa (on perdo el bidó i he de parar per recuperar-lo). Al final de la baixada, tram curt de carretera (on la gent s'amontega per seguir animant) per empalmar amb el següent port, el Monte Aa (curiós el nom), on ens esperen trams del 20% de desnivell! La calor m'està matant, però la gent no para d'animar i això ajuda.

Pujant aquest port, arriba un moment que en una curva rellisca la roda i he de posar el peu a terra per no caure, agafo aire (amb la calor i els nervis vaig alt de polsacions) i intento arrencar, amb la mala sort que patino i caic de costat! La gent m'anima perquè m'aixequi i fem broma, però he tingut la mala sort de caure sobre el meu desviador, l'he torçat o mogut, em comencen a saltar els pinyons alts de la bici i no puc donar dos pedalades seguides amb aquest desenvolupament... salten les alarmes! són els que més necessitaré!

Tot just al tercer intent de continuar amb la bici així passa el quad dels mecànics (hi ha uns quads de mecànics passant cada cert temps per arreglar averies, increible l'organització!). Crido al mecànic i ens ho mirem, m'ho intenta ajustar una mica però cau un altre noi al costat i es fa mal... l'atenció del mecànic deixar de ser la meva bici (normal), així que intento continuar... a partir d'aquí un calvari psicològic la resta del monte AA, no em funcionen els pinyons alts, per tant he d'anar amb el plat petit amb el tercer pinyó com a mínim en un port que té un 10% de mitja. Aconsegueixo coronar-lo completament fos i psicològicament molt cascat (amb la bici malament, sense contacte amb el grup, tenint en compte que encara hem queden els 3 grans ports i més de 100km, la primera opció és la retirada). Per suposat en aquest moment tinc clar que m'esborro de la Non-Stop...

Moment de crisis, tu i jo hem de parlar...

Faig el cor fort i em dic a mi mateix que aguanti fins el següent avituallament (66km) que tot és baixada i allà ja veuré. Continuo de baixada del Monte AA, atravesant pobles i camins on la gent no para d'animar (en aquest moment m'ajuda moltissim la calor de la gent). Arribo a l'avituallament del km.66, just abans del Moral, on decideixo parar una estona per veure que faig. Agafo entrepà, dues taronges, dos plàtans, aigua i els aquarius de rigor. M'asento a l'ombra, menjo tranquilament mirant-me la bici... que dimonis! porto un munt de temps esperant això i ara em retiraré? decideixo seguir fins que la bici o jo petem, no vé d'aqui. Amb el cor fort i la panxa plena, començo el Moral (12Km de port al 8-9% la seva majoria), la calor és brutal i no hi ha ni un arbre... veig els primers grups de bicis que giren cua i es retiren, però segueixo pujant fins que noto que alguna cosa no va bé, vaig fós (amb el desarrollo de la bici no m'estranya), pols alt i la panxa plena... veient el perill d'agafar un cop de calor, paro als 4km de port en una mínima ombra, només són 5 minuts però aconsegueixo normalitzar el cos... Per guanyar la batalla al meu cap decideixo treure la càmera de fotos, posar-me-la al maillot i provar de fer alguna foto de tant en tant, així trenco la rutina del meu cap. Recuperat, reinicio l'ascenció al Moral amb la sorpresa que canvia la dinàmica de la cursa fins el moment, atrapo en Marc! està pujant caminant un troç perquè se li han pujat els bessons i em diu que el Victor està a cinc minuts (Déu meu! els he tingut com a molt a 10 minuts tota l'estona! no vaig tant malament!). Li explico que tinc problemes al canvi i que vaig tirant per no tallar-me el ritme, que potser no el podria recuperar, quedem d'esperar-nos al següent avituallament. Cap al final del Moral comencem a creuar-nos als primers que inicien la tornada (Deu meu! ens treuen més de 60km de diferencia!).

Pujant el Moral per primer cop... en plena guerra psicologica contra el meu cap

Al final del Moral, inicio una baixada còmoda (que de tornada serà un port de 10km) fins a la carretera on, apart de tornar a sentir el calor de la gent, pujo fins a Barcena Mayor on hi ha l'avituallament del km.93, on hem quedat amb en Marc... arribo i en Victor em crida! només porta 10-15 minuts! L'acompanya en Sergio que em mira la bici i aconsegueix ajustar el canvi perquè no em saltin els dos pinyons grans (em salten ara els baixos però no els necesito :P)... aquest punt conjuntat que he recuperat el contacte amb els aManija, em fan canviar el xip, ara ja tinc clar que l'acabo si o si, no en tinc cap dubte. En aquest moment ja s'ha agrupat el Marc que va molt cascat, però entre el descans i que el metges de l'organització li donen algo per les rampes, aconseguim rearrancar els tres (en Sergio marxa una mica abans) i comencem el Coll de Fuentes (port de 16km suau al principi i matador al final). Anem piano-piano, perquè acabem de menjar i per agafar un ritme que ens pugi als tres, poc a poc ens anem trobant bé i la pendent suau inicial ajuda, la cosa canvia a meitat de port, desapareix el bosc, el pendent es converteix a una mitja de més del 8% i la temperatura supera els 30º... el silenci de la serp de ciclistes ho diu tot, tots amb la seva batalla particular per superar la prova en aquestes condicions (en el meu cas la tàctica és enganyar-me, calcular quan trigo si pujo a una mitja més baixa del real, com si anés a 6-7km/h, així arribo al final del port abans del que preveig i psicologicament m'autoenganyo!). Cap al final del port un petit salt d'aigua ens ajuda a continuar (remullada general) i poc a poc, aconseguim arribar al final del port de Fuentes, on la gent no para d'animar. Molt justets de força encarem un tram de 7-8Km per carretera amb un parell de ports més de 200m més o menys cadascun on, personalment, el calor de la gent m'ajuda a continuar mentre el meu cap vol plorar del cansament i del patiment acumulat.

Inici del Coll de Fuentes, els pocs arbres que ens trobarem...

Avituallament del kilometre 113, arribem molt justos de forces i personalment amb molt d'esquena, no sé perquè nassos he carregat la camelback si no usaré rés del que hi ha, però bueno, a aquestes que a en Marc li agafa la paranoia que no acabem a les 12 de la nit, quan són les 19h i queden 50km i només un port important!. Breu descans i encarem el camí cap a una baixada cap al peu del Moral molt ràpida però molt i molt perillosa (pista amb molts bonys i clots, on el Marc que va davant meu té algun susto), a mitja baixada, la pista es converteix en una carretera amb paelles enormes on, gràcies a Déu, anàvem amb pre-avís, perquè sino alguna curva la fem recta! al final de la baixada, troç de carretera suau fins al peu del Moral on fem l'últim avituallament important abans d'encarar l'últim port del dia, el Moral pel darrere. Justos de forces però molt més animats comencem l'escalada, mentalment em conjuro per no posar un peu a terra en tota la pujada, sé que em costaria recuperar el ritme... xino-xano, anem pujant els tres, patint però la calor comença a afluixar mínimament i la visió de la meta més aprop fa que la pujada es vagi superant poc a poc (adelantant a bastanta gent que va caminant). 10km de patiment després coronem el Moral, es dibuixen els primers somriures a les nostres cares, els primers signes de victòria... en Victor i jo xerrem una estona amb gent que està seguint la cursa mentre esperem que arribi en Marc que s'ha despenjat una mica (lo de la gent animant és increible, no em cansaré de repetir-ho com ells no es van cansar d'animar).

Últims metres de la segona pujada al Moral

Últim Aquarius del dia, i baixada elèctrica fins al peu del Moral on adelantem a molta gent anant a velocitats molt elevades, en alguns llocs el terreny és complicat (jo crec que les rodes van punxar més de 3 cops almenys... visca el tubeless!). Al peu del Moral només queden 10km suaus fins a la meta, comencem a felicitar-nos, mentre posem un ritme endimoniat cap a la meta (és increible quin és el limit del cos i quin és el limit de la ment... d'on van sortir aquelles forces?). Amb les últimes llums del dia encarem els 4 últims kilometres per carretera fent relleus amb un grup que se'ns enganxa al final, però afluixem a l'entrar a Cabezón de la Sal, volem arribar els tres junts en grup. Ho fem 13h, 165km i 4500m+ després de l'inici del repte, davant de més de 500 persones que no paren d'aplaudir i felicitar els ciclistes que van arribar com si haguessim guanyat el Tour, increible l'ambient, increible aquesta cursa.

We win! What's next?

La satisfació de superar el repte amb totes les dificultats que van apareixer, amb nota (no contàvem fer-ho en menys de 14h ni en el millor dels somnis), tenint en compte que més de 1000 persones es van retirar (1 de cada 3!) ens fa agafar confiança... s'obliden les pors, en cinc minuts ja estem parlant de Non-Stop, així som els aManija, som tant "burros" no podem saborejar aquest triomf, sense plantejar-nos la següent bestiessa que ho superi...

PD: un 10 d'Organització i l'ambient senzillament insuperable, és una prova inovidable, l'any que vé cal repetir-la! mereix la pena el tute de viatge.

Marc N.

¡¡¡FINISHER!!!

2010-05-16T21:50:00.005+02:00

Ya puedo dejar de correr!!!!

Estaba claro cual iba a ser mi primer pensamiento al llegar, pero aunque sabía que iba a sufrir no esperaba que tanto!!!! pero bueno vamos por partes no?

Las previsiones ya pintaban mal, daban mucho viento...encima eran previsiones toca cojones, porque daban viento solo el sábado, mientras que los días anteriores y posteriores nada...manda huevos. No sé si acertaron con el resto de días, pero con el sábado la clavaron...o se quedaron cortos.

Toque de diana a las 4.45 y pa arriba, mejor dicho abajo a desayunar, a coger fuerzas para lo que esperaba. Una vez ya con fuerzas con los bártulos hacia boxes, dios!!! como se mueven esas banderas y madre mía que rasca que hace!!! son las 6 de la mañana y empieza a amanecer, dejo rápido las cosas en boxes y me pongo el neopreno porque con el frío que hace no hay quien aguante.

Por fin a las 7h la salida, el agua no se nota especialmente fría...supongo que debido a que fuera hace más frío, y como todas las salidas (o casi todas) bastante traumática, en esta ocasión pocos golpes, pero las gafas fueron un martirio, hasta llegar a la primera boya era como si estuviera nadando sin ellas, me paraba a ponermelas otra vez pero nada, volvía a entrar agua. Por suerte a partir de la primera boya ya cumplieron (más o menos) su función y pude seguir nadando bastante bien. Creo que en cuanto a temas de orientación ha sido una de mis mejores nataciones, de vez en cuando miraba hacia las boyas y no tuve que variar la dirección practicamente en ninguna ocasión. Natación según lo planeado, sin estresarme, a ritmo, incluso diría que cómodo y sprintando un poco al final. Al salir ojeo el tiempo, veo 1h17' y aún más contento. Medio atontado del shock que supone salir del agua y ponerte a correr mientras te quitas las gafas y el neopreono veo a mi madre y a mi novia que estaban ahí animando en primera fila (besitus!!!).

Salida del agua

Transición sin prisas, es lo bueno de la larga distancia que las transiciones te las puedes tomar en plan relajado relajado, me quito el neopreno, me pongo el maillot, al principio pensaba también ponerme la chaqueta por el frío que podía pasar en la bici pero al salir del agua ya no parece hacer tanto frío y me contento con la maglia rosa, jeje.

Relajado, todavía no sabía lo que me esperaba en la bici

Ya listo salgo a por los 180 de bici, se dice pronto...pero en carretera nunca había hecho tanto...lo máximo 160 pero con el turó de l'home de por medio, así que como si lo fueran. Comienzo a pasar corredores, parece que el viento no sopla tan fuerte como pintaba...hasta que llego al kilómetro 10 y claro, me doy cuenta que es que lo llevaba a favor!!! Madre mía, solo coger la curva había que dejar el manillar de triatlón y coger la bici con fuerza porque en ese momento sentías como si te estuvieran sacudiendo la bici, mantenterse en pie ya era difícil y una vez encarada la bici avanzar un milagro, 5 kilómetros hasta el siguiente cruce en los que el cuenta apenas se acerca a los 20 kilómetros hora. Sencillamente frustrante sentir que vas a tope, que es totalmente llano y que no puedes subir de esa velocidad...

Se nota que en el pueblo no hacía tanto viento...

...y lo peor es que el viento fue a más, cada vuelta era peor y encima cada vuelta con menos moral y menos fuerza. Así hasta la última vuelta que a falta de los últimos 10km (todos con viento en contra) en que noto los síntomas de la pájara, ya no solo no voy (en ese momento voy a 12km/h!!!! pero no es que yo vaya excesivamente mal, que los de delante se mantienen más o menos a distancia!!!) sino que además me noto vacío, me echo bronca porque noto que he comido poco y rápido tiro de un chupitazo de miel, que no hace que vaya más rápido pero al menos las sensaciones ya no son de ir vacío por dentro. El resto de de la vuelta voy tranquilo sin forzar (decirlo de forma realista seria decir que iba resignado a no poder ir más rápido xD).

Mi padre preparándose para darme un plátano

Esos últimos 10 kilómetros de bici fueron un auténtico martirio, saber que te quedan solo 10km llanos y que vas a tardar 40 minutos en hacerlos...y que al dejar la bici tienes que hacer una maratón (ojo, no correr, sino hacer...porque lo de correr es otra cosa...) Sinceramente en ese momento buscaba en mi interior fuerzas para siquiera empezarla y no las encontraba.

Llego a boxes, mis padres, mi novia, mi hermana y mi cuñado animando y quieras que no, entre el placer de olvidarte del viento y los ánimos que uno se agarra a lo que sea y después otra larga transición a por la maratona!!!

Mi niña en la meta, pero a mi todavia me quedaba mucho para llegar!!

Empiezo trotando, con sorpresa noto que aún teniendo las piernas totalmente rígidas, veo que puedo correr con un mínimo de decencia (algo es algo). La primera vuelta voy tirando pero sin referencias lo que hace difícil hacerse una idea de que ritmo llevo, por fin la acabo y veo que en 41'. Bien, me digo, algo mejor incluso de 6' el km. A partir de ahí todas las vueltas muy similares, a cada poco me doy un merecido descanso y ando durante un rato, a veces 30 segundos, a veces 1 minuto, así voy engañando al cuerpo, me digo venga va, hasta el avituallamiento corriendo y luego andamos un minuto. Venga va, 5 minutos corriendo y 1 andando. Venga va en la subida al pueblo podemos dejar de correr y andar un poco. Vamos ánimo, un poquito más y llegamos al avituallamiento a comer algo. Como si fuera dos personas, la mente convenciendo al cuerpo para que seguir avanzando.

Sufriendo

Llegando ya la última vuelta quizá el mejor autoengaño de todos, venga va ya tenemos la última pulsera (te daban una goma de pelo por cada vuelta), ya está hecho, solo falta acabarla y llegar...y dejar de correr. Solo pensar eso me entran unas ganas de llorar brutales, solo quiero dejar de correr, poder parar...simplemente eso, al final todo se reduce a eso, quiero parar.

Y en esta vida todo llega, las cosas que deseas también, y por fin llego a meta, destrozado, con fuerzas solo para abrazar (mejor dicho caerme encima) de Jes mientras se me caen las lágrimas que a no quiero, ni puedo, evitar soltar. La sensación de libertad es increíble, llena hasta el último rincón del alma, recojo la medalla y la camiseta de finisher con más lágrimas, FINISHER!!! lo he conseguido!!!

Llegada a la meta

La liberación mental es grande, pero la del cuerpo es brutal, comienzo a tiritar del frío que de pronto siento, por suerte a poco que me abrigo parece pasar y poco a poco me voy recuperando para comenzar a pensar realmente lo que he conseguido, ha sido un día infernal, una prueba infernal, pero he vencido!!!

Posando con la medalla

Al final 12h57'03" de sufrimiento, pero 12h57'03" de felicidad!!

Agradecer con toda mi alma a mis supporters, que se pegaron la paliza de ir hasta l'Ampolla y de soportar estoicamente todo el día allí viéndome pasar cada cierto tiempo para animarme con todas las fuerzas. Sin vosotros no creo que hubiera llegado!!! Gracias!!

Jes, mi madre y mi hermana, Gracias por el apoyo!!!

By Raúl

Previa Ironcat

2010-05-13T20:10:00.003+02:00

L'ampolla, ojalá esté el mar como aquí!!

Ya llegó el primer gran objetivo del año, nada menos que un Ironman!!!

El 15 de mayo hará justo 2 años que me apunté a la piscina, cansado del fútbol y ante la propuesta de Rafa de hacer un triatlón (que él no se apuntó al final!!!) y como siempre me había llamado la atención pues empecé a nadar.

El primer día nade 825 metros, pero no seguidos y tardé 22 minutos, no hice 300 metros seguidos hasta 3 semanas después y tardé 7'08"...

En aquella época tampoco tenia ni btt (al menos una que sea digna de llamarse btt) ni bici de carretera, la btt cayó rápido para poder salir con Marc e Ivan, y una bici de carretera más vieja que yo probablemente también conseguí para la prueba a la que me apunté, un triatlón supersprint(350,10km y 2,5km).

Desde entonces han pasado dos años, en los que han caído dos triatlones B, pedals de foc, gran pedals, he llegado a nadar 5400m en el mar, 2 maratonas, carros de foc...y ahora a por el Ironman!!!

El objetivo está muy claro, ser Finisher pero como siempre la cabeza piensa en tiempos y ritmos posibles, haga el tiempo que haga si acabo estaré contento...si acabo con un tiempo decente ya será la ostia jeje

Al agua saldré a no cansarme mucho, la natación, en proporción, apenas es un 10% de todo el ironman, así que no me preocupa hacer 5 minutos o 5 minutos menos. Calculo que puedo tardar 1h20, aunque si dan viento y el mar está bastante movido quizá tarde más...

La bici sin duda será la parte en la que la cabeza tendrá que intentar ser la dueña de la situación, he de intentar no forzar demasiado, calculo que un ritmo de unos 28-29km/h es un buen ritmo para acabar "cómodo" los 180km, así que la idea es bajarse a correr con 8 horas...

...a correr, probablemente sea un decir, porque la incógnita de cuanto podré correr está ahí...mi esperanza es al menos poder correr la primera media maratón, pero ya voy mentalizado que si hay que andar se anda...ya habrá más ironmans para pensar en tiempos, el primero es para acabarlo!!

En total calculo que puedo estar sobre las 13 horas...que se dice pronto, más de medio día sufriendo como un perro!!!! eso si, el momento de la llegada seguro que vale ese sufrimiento y más!!!

Después de buena parte de la semana dando lluvia parece que tendremos suerte y el sol hará acto de presencia, eso si de lo que parece que no me voy a librar es de la batalla contra el viento :(

El domingo espero tener fuerzas para hacer crónica!!!

By Raúl

Marató dels Monegros BTT

2010-05-03T21:17:00.008+02:00

Pròleg:

pipipipip! pipipip! pipipip! buffff... dos quarts de set del matí, d'un dissabte!! bufff, quina mandra, cada cap de setmana igual!!! grrrr... perquè no m'he aficionat a la petanca? weno, venga aixequem-nos!

Dutxa ràpida, esmorzar sense gana, recollir els trastets i cap a baix (quina sort que em venen a buscar! Edu, gracias tio!). Ens trobem amb n'Edu i agafem la diagonal cap al Bruc, on hem quedat amb la resta. Primers comentaris de com veiem la carrera.

Ens trobem al Bruc amb tot el grup (alguns amb "dubtosa" excusa per arribar tard) i marxem cap a Sarinyena! Pel camí molts comentaris sobre com veiem la cursa, de com afrontar-la, però sobretot molts riures. Xino-xano ens plantem a Sarinyena, no son ni dos quarts d'onze, tenim temps de sobres. Recollim dorsals, anem a esmorzar en una terraseta (alguns en plan campeón, campeón), arriba en Francesc (ve de Girona, sol, quin mèrit!).

Esmorzant...

A les 12h aprox, anem a fer un tupper party de pasta, comencem a canviar-nos (amb alguna exhibició inclosa) i montem màquines... a les 13h ja estem quasi llestos, falta una hora encara, però ja hi ha un grup bastant gran de gent esperant a la sortida. Sobre les 13.30h anem cap a la línia de sortida, total per esperar al cotxe ho fem a la sortida i així ens estalviem molta cua. L'ambient és increible, tenim una eternitat de gent davant, molta més enrera i no para d'arribar gent, això serà brutal!

Foto de Família

Mentre van passant els minuts, vaig repassant objectius: intentar que el ritme rodant, sense contar parades, s'apropi als 20km/h, espero uns 18 - 19. La meva idea és intentar anar el més aprop possible del trident (Victor - Marc - Cesc) al principi i després afluixar per anar al meu ritme. És una incognita en Francesc perquè està acostumat a carretera i seria normal que marxés com una bala, n'Ivan i n'Edu suposo que faran la seva guerra particular.

Vista dels que teníem davant...

Vista dels que teníem darrere....

Carrera:

13.55h: es dona la sortida... els primers 500m són per dins de Sarinyena, per carretera ample, però ja es veu que els primers kilòmetres seràn agobiants, molta gent i molts intentant avançar posicions per no quedar massa enrera. A la que es surt del poble la carretera es converteix en un camí no massa ample (4 bicis molt justes en paral·lel), se'm coloca gent enmig del trident i ja els perdo definitivament (no els he durat ni 2km! :S), apegat enrera tinc en Francesc, la resta no els puc veure, es deuen haver quedat darrera... Els primers 5 - 10 kilometres se'm fan bastant agobiants i estressants (has d'anar cridant "derecha" / "izquierda" / "por el medio" per avisar per on vols avançar mentre els de darrera et volen fer el mateix). Les polsacions altes, suposo que per l'agobio i per la sortida "de 0 a 100" que acabem de fer. El terreny és un fals pla que va baixant i el ritme és alt (30 - 35km/h, el trident a 40 - 42! igual els segueixo!), poc a poc es va estirant el grup i es fa més ciclable (i el camí es fa més ample) però apareix el primer enemic, la pols! hi ha trams on no es pot veure el terra per la pols que aixequen les bicis, però per sort no són tampoc tan habituals com esperava.

Poc després en Francesc em passa i veient que porta un ritme més alt, li dic que vagi al seu ritme, no em veig en condicions d'intentar apretar més, ja vaig prou fort. Cap al kilometre 20km comença una pujada llarga (5-7km aprox) no massa dura però que dona una vistes espectaculars de la prova (es pot veure com ve la gent de darrera, com una serp gegant, impressionant!). Pujo a bon ritme però no gens còmode per les polsacions i perquè l'esquena em fa una mica de mal (la setmana passada vaig tenir una caiguda tonta i la tinc resentida). Poc després de la pujada, un pla bastant ràpid fins el primer avituallament... em senta de perles, paro no més de dos minuts però és suficient per normalitzar polsacions i tornar-me a trobar bé.

La segona part (del kilometre 31 al 57) és un pla de nou amb baixada (algun repetxon petit), després de l'avituallament em sento brutalment bé i surto a tota màquina, adelanto a molta gent i els pocs que em passen no s'escapen... passo el kilometre 50 en 2h 10m, osti! porto una mitja de quasi 25km/h, és brutal!!! sé que la baixaré perquè la segona meitat de la prova és pujada i pla pujant, però em puja la moral perquè tot i no sortir massa bé, vaig molt bé de temps. En aquest tram el que veig és molta gent canviant càmeres... visca el Tubeless!

El segon avituallament és a sota el pont de l'autopista (pràcticament on hi ha el meridià de Greenwich), arribo amb la intenció de no parar, però deicideixo fer-ho perquè estic fart de l'isostar i vull aigua normal... total, aprofito per veure aigua, aquarius, sindria, platan, taronja, coca... només faltava el café, copa i puro!

Surto de nou cap al tercer tram, una pujada continua d'uns 20 km, no massa dura però amb vent en contra, a velocitat "no precisament de passeig" es fa pessada... al principi noto molt el vent i no aconsegueixo enganxar-me a cap grupet, ans al contrari! una noia se'm posa a roda i la tinc darrere sense que em rellevi!!! total, que quan finalment em fa el relleu, a la pobre se li trenca la cadena... ups! :S (per sort, després al sortir d'un control veig que ella arriba, o sigui que podrà acabar sense problemes). Sobre el kilometre 70 una sorpresa, em trobo en Francesc que m'atrapa... ¿?¿?¿? tio, no estaves davant? es veu que porta un ritme una mica més alt que el meu que després perd fotent-se fart als avituallaments XD... fem uns pocs kilometres junts comentant com va la cursa i poc després el seu ritme fa que se'n vagi una mica. Cap al final del tram noto que la cadena està molt seca i, una mica acollonit pel que li ha passat a la noia abans, paro un minut i engraso la cadena, perdo en Francesc definitivament.

Al final de la pujada llarga, ve una forta rampa de baixada que es torna una mica perillosa perquè el vent pica fort i és fàcil que la bici ho noti, tot i això arribo sense massa problemes a l'avituallament del kilometre 80 aprox. (he passat el km.80 en 3h40m), trobo en Francesc que encara està jalant XD... aprofitem per fer una foto (la única de la carrera, en volia fer alguna més però amb el ritme de carrera que portàvem ni m'ho vaig plantejar al final). Sortim cap al tram quart, on el vent es farà el principal enemic. La ruta ja es converteix fins el final en un fals pla pujant, no massa forta de pendent, però entre el vent i el ritmazo (>20km/h) es fa dureta... el pitjor tram per mi, és una recta d'uns 5km que faig amb fort vent en contra, amb molta pols i sense possibilitat d'enganxar-me al grup de davant, a sobre, els camps de sembrat dels voltants els estan regant i els espersors dutxen als ciclistes (rollo Barça - Inter, però nosaltres no estaven tant contents com els italians :P). Ah! per cert! en Francesc s'ha tornat a marxar, però ara no el perdo de vista, el tinc uns 30" pel davant tota l'estona.

Últim avituallament al kilometre 95, queden poc menys de 20km! no deixo que en Francesc mengi massa i sortim a un ritme molt alt, adelantem a molta gent que està fossa i la veritat és que fem tot el tram els dos junts molt bé, en Francesc em diu que està cansat però aguanta, jo em sento bé (sempre estic millor al final que al principi), no em noto malament les cames però si que em molesta l'esquena (influeix també tantes hores en la mateixa postura)... passem el kilometre 100 (4h50m), ens marquem objectiu sub 5-1/2 i apretem... al final aconseguim arribar a meta en 5h26m, pràcticament ens aturem abans de la meta perquè en Francesc afluixa intencionadament els últims metres i jo vull entrar els dos junts (hagués estat còmic que haguessim caigut XD).

Epíleg:

Tot just arribar trobem en Marc S, tot just acaba d'arribar (30" abans que nosaltres), ha tingut problemes de rampes i ha hagut de parar 20'... tot i això, on un altre s'hagués retirat, ell ha continuat, ha patit i ho ha acabat en molt bon temps, si senyor, un crack.

Després d'estirar anem a buscar en Victor i en Cesc, que ja estan menjant (5h03m en Victor i 5h09m en Cesc), comentem la jugada, mengem, bebem, riem.... poc després arriba n'Ivan (5h50m) un altre cop el mateix: comentem la jugada, mengem, bebem, riem... amb la panxa més plena, rentem les bicis mentre esperem que n'Edu arribi i ho fa, en plan estelar, una mica després (7h08m)... la seva cara de felicitat és brutal! és un crack, porta pocs mesos en BTT i ja ha superat això, felicitats nanu!

Comentant la jugada, menjant, bebent, rient...

Arribada de n'Edu!

Després d'una altre sessió de comentar la jugada, menjar, beure i riure, sobre les 22h abandonem Sarinyena per començar la tornada a Barcelona, mentre anem comentant l'aventura....

Objectius:

Objectiu més que acomplert, mitja de 21.7km/h en moviment (5h13m + marge sortida + parada a engrasar + avituallaments = 5h26m)... molt satisfet, tot i que els primers kilometres no m'han agradat gens. La sensació a les cames molt bona, cansat però no de forma exagerada... a veure el Soplao, allà si que patiré i acabar serà l'objectiu principal... i únic!
Organització:

Espectacular, les meves felicitacions, recollida de dorsals, avituallaments, senyalització, arribada, equipaments, tot, tot molt bé.

Next Stop:
Los 10.000 del Soplao (Cantabria - 22/05/2010)... El infierno cántabro... ja tinc por només de pensar-hi!

Marc N.

Perfilando objetivos

2010-04-27T22:23:00.003+02:00

Bueno, ya están las fechas de los dos últimos objetivos de la temporada, y también borramos uno...

El que se cae de la lista es las 24hores de montjuic, ya era el más dudoso de la primera lista y al cambiar de fechas ya lo descarto para esta temporada, otro año será!!

Y los que por fin se han conocido las fechas oficiales(en principio) son de las travesias en mar abierto, muchas ganas este año de hacerlas, a ver si el tiempo lo permite!!!

resumiendo:

Maratón de Barcelona --> Finisher!!!

Triatló B de Banyoles --> Finisher!!!

15 de mayo --> Ironcat

26 de junio --> Pedals de foc non-stop (220km btt/6000m desnivel en menos de 24 horas)

28 de agosto --> Carros de foc (aprox 65km en alta montaña, 9000m desnivel(positivo+negativo) en menos de 24 horas)

4 de septiembre --> Cap de creus-cadaqués (6,5km en mar abierto)

2 de octubre --> Garraf-Sitges (10km en mar abierto)

recorrido garraf-sitges

La última es también la última que se ha incorporado, no me había planteado para este año hacer una travesía tan larga, pero al verla no me he podido resistir y el prepararla me servirá para quizás el año que viene intentar la travesía de la bocaina(Lanzarote-Fuerteventura)

By Raúl

Subidón de moral

2010-04-25T16:30:00.006+02:00

Grandisimo día el que me ha salido!!! muy pero que muy contento ^^, ufff...vaya subidón de cara al Ironcat, aún acabaré y todo xDDD

Empezamos por el principio, y el principio es un señor madrugón, a las 5 en pie...despierto 1 minuto antes de que sonara el despertador xD, el reloj interno no falla cuando quiere. Desayuno copioso de cereales y con los bártulos al coche.

Llegamos (mis padres han venido a hacer de supporters :) ) a las 7.15h más o menos, sacamos la bici, la volvemos a montar y con los trastos para boxes, al llegar escuchamos por megafonía que la natación pasaría de ser de 2200m a 1500m (en teoria por la temperatura del agua y la temperatura ambiente...para mi una decisión a cuenta de nada, no he notado el agua más fría que en septiembre pasado (si me apuras incluso más caliente) y estoy seguro que ha hecho muchísima más calor que en septiembre pasado, pero bueno tampoco nos vamos a quejar si quitan metros de la disciplina en la que pierdo más tiempo xD)

En línea de salida

Luchando con el neopreno

Desde boxes había que andar algo más de 1km hasta la salida de la natación, así que descalzo y con el neopreno en a bolsa hasta la salida. Una vez allí nos vestimos con el traje de batalla y a esperar que comenzara, probablemente sea la vez que mejor me he puesto el neopreno, curioso si tenemos en cuenta que hace 7 meses que no lo usaba...

Listo para salir

Salida de la natación y como era de esperar con tanta gente, golpes, más golpes y más golpes, hasta pasado unos 5 minutos no he podido nadar algo cómodo...y digo algo porque hasta el último metro de la natación he ido siempre con gente alrededor (novedad!!! no debo haber regalado metros como siempre!!!) y quieras que no algún golpe te vas llevando.

Demasiada gente!!

La natación, si exceptuamos la agonía de la salida muy bien, cómodo en todo momento, disfrutando incluso...y al salir del agua y ver en el reloj 26'51" ya ha sido el primer alegrón del día, además viendo el tiempo de los primeros y que ambos son unos cracks en la natación (Pontano a la postre vencedor de la prueba es profesional en el circuito Ironman, y ha llegado a ser el primero en salir del agua en el Ironman de Hawaii...) parece que estaba bien medido, con lo que he hecho una natación a todas luces increíble para mi!!! hay que seguir nadando!!!

Buena transición, en cuanto que no me he estresado demasiado, en neopreno ha salido "fácil" y no me he olvidado de nada, 3'34".

Segundo plato, la bici...si el año pasado disfruté, este ha sido brutal, si el año pasado gané 39 posiciones en este sector, este año he ganado 120!!.

El circuito es un constante sube/baja, lo que se llama toboganes, bajando y llaneando acoplado me he sentido genial, tirando de desarrollo, y adelantando constantemente gente, en las subidas no ha sido todo tan bonito, en parte porque aprovechaba para relajar las piernas un poco (en todo momento he intentando no cebarme en las subidas, y subir tranquilo, y apretar en llano...ya sé que es contrario a la filosofía aManija...lo siento!!! jeje) y eso hacía que muchos a los que había adelantado me pasasen luego. Curiosa ha sido la 2ª vuelta que he hecho casi toda con el dorsal 490...en los llanos me iba, y en las subidas me alcanzaba...al final he aprovechado que acababa en llano/bajada para llegar primero...jeje (eso si, me ha adelantado corriendo!!!).

Primera vuelta en 1h01'26" (35,7km/h) en la segunda, como entra dentro de lo normal, no he podido ir tan rápido, notaba como me costaba mover el mismo desarrollo que la primera, pero también muy satisfecho del tiempo, dando el 100% hasta el último metro...1h04'53" (33,9km/h)

En total en la bici 2h06'19" (9'45" mejor que el año pasado y aquí si que ha sido el mismo circuito), muy contento de la evolución en la bici...en 73km solo he perdido 19' con el mejor!!

Transición en mi linea, 1'20", que tampoco está mal...

Y para postre el dolor en su grado más elevado, correr después de la bici...y con la incógnita de como responderían las piernas...y para empezar han respondido mal, al cabo de 2 o 3 minutos de salir he tenido que pararme un momento para estirar ya que los quadriceps amenazaban con darme rampas...he seguido tirando y hasta los 8-9' no se han puesto en orden los músculos para poder correr decentemente, en este tramo me han adelantado mucha gente (en total corriendo he perdido 53 posiciones :(!!! hay que entrenar más!!!) poco a poco he encontrado un ritmo aceptable, y parece que iba bastante bien...si exceptuamos algún que otro dolor de barriga que me ha ido acompañando en toda la parte de la carrera.

Final de la primera vuelta

Al acabar la primera vuelta miro el crono y 31'08" el crono, bien me digo, este es el ritmo que quiero llevar, ligeramente por debajo de 5' el km (cada vuelta era de unos 6,4 km). El principio de la 2ª vuelta, ha sido sin duda el peor de la carrera, por un momento he pensado que iba a tener que parar y continuar andando, la amenaza de rampa ya era constante y eso sumado a un fuerte dolor de barriga que me ha hecho sufrir mucho durante un par de kilómetros hasta que al final la pierna ha dicho basta y me ha dado un rampón brutal en el quadriceps derecho, buff que dolor, intento relajar la pierna sin sentarme pero es imposible y me tengo que estirar en el suelo para estirar, aquí me pasa mucha gente, la mayoría animando cosa que se agradece mucho!!.

Después de algo más de 1 minuto consigo volver a ponerme en pie y vuelta a la carga...pero sorpresa, parece que ahora las piernas si que van bien!!! a partir de la rampa he cogido ritmo de crucero y he comenzado a pasar gente, cada km. que pasaba me encontraba mejor, el pulso siempre controlado sobre los 165 y las piernas que poco a poco iban a más, moral por las nubes!! final de la segunda vuelta en 33'18", prácticamente el mismo ritmo que la primera si descontamos el tiempo perdido con la rampa!!!

Y la tercera vuelta...que diferencia al año pasado, si el año pasado me arrastré como alma en pena, en esta he ido crecido, adelantando gente, marcando mejores parciales que en las anteriores vueltas y llegando en 30'05" (4'42" el km!!).

Llegada

Así que después de todo, 4h12'39", para comparar con el año pasado habría que sumarle unos 18' de natación, con lo que daría 4h30'!!! 34 minutacos menos que el año pasado!!!!

Para hacerse una idea de la mejora, el año pasado hice un 40% más que el ganador mientras que este año he hecho un 24% más, la menor distancia relativa con el primero en un triatlón/duatlón :)!!!!!!!!!! Al final puesto 245 de 600 apuntados, 518 finishers!!

3 semanas para el Ironcat!!!! vamos!!!!!!!!!!!!!!!

By Raúl

Previa Banyoles

2010-04-22T23:30:00.003+02:00

Por fin vuelven los triatlones, como los echaba de menos!!!, y vuelven con el último de la temporada pasada.

Situaciones muy distintas, la temporada pasada llegaba muy castigado después de muchos meses, con gran pedals, carros de foc, marnaton...y con el único objetivo de acabar mi primer triatlón de larga distancia.

Este domingo voy a por el segundo, creo que en bastante mejor forma y aunque acabar siempre es el objetivo principal no me sentiría satisfecho si no pulverizara el tiempo del año pasado.

Por partes:

Natación: el año pasado hice 52'25", la verdad que no quedé nada satisfecho, creo que fueron más metros que los 2200 que indica la organización (más que nada por los tiempos de xavi llobet en un 1500 en tossa la semana anterior y luego el tiempo en banyoles...) pero aun así no quedé nada satisfecho (excepto en la travesía de les illes medes nunca he salido satisfecho de ninguna prueba de natación en aguas abiertas :(, espero que eso cambie). Hasta hace 1 mes o así no estaba nadando bien, pero este último mes he dado un salto en los tiempos de los entrenos que me hace ir con optimismo, si es el mismo circuito del año pasado me gustaría rondar los 46'.

Bici: El año pasado hice 2h16'04" a 32'2km/h, aquí si que quedé muy satisfecho y además disfruté como un enano ganando 39 posiciones (es lo que tiene salir tan atrás del agua), y confío en mejorar este año, me veo capaz de rodar a 35km/h, con lo que seria un tiempo de 2h05', espero que no llueva para poder ver realmente la evolución en bici en estos 7 meses.

Carrera a pie: 1h50'44" el año pasado, regular las dos primeras vueltas, mal muy mal la tercera, si creo que puedo mejorar en natación y bici aquí espero pulverizar el registro del año pasado, en entrenos de 55km bici/12 de carrera he podido rodar a 5' el minuto cómodo y eso es lo que espero lograr el domingo, correr a 5 o incluso por debajo de 5' el km, eso supondría aproximadamente 1h35'.

Si cumplo los 3 objetivos sale 4h26' + unos 5' entre las dos transiciones (más o menos como el año pasado) seria 4h31', o lo que es lo mismo 33' menos!!! si consigo bajar eso en 7 meses seria increíble. Estando alrededor de 4h40' estaría más que satisfecho.

El domingo la crónica!!!

By Raúl

Mi temporada 2010

2010-04-18T21:11:00.007+02:00

Ufff hacía muchisimo tiempo que no entraba al blog con intención de escribir...(últimamente solo Raul y Marc N. lo hacían). Pero hoy me ha dado por hacer un pequeño resumen de lo que espero sea mi temporada 2010.

Primero de todo haré un resumen de la temporada de duatlones de montaña. La verdad es que no ha estado nada mal, y menos si tenemos en cuenta que al final (por pequeños problemas en la federación) no hemos podido puntuar en 6 duatlones (máximo establecido).

Ranquing General Absoluto Masculino:

Victor Mateo > 69 de 671

Marc Sells > 74 de 671

Raul Fuente > 76 de 671

Francesc Mora > 111 de 671

Marc Nogue > 263 de 671

Circuit Català Masculi Absolut:

Victor Mateo > 39 de 479

Marc Sells > 42 de 479

Raul Fuente > 45 de 479

Francesc Mora > 68 de 479

Marc Nogue > 180 de 479

Y bueno, ahora un pequeño resumen de los retos principales del año:

1.- Maratón de los Monegros BTT (1 de Mayo):

Prueba btt de 126Km por el "desierto" de los Monegros. Sin duda el reto más fácil de la temporada, al ser una ruta muy plana (poco mas de 1000m de desnivel) y toda ella por pista ancha y rodadora. El reto será intentar hacerla en menos de 5h.

2.- Los 10000 del Soplao (22 de Mayo):

Uno de los grandes retos del año!!! Se hace en Santander y son 165Km con 4500m de desnivel en btt... si, una locura!!! Y para rematarlo, se tiene que hacer en menos de 16h (tiempo máximo para poder ser un finisher). Y encima, por lo que hemos leído, casi todos los años llueve y se crean unos barrizales increibles... A esta prueba iré acompañado por Marc N., Victor y Sergio. Creo que lo mejor será el viaje y el ambiente previo, porque durante la carrera no creo que me quede tiempo ni ganas para disfrutar jajaja. El reto es acabarla... (eso si, si el barça llega a la final de la Champions el reto será hacerla en 13h para poder ver el partido jajajaja... creo que no lo veremos...)

3.- Pedals de Foc Non Stop Oro (26 de Junio):

La REINA de las pruebas. Que contar de esta conocidisima carrera... Se hace en Vielha y son 220Km con 6000m de desnivel, con un tiempo máximo de 24h... si el Soplao era una locura, esta es pura inconsciencia... En esta el reto es claramente poder ser un finisher aunque sea con 23h59min... EL GRAN RETO DEL AÑO!

4.- Carros de Foc - Sky Runner (28 de Agosto):

La revancha! Esta vuelve a ser en Vielha, pero esta vez es una carrera a pie (corriendo, andando, escalando, arrastrándote... todo vale!). Son unos 68Km con 9000m de desnivel (sumando positivo y negativo, que en esta carrera no se cual es peor...) y un tiempo máximo de 24h. Y digo revancha, porque el año pasado me tuve que retirar cuando llevaba unos 50 y algo km y 16h30min, por unos dolores brutales en las rodillas (un mes de recuperación...). A esta prueba le tengo muchas ganas (dime picao o rabioso), pero es la que mas pereza me da de preparar... tocará ponerse y sufrir al máximo!

5.- Volta a la Cerdenya por parejas (finales de Setiembre):

Esta vez es una carrera con la btt por parejas. La haré con mi amigo y compañero de piso Victor (ojo no acabemos a palos jajajaja es broma!). Esta consta de 2 etapas de unos 100Km la primera, y unos 80Km la segunda, con unos 4500m y 3000m de desnivel respectivamente... resumiendo... DURISIMA, extremadamente dura!!! Aqui el reto es acabarla y no ser descalificados (no sabemos donde y como seran este año los puntos de control), y si conseguimos acabarla, estaría muy pero que muy, acabar por la mitad de la clasificación.

Pues nada, estos son los retos del año... espero poder volver a actualizar el bolg explicando que lo he conseguido!!!

Go gooooo!!!!

by Marc S.

Barcelona-Aiguafreda-Barcelona

2010-04-03T12:46:00.006+02:00

En el road book camino a pedals non stop la fecha de ayer estaba marcada en rojo. La idea, hacer el entreno más duro que habíamos realizado nunca, salir desde Barcelona a Aiguafreda por la Serra d'Obac para después volver por el Pla de la Calma, Cardedeu i Serralada de Marina.

En total 150km con 4300m de desnivel positivo, vamos lo llamado heroica ++++ xD

El día empieza con un madrugón, a las 5.50 suena el despertador (manda huevos los madrugones que nos pegamos en días de fiesta...) para a las 7h estar en la salida oficial en la plaza Karl Marx.

Ahí me reuno con Marc S., Victor y Marc N. y encaramos la primera subida del día, los leprosos en Collserola...que diferencia, acostumbrados a subirla a cuchillo hoy la subimos con mucha tranquilidad, hay que tener un poco de cabeza que queda muuuucho...

Coronamos leprosos y bajada rápida hasta Cerdanyola para coger la pista que sigue paralela al río Ripoll, momentos duros no por el desnivel o dureza del recorrido sino por el frío que sentimos debido a que todavía no ha salido el sol.

Por esta pista seguimos hasta el km.30 más o menos, donde empezamos a subir una vez pasado Castellar del Vallés. Subida muy larga pero sin rampas duras, muy tendida con la que subimos hasta los 950m de altura.

Antes de llegar a la cima paramos para tomar un primer refrigerio, en la salida de hoy creo que es de las que mejor nos hemos alimentado y eso se ha notado.

Primer repostaje

La parte final del puerto y la parte inicial del descenso transcurre por senderos estrechos y bastante bonitos...con un tramo a Manija no tan cómodo.

Bajada hasta los 600m para volver a subir hasta los 850m más o menos, subida dura al principio con un par de km. con mucho desnivel y subida dura psicológicamente a final ya que es un puerto con 3 picos que te da la impresión que no acaba nunca y que no empieza la bajada...bajada que estábamos deseando...deseo que un poco más tarde nos arrepentimos de haber tenido.

Una vez llegamos a la bajada, resulta ser una bajada muy dura, piedra suelta, escalones de piedras, algunos muy grandes, vamos un placer para los brazos...Por suerte dura poco y el resto de la bajada mucho más cómoda hasta llegar a Aiguafreda.

Parada en Aiguafreda para llenar bidones y comprobamos que no vamos mal de tiempo, nos mentalizamos para lo que queda, en breve la subida al Pla de la Calma, o el Triador del Montseny.

Aquí si que salimos bien los 4

Mi Katie

Nos ponemos a ello y la verdad es que subimos bastante bien, antes de llegar a Tagamanent hay un tres o cuatro rampas muy duras que por suerte no están embarradas como otras veces y aunque duras las superamos pensando en el premio que obtendremos al coronar: paradita para comer...Dios!!! que bueno que está el bocata!!! bien que nos lo estamos ganando :)

Repostaje en lo alto del Pla de la Calma

La Katie del Marc

Después del repostaje, bajada larguisima hasta Cardedeu...primeros dos km duros porque el terreno no es nada cómodo, mucha piedra suelta, pero el resto bajada bastante rápida hasta un embalse donde la pendiente suaviza mucho y llaneamos, aunque siempre un poco hacia abaja hasta llegar a Cardedeu donde realizamos otra parada técnica para llenar otra vez las camel bag, limpiar un poco el barro de las bicis y reponer fuerzas...y como no superar las ganas de subirnos en el tren y volver tranquilamente en tren a casita.

Pasado el tren amago de pinchazo en la bici de Victor...que por suerte el líquido sellante logra sellar y a por la serralada de Marina, lo más duro al principio, un rampón de más de 1km por encima del 10% que a estas horas se hace durísimo, a poner todo el desarrollo y otra pared superada!!

El trayecto por la serralada de marina es un sube y baja continuo con alguna que otra rampa dura, la mayor parte por pistas muy buenas y algún sendero divertido esquivando árboles caídos de la última nevada. Al llegar a la roca d'en Toni terreno ya muy conocido y vemos que si mantenemos el ritmo no tendremos que utilizar las luces y lograremos llegar de día. Al llegar a Alella dos rampones imposibles, que por primera vez logro hacer sin bajarme de la bici (claro que es la primera vez que los hago con mi katie, los 4 kilos menos y una mejor postura que la connor se notan y mucho) y tiene mérito después de 135km!!

Encaramos la última subida del día, superamos Can Ruti y a bajar!! últimos km del día bajando con los últimos rayos del sol y llegada a destino justo en el momento en que el sol desaparece en el horizonte...

Marc feliz del reto conseguido

Victor en la llegada

Marc estirando

Marc N, Marc S., Victor y yo...no salió muy bien la foto

Salida muy dura, muy larga...pero muy reconfortante de cara a los retos de los próximos meses, queda tiempo todavía para mejorar (12 semanas justas para Pedals non stop) pero vamos por el buen camino para lograr acabarla y moralmente es un subidón.

By Raúl

Roadmap i reptes pre-Non-Stop

2010-03-21T17:03:00.008+01:00

3 mesos queden exactament per la gran cita, 3 mesos que estaran marcats pels entrenaments per la Non-Stop. Durant aquests mesos ens enfrontarem a diverses rutes i curses que ens diran si estem prou llestos per la NS, o no... i en el meu cas, si estic a més de físicament, mentalment preparat per atacar-la més o menys en solitari (no crec que aguanti el ritme de la resta dels aManijas).

Anem a pams, properes cites:

Divendres Sant: Ruta especial preparada per en Raúl, circular entre Barcelona - Serra de l'Obac - Aiguafreda - Montseny - Serralada de la Marina - Barcelona. En total preveiem uns 140km/3800m+. Serà la primera gran oportunitat de veure si les cames donen per aquesta distància i també veure en quin temps som capaços de fer-ho...

1 de Maig: Maratón dels Monegros: 110km/1000m+. Tot i que a priori pot semblar relativament assequible (1000m+ no sembla massa cosa amb tanta distància), aquí el problema serà el temps. Amb un màxim de 8h la idea és intentar fer-la amb un ritme de 18-20km/h, per mi un ritme molt alt per una MTB.

22 de Maig: Los 10000 del Soplao: 170km/4500m+... la gran prova de foc, tot just un mes abans de NS. Aquesta prova té una pinta brutal, si la superem (16h de marge) ens donarà molta moral de cara a afrontar NS amb garanties. Per cert, serà a Cantabria, terra que m'encantarà descobrir... ja tinc ganes de veure'ns amb la furgo camí de Cabezón de la Sal...

Altres rutes a atacar:

Vic - Barcelona, atravesant el Montseny (100km/3000m+) -> Potser el proper diumenge seria una bona opció?

Transcatalunya (Probike - 6 de Juny): Tot just 3 setmanes abans de la gran cita, ruta entre La Molina i Barcelona (200km/3500m+)

Qualsevol altre burrada que se'ns acudeixi :)

Nota mental:

Tot i que ja veurem si al final acabem NS o no, si ens haurem de "conformar" amb Plata, o si per la raó que sigui no acabem ni una cosa ni un altre, els tres mesos que es presenten d'ara en endavant són realment excitants... només la preparació i la il·lusió d'afrontar aquest repte ja valen la pena. Són aquestes aventures i els records que se'n derivin els que, quan siguem (més) grans recordarem amb nostàlgia i la satisfació d'haver-ho provat.

PD: Los 10000 del Soplao és el dia de la final de la Champions... si el Barça arribés a la final, ja em veig preguntant a cada control com va el partit XD

Marc N.

Nieve y árboles

2010-03-16T23:19:00.004+01:00

La que se preveia una salida larga y con mucho desnivel, se quedó al final en una salida más que decente y con bastante desnivel.

La idea era hacer las torres de Marina por la cara norte, y después continuar por Collserola hasta que las piernas dijeran basta...la verdad que en mi caso si que cumplí lo de hasta que las piernas dijeran basta, jeje.

Los marcs y victor fueron hasta alella en tren, y ahí me unía yo que aproveché ya para hacer ir por la montaña ya que prácticamente tardaba lo mismo.

Una vez reagrupados nos enfrentamos al rampote que va de tiana hasta els quatre pins, brutal, una "recta" de 1,6km al 14% de media, con trozos de más del 20...y encima por una pista con mucha piedra suelta, se hizo lo que se pudo y prácticamente todo montado, pero algún tramo tuvimos que poner el pie a tierra.

Una vez coronado, primera incidencia del día, a Marc Nogué no le cambia el plato, encima intentando arreglarlo creo que lo estropeamos más xD. Por suerte tenia puesto el plato pequeño, y podía seguir tirando, aunque ya con la idea de en Montcada tirar hacia casa para llevar la bici a arreglar y poder salir el domingo.

Las niñas bonitas

Seguimos hacia la primera torre, y solo pasar al lado norte de la serralada empieza la nieve, realmente fue bonito y divertido bajar por ella, e hizo que nos relajáramos un poco haciendo fotos, jeje.

Raúl, Marc S. y Victor

Raúl y Victor

Marc N.

Marc S.

Bajada hasta Sant Fost y volvemos a encarar hacia arriba, subida al depósito por la cara norte, 2,5km al 12%, poca broma, encima con la pista en varios tramos totalmente cubierta de nieve/hielo, dándole un plus de dificultad a la cosa.

Una vez la segunda torre hecha, tiramos para la tercera, cerca del poblat ibèric del puig castellar y bajamos por una bonita trialera hasta el rio, lástima que la trialera estuviera tan ocupada de arbustos debido a que probablemente últimamente nadie está bajando por ella, jeje.

En el rio nos separamos de Marc que tira ya para casa, en su haber unos 33km y 1200m de desnivel, que no está mal. Tampoco se perdió gran cosa.

Los tres tiramos para Montcada, y enlazamos con Collserola, a partir de aquí un infierno, los caminos cortados por árboles y la salida se convierte en un trekking con la bici al hombro, cansados de ello, decidimos abortar la salida y tirar por carretera, en la que probablemente debido a que no he comido todo lo necesario me da un amago de pájara y no puedo seguir a Victor y Marc. Cuando la carretera empieza el descenso nos separamos, ellos tiran para el oeste de barna y yo para el este, la sensación de pájara continua a pesar de la bajada y tengo que pararme a tomarme dos pastillas isostar porque estoy viendo que no llego a pesar de ser todo bajada ya hasta mi casa, bufff.

Al final en mi caso 66,8km y 1997m de desnivel, tampoco es para lamentarse.

By Raúl

Maratona a la butxaca

2010-03-07T18:18:00.002+01:00

Done!! primer objetivo del año conseguido. Acabo contento por haber podido correr durante toda la prueba aunque con la pena de no haber podido bajar de 3h30' que lo he tenido durante buena parte del recorrido.

Primeros kilómetros con mucha gente, en los que no he podido ver la marca kilómetrica y desconcía el ritmo, pero manteniendo las pulsaciones bajas, al llegar al 4ºkm he visto que iba a buen ritmo y he mantenido.

Poco a poco he visto como iba muy rápido, rodando sobre 4'30" pero con las pulsaciones en el rango esperado (168-170) con lo que he decidido mantener. En el km.8 primer aviso, notaba como se estaba empezando a formar una llaga en el pie derecho. Ha tardado en molestar de verdad pero a partir del km.20 los pies me han metido en un auténtico infierno. En mente ya solo no parar, seguir corriendo y visualizando la llegada para poder quitarme las bambas. Un martirio puro y duro, solo solventado por el hecho de poder seguir corriendo y que a pesar de algún amago de dolor las rodillas han aguantado, y eso ha sido clave.

Hasta el km.30 he podido rodar en todo momento por debajo de 5' el km, y a partir de ahí sin poder mantener el ritmo si que he conseguido no bajarlo drásticamente logrando acabar todos los km por debajo de 6'.

Al final muy satisfecho por no haber andado nada, porque las rodillas han aguantado, ahora a seguir entrenando para que los pies se acaben de acostumbrar a las plantillas y no tener que sufrir tanto en los pies.

Tiempo final de reloj 3h33'47", de chip me dan 4" más.

Tiempos de paso:

Km.5 -> 24'13"
Km.10 -> 23'27" (47'30")
Km.15 -> 24'18" (1h11'48")
Km.20 -> 24'21" (1h36'08")
Mitja -> 1h41'29"
Km.25 -> 24'23" (2h00'32")
Km.30 -> 25'13" (2h25'45")
Km.35 -> 26'41" (2h52'26")
Km.40 -> 28'57" (3h21'22")
Meta -> 12'25" (3h33'47")

P.D: Agradecer a Rafa que me ha ido a ver a la meta, cuando puedas pásame la foto a ver que tal ;)

By Raúl

Con ganas

2010-03-06T22:45:00.003+01:00

Llega el primer momento importante de la temporada, el enfrentamiento contra el muro de la maratón y además con posible climatología adversa...el frío no lo quita nadie, espero que no llueva por eso...

A principio de temporada marqué en el calendario solo 3 carreras de asfalto, jean bouin (10km) mitja de granollers y maratón de barcelona.

La jean bouin salió mal, ni bajé de 40' ni bajé marca en 10km. Un constipado inoportuno, quizás una salida demasiado ambiciosa o simplemente un mal dia hicieron que la cosa saliera rana.

En la mitja fui con mucha menos auto-presión, el día anterior me pegué una paliza en bici y fui a verlas venir, sabiendo también que mejorar marca tampoco debería ser excesivamente difícil, salí a verlas venir y viendo que iba "rápido" a un pulso "relajado" me puse como objetivo mantener las pulsaciones sobre las 175 hasta el final. La cosa salió bien e hice un buen registro, impensable antes de empezar la verdad.

En la maratón el planteamiento va a ser similar, la idea es salir y mantener unas pulsaciones entre 168-170, que espero que equivalgan a un ritmo de 4'45"-4'50" e intentar aguantar hasta el final. La cosa no será nada fácil pero intentaremos esquivar el muro y coger moral para el resto de temporada.

De marca, superar la anterior seria un desastre no hacerlo (4h23'). Espero si la cosa sale bien bajar de 3h30' y si sale un gran día estar cerca de las 3h20'.

Mañana cuento como ha ido!!

By Raúl

Ha arribat el moment de decidir...

2010-03-04T20:42:00.007+01:00

Ja ha passat Febrer, data màxima marcada per decidir si intento, o no, la bogeria esportiva més gran de la meva vida (fins el moment), veure si finalment ataquem la Pedals de Foc Non-Stop…

Si em preguntessin fa 1 mes hagués dit que no, que no estic preparat per això i que ara mateix està fora del meu abast… a data d’avui el fons no ha canviat, fa temps que no entreno i ara mateix no estic, ni molt menys, preparat per atacar una cursa en MTB, de 230km, amb 6600 metres de desnivell positiu en menys de 24 hores, no ho estic i dubto que ho estigui quan arribi el moment (Juny)… pero si, si que ho intentaré.

Suposo que el fet de viure recentment d’aprop com la vida pot canviar-te de la nit al dia, i veure com la gent és capaç d'afrontar-ho i encarar la vida de la forma més positiva possible, em fa superar les pors evidents i veure que ho he d'intentar, no perdo absolutament rés i potser en un futur serà massa tard (m'arrepentiria si no ho intento almenys... rollo Braveheart: "Y cuando estéis en vuestro lecho de muerte dentro de muchos años, ¿no cambiaréis todos los días desde aquí hasta entonces por una oportunidad, sólo una oportunidad, de volver aquí y ... bla, bla, bla").

No sé si ho aconseguiré, realment ho dubto molt, però ho intentarem... sé que tindré el suport incondicional de n’Anna i un grup d’amics ideal per afrontar junts aquesta bogeria. O sigui que, està clar... vista, suerte y al toro!

Primera prova real: Heroica++ (designed by Raul) a Setmana Santa... 140km/3500m+ (correcció: 145km/3800m+!)

Us mantindrem informats, a la mateixa Bat-hora, en el mateix Bat-Canal...

PD: Ah! I Carros de Foc Sky Runner també !

By Marc Nogué

Tirada larga

2010-02-13T15:23:00.004+01:00

A falta de 3 semanas para la maratón se va acercando la hora de bajar algo el nivel de entrenos (y digo algo porque realmente estoy entrenando para el Ironcat así que voy a bajar poco o nada el volumen de horas/entreno de cara a la maratón). Hoy tocaba ir a buscar el muro, entreno largo para ver como responde el cuerpo en una semana de bastante carga de entrenos y la verdad es que las piernas están respondiendo cada día mejor.

Al final me han salido 30,8 km totalmente llanos en paralelo a la playa en un día frío pero con poco viento con lo que para correr una temperatura bastante agradable.

La ida en 1h19'32" y la vuelta en 1h22'34" con lo que bastante bien la vuelta, sin sufrir en exceso, casi al mismo ritmo que la ida. Muy contento y cada día mas convencido de hacer una buena maratón!!

Datos del entreno:

Distancia: 30,8km
Tiempo: 2h42'06"
ritmo medio : 5'15"/km
Puls. max : 175
Puls. medias: 157
Calorias gastadas : 2153

By Raul